dimarts, 1 d’abril del 2014

A vegades veig obres fantasma a Sabadell...



No és estrany que el concepte 'obres' susciti tot tipus d'emocions. A Sabadell, però, una ciutat on els veïns sembla ser han conviscut de forma indefinida amb múltiples obres al centre i a les connexions de les vies d'entrada del municipi, les obres també poden també transmetre sensacions fantasmagòriques. Fa dos mesos que a la connexió de sortida de la Gran Via de Sabadell que va a petar a la gran rotonda que uneix el parc Empresarial amb la C-58 algú se li va passar pel cap reduir els dos carrils de sortida a un. Hom pensa de seguida que si és una acció destinada a millorar-ho benvinguda sigui aquesta mesura. Però des de llavors hi ha unes obres senyalitzades on mai hi ha treballat cap obrer, on no s'ha fet cap actuació a la calçada però on sí, cada dia,  provoca nombroses retencions de sortida. És de rebut preguntar-se per què? Per què durant dos mesos algú ha decidit que la reducció d'un carril afecti el temps, la vida i la paciència dels milers de conductors que proven d'anar a treballar a canvi de res? Si a més, hi afegiu que a Sabadell l'altre accés principal a la ciutat - la Rambla Ibèria- està tallada per obres, i es recomana fer servir l'accés de Gran Via, qualsevol persona amb un mínim d'intel·ligència pot suposar que no és molt normal eliminar un carril de l'accés recomanat.... sobretot, si no s'hi du a terme cap actuació. Si aneu per allí, vigileu. A Sabadell a vegades s'hi veuen obres, i algunes d'elles són com un fantasma.

dimecres, 18 d’abril del 2012

Volem un món millor?

Tothom demana i exigeix canvis en aquest món... La pregunta és què estem disposats a fer nosaltres per canviar? Estem disposats a renunciar a aquest estil de vida materialista? A aquesta tendència a viure recordant els nostres drets però oblidant completament els nostres deures? Estem disposats a cedir privilegis individuals en favor de beneficis col·lectius? Volem un món millor, però realment som capaços d'acceptar els canvis que això implica?

dimarts, 10 d’abril del 2012

Circular per on toca...

Últimament no puc deixar de pensar en un fet que la majoria obviem. Un fet potser poc trascendent però que em neguiteja. En un món on la majoria de gent aspira a ser feliç -sigui qun sigui el concepte que tinguem uns i altres de com arribar a complir aquest objectiu- i on la gran majoria clama per canvis profunds d'actitud per millorar el nostre entorn, estem perduts. És en aquestn món, on demanem més qualitat, mé shumanitat, més implicació, més transperència, més integritat i coherència... Tots demanem quelcom més a polítics, gestor i lobbys. Però com som i qui som els què ho demanem? Quina distància adoptem amb allò que s'ha de canviar? Això em pregunto cada vegada que viatjo en cotxe i m'adono que tots aquells que clamem insitentment per aconseguir una qualitat política i humana som els que ni tan sols sabem circular per una autopista de múltiples carrils per on ens toca. Això em neguiteja. Em neguiteja pensar que la societat que aspira a donar lliçons de moral és la que ni tan sols sap situar-se pel carril dret quan toca per aconseguir que tots col·lectivament fluim amb suavitat per les carreteres. Un fet insignificant però tant evident que no puc obviar. I tu?

dilluns, 16 de gener del 2012

El canvi comença per un mateix.


Si volem que el món sigui un lloc millor hem d'estar disposats a millorar nosaltres mateixos. Ja no podem jutjar ni criticar el món com si nosaltres no en fòssim part. Per millorar el nostre entorn hem d'estar disposats a millorar nosaltres mateixos; una millora implica acceptar la responsabilitat de sotmetre'ns també a la anàlissi per saber què podem millorar i canviar. I la pregunta és si hi estem disposats. Estem disposats de deixar de tirar les burilles dels pitillos a terra? O deixard e posar els peus sobre els seients del metro? I a deixar que els més grans ocupin els seients dels transports públics sense que ens ho hagind e demanar? Estem disposats a que potser ens parteixin la cara per amonestar a algu que embruti el carrer? I estem disposats a cridar l'atenció a algun dels energumens que posen els peus al respatller de les butaques de cinema? I als que tiren els pots de les crispetes a terra? O als que creuen als semàfors en vermell siguin peatons, ciclistes o patinadors?

Tots tenim cada dia la responsabilitat i el deure de canviar l'entorn que ens envolta. La pregunta és per què no fem aquest pas i lluitem contra nosaltres mateixos per millorar el món i poder estar orgullosos d'haver fet tot allò que podíem abans que no sigui massa tard?

diumenge, 5 de juny del 2011

El poder és nostre. Els drets són nostres. Diguin el què diguin.


Som indignats. Estem indignats. Fa segles que a Catalunya la indignació passa de pares a fills. Potser perquè fa segles que Catalunya ha viscut oprimida. Oprimida pels contextos històrics que l'han situat de forma positiva com una terra de pas però també com una terra que molts hn volgut posseir per engrossar les arques dels tresors monàrquics. Ara bé, els catalans sempre hem sabut trobar manera de resistir. Si bé és cert que la rauxa que teníem segles enrere ha quedat en un reducte de seny pragmàtic embolcallat amb desil·lusió. Ara però molts han trobat en les acampades un reducte on poder trobar una guspira d'il·lusió. Però aquesta il·lusió és real?

Fa tres setmanes que l'#acampadabcn trontolla per debatre el dret de l'autodeterminació. Un dret universal no solament que articula la llibertat dels individus sinó dels col·lectius per tal que s'organitzin i es gestionin sense pressions ni imposicions. Un dret que altres acampades han aprovat i que als païssos més democràtics tenen com a aintocables com així remarca la carta fundacional de l'ONU. Ahir, però, l'assamblea general va aprovar massivament aquest dret, però 40 persones van votar en contra en front d'un miler (sent molt modest) i van provocar un Tour de Force aplaçant de nou el debat. Però realment els grupets que gestionen l'acampada han estat captius de les trampes que l'assemblearisme posa a disposició dels més manipuladors. Una activitat democràtica però tant burocràtica que coneixent-ne el funcionament dóna molt poder aquelles persones que saben vetar, convèncer i dinamitar votacions, processos de debat i articulacions de temes a provar.

S'oblida molta gent que fa anys que a Catalunya molta gent practica l'assemblearisme. I també molta gent que treballa de forma activa per aplicar una democràcia més justa. I ho fan sense la pressió mediàtica ni el marquèting de guerrilla que estan usant a Pl. Catalunya. Gent anònima que ajuda a fer del món un lloc millor amb una feina constant en pobles, barris, districtes o ciutats. Gent que malauradament no té ningú que aixequi les mans aplaudint en llenguatge de signes per tal d'agrair-li la seva feina.

Sé que ara molta gent riu i està il·lusionada veient un video que circula per la xarxa d'una dona que exalta la República davant del Príncep Felip, i quan aquest se li acosta li diu que tot s'ha de parlar. Tothom aplaudeix una imatge i llavors ni tan sols en veiem el transfons. Però algú es planteja que hi ha partits que porten 70 anys treballant en favor del republicanisme, entitats i associacions que dia a dia treballen en favor de la justícia social per tal que ningú per procedència sigui discriminat? I ho dic perquè què fàcil és fer el què ha fet aquesta dóna en un video: màrqueting. Perquè sap sobradament que el Princep Felip no li dirà pas res, que no ni li recriminarà la seva actitud. Perquè el Princep treballa per l'Estat i no pinta res de res. Què us penseu que li hauria dit alguna grolleria? Això és valenta anar a provocar una persona que no pot direl què pensa? Això fa algun favor als que volem un món on ningú pugui ser millor que els demés en funció del cognom que l'acompanya? No necessitem cops d'efecte de màrqueting que al cap d'un any ningú recordarà. Perquè el més difícil però, és treballar dia a dia anònimament per no solament promoure un sistema d'organització político-administrativa més justa sinó per integrar, promoure, lliutar pels més desafavorits, per contrarestar les injustícies i promoure els valors. I aquests no surten pel Youtube...

No us enganyeu. A Pl. catalunya hi ha grups polititzats que volen uns determinats objectius. majoritàriament malgrat autodenominar-se universals són nacionalistes espanyols. És lícit, però els catalans hem d'entendre que no hem de malgastar les nostres forces en intentar convèncer a un grup de 80 persones acampades. El dret d'autodeterminació és nostre. El podem exercir perquè les llibertats ningú ens les pot arrebatar. Sé que sóna fàcil però és així. Ningú pot obligar-me a sentir.-me el què no sóc. Ningú pot imposar-me res. Perquè tots junts tenim la força per ser lliure. dia adia. des de la nostra feina, família, amics, entitats o associacions, equip de futbol, bar, botiga. Tots som la milicia de Catalunya i solament convencent els què avui dia viuen a Catalunya i són discriminats i robats igual que nosaltres però segueixen creient el l'unionisme, arribarem a alguna cosa. La llibertat de Catalunya no passa per una acampada manipulada que solament pota plegar 2000 o 3.000 persones. Sinó perquè els 1,2 milions de catalans que vam prendre el carrer el 10 de juliol de 2010 entenguem que dia a dia podem convèncer una sola persona. Si ho fem i el proper dia 9 de juliol de 2011, quan tornem a sortir al carrer, som el doble haurem guanyat. I és que el dia 14 de juny no em manifestaré contra el Parlament de Catalunya perquè és el meu Parlament. Massa gent ha mort per desprestigiar la institució democràtica que tenim. Ara bé, no el vull destruir sinó canviar perquè sigui més fort, tingui ple poder per gestionar les llibertats de Catalunya i al cap i a la fi representi cadascun dels catalans que vivim i treballem a Catalunya. El nostre Parlament som nosaltres i som nosaltres que li hem de donar ple poder. Així que endavant, només nosaltres podem fer que el nostre Parlament sigui més representatiu: trenquem les cadenes que ens han imposat, i nosaltres hem acceptat i aixequem-nos. Només nosaltres, cada dia, podem anar atorgant a la nostra institució ple poder per fer de Catalunya un país més just, modern i absolutament lliure.

dissabte, 4 de juny del 2011

Quants indignats


Comencem el ball de bastons. Avui diuen que es debatrà el dret d'autodeterminació. Ha costat 15 dies que #acampadabcn tiri endavant aquest debat. Respecto els catalanistes que s'hi han implicat però no é sun error pensar que un dret s'ha de debatre? He estat per Pl. catalunya i no he vist debats sobre el dret a la vida? Algú el posa en dubte? I per què altres drets fonamentals si que el posen en dubte?

No acabo de tenir clar si els indignats se n'adonen que el poder no es destrueix. Roman i passa de mans en mans en petits grups. A l'acampada hi ha gent que diu què es pot debatre o no. El dret d'autodeterminació és una prova d'això, ha passat per comissions, discussions i altres processos però en canvi un dels debats espontanis que vaig assitir on els vint integrants clamaven per la destrucció de les escoles, no va haver de passar per cap comissió. Un altre debat surrealista dirigit pel clan argentí amb els seus netbook i discursos de materialisme històric caducat i de psicologia determinista barata no oferien tampoc una visió massa alentadora: "el hombre és una abstracción de sí mismo" i tothom aixecava els braços amb un somriure propi d'un estat d'èxtasi mentre l'orador s'estirava amb un somriure d'orella a orella i es posava el discurs a la butxaca. Uns temes han de passar per comisisó i d'altres no.

Entenc la il·lusió i entusiasme que una novetat com un moviment similar pot provocar, però els que coneixem i estem en contacte amb la lluita diària que es fa des de barris, escoles, biblioteques, associacions, entitats esportives i culturals, agrupacions d'electors i un llarg etc. veiem com uns pocs estan jugant amb uns molts crèduls que es pensen de veritat que no els estan enganyant. Ho sento, des del meu punt de vista uns enganyen i altres estan disposats a deixar-se enganyar. Enganyen quan diuen que no hi ha opció i molts dels dieferents punts que s'aproven en determinades acampades ja estan inclosos a la majoria de partits d'esquerres, quan diuen que no hi ha opció i criden a l'abstenció quan no participar és excloure's i acatar; o quan diuen que no hi ha opcions i a les últimes eleccions es presentaven 3500 candidatures moltes d'elles petites, alternatives i amb programes sorgits d'assembles amb el mateix nombre d'integrans que la de Pl. Catalunya; altres coses rocen el surrealisme com per exemple pensar-se que les circumscripcions úniques són favorables a una major representació plural dels electors, o l'insult que suposa que aprovin punt com que els pobles tenen dret a escolir lliurement els seus conreus... No crec que la pagesia estigui massa dacord amb aquest punt. O per exemple que uns quants, que no deixen de ser pocs si tenim en compte la població de Catalunya, es dediquin a zampar gratis 4 cops al dia amb aliments cedits altruistament per gent o entitats molt generoses que farien més bé als Bancs d'aliments per ajudar a famílies necessitades de veritat que a quatre que en el fons van a dormir allí perquè saben que quan se'n cansin tindran un plat calent i un llitet ben espolsat a casa.

A Barcelona, per exemple, l'Ajuntament atent a Totes les persones en risc d'exclusió. Totes i acadscuna d'elles. Quan fa fred hi ha voluntaris que van a cercar els sense sostre i els porten a dormir a les residències socials, o els porten menjar i mantes. D'altres, amb entitats i consistori, cuiden de la gent gran que viu sola a casa, que tenen problemes de mobilitat i les acompanyen a fer gestions administratives o a les consultes mèdiques. La veritat que la gent digui que no es fa res, que no hi ha alternativa, que estan indignats perquè la societat no els escolta... És tragicòmic. Potser els que es parteixen l'esquena no solament treballant sinó col·laborant en entitats i fent de voluntaris sí que poden estar indignats. Indignats que encara ara hi hagi gent que es pensi que queixar-se i xerrar pot ser una solució. O que quatre gats tallin els carrers. Han pensat indignats i universitaris quanta gent que passa en cotxe que s'ha quedat penjada per un tall dels seus si que col·labora de veritat en fer d'aquets món un lloc millor ja sigui treballant honestament al seu lloc de feina, en una entitat o plracticant amb un voluntariat?

En definitiva, veiem com els demòcrtes reals diuen que hi ha drets que no es poden valorar ara, que el català divideix i el castellà és universal (no els he vist parlar amb xinès que encara és més universal), que els que defensen una cultura, una llengua i uns drets col·lectius són excloents mentre que ells que delimiten drets són els autèntics demòcrates. Al final estem on estàvem. Uns pocs imposen una visió del món que volen que sigui acceptada. Volen que sigui acceptada sense més, sense haver passat per les vicissituds que molts assemblearistes han viscut els 30 últims anys, sense la feina els disgustos, l'ímpteu i la constància que molta gent ha dedicat a aquesta societat perquè ara ells vinguin i ho menystinguin dient que tot és una merda. Doncs ho sento a mi no em faran passar per l'adreçador. Hi ha gent molt vàlida que amb entusiasme i dedicació fan una Catalunya millor, i tu acampat o indignat o el què siguis què fas per Catalunya?

No em crec que tot sigui una merda ni tampoc que no hi ha opció. Crec que una democràcia directa i real com la de Suïssa on la gent té el dret i obligació d'implicarse i els que no ho fan n'han d'acceptar les conseqüències. I aquí hi ha massa gent que el què vol precisament és no acceptar les conseqüències dels seus actes i encara menys implicar-se. Quanta gent acudeix als Consells de Districte a Barcelona? Són públics i participatius... Quanta gent sap que existeixen? Estem tots massa còmodes queixant-nos, fent birres i mirant el futbol per anar a un consell de districte i usar els mecanismes que tenim per protestar. Ara bé, després ens queixem vehentment.

La revolució comença per un mateix i tot hauríem de valorar què fem per nosaltres, pels nostres veïns, pel nostre poble, barri o ciutat i pel nostre estimat país. Fa anys que Catalunya necessita que els catalans assumim la nostra part de responsabilitat. Això no és una comèdia grega on un Deus ex machina caurà del cel per salvar-no a tots. Catalunya té dret a asumir la seva llibertat però per fer-ho tots hem de ser conscients que tenim uns drets i uns deures. I si només volem assumir llibertat però no responsabilitat no anem més enllà de fer una mica de soroll per no res.

dimarts, 24 de maig del 2011

Donar exemple....


Sí vull una democràcia real on els sistema electoral sigui representatiu de veritat no com l'actual i tampoc com el que promouen els indignats que volen circumscripció única. Sí que vull un sistema de drets i deures profunds que incloguin TOTs els drets de les persones com per exemple el dret d'autodeterminació no com els acamapts de Barcelona que defensen el dret a les nacions a escollir els seus conreus però no volen incloure el de l'autodeterminació. Vull un sistema on es primi la justicia social real on els més rics paguen més i els més desafavorits reben més sense discursos demagògicspel mig, on hi ha gent que clama per acabar amb el capitalisme mentre es fot una cocacola dels refresc que els ha regalat una empresa de càtering per la causa. Estic indignat. Indignat perquè tothom diu que no hi ha sortida i el 80% de propostes que porten els manifests estan inclosos en els partits d'esquerres existents. I molts d'ells a banda de ni tan sols informar-se prefereixen abstenir-se. O per exemple, sóc partidari d'un sistema directe, on el vot sigui obligatori i com a Suïssa la ciutadania es responsabilitzi de controlar els governants acudint un cop per setmana als consells de districte. Un sistema on els ciutadans tinguin l'obligació i el deure de participar als referèndums. Consultes populars no solament per temes cabdals com el dret d'autodeterminació però també consultes com les que als païssos amb una democràcia més moderna apliquen fins i tot per escollir els millors pressupostos per fer contractacions d'obres públiques. Estem indignats o és que ens queixem només? Perquè un sistema representatiu de veritat ens exigeix el nostre compromís. destinar una part del nostre temps amb complir amb les obligacions de decidir. I això comença per ser exigent amb un mateix des d'un bon principi.

Jo cada dia milito amb el que crec. Argumento amb la gent que tinc a prop perquè crec que Catalunya té dret a una plena sobirania, cada dia respecto als que usen diferents llengües però primo usar el català per expressar-me i quan no ho aconsegueixo m'esforço per aprendre la lliçó per la següent vegada, cada dia primo comprar llibres en català i consumir productes de la meva terra, provo de no trepitjar els demés a la feina i de fer la feina que em toca sense tocar-me els ous perquè entenc que els que no curren fan el mateix frau que els que malversen fonts; cada dia provo d'aprendre dels meus errors i tractar amb respecte les persones que tinc a prop perquè un món millor comença per mi mateix; cada dia defenso els meus ideals amb els arguments que faci falta i evito fer com fan tants que equipen casa seva amb material d'oficina substret de la feina (robar té dimensions i sovint no ens adonem que robar coses petites segueix sent robar), cada dia respecto les divergències i provo d'aprendre dels que no pensen com jo, cada dia entenc que és responsabilitat de tots la política que es fa perquè la ciutadania no està a l'alçada de les circumstàncies; cada dia si veig que al meu portal hi ha papers per terra els recullo i els llenço a la paperera; si veig que estan a punt de robar al metro a algú l'aviso; si a vegades no he fet el què creia oportu m'ho recrimino. Al final, tots som responsables de tot. I m'indigna que hi hagi gent que faci veure que és extraterrestre copm si la cosa no anés amb ells i que es queixi de tot sense adonar-se que si la ciutat està bruta és perquè nosaltres l'embrutem, si l'administració no funciona és perquè les persones que hi treballen no compleixen, o que es queixen dels programes dels partits polítics i ni tan sosls se'ls han llegit, o que si els tornern el canvi malament i els falten diners criden i si els tornen diners de més callen com putes. És cert, és molt dur viure amb conseqüència del què un pensa i defensa, no és gens fàcil exigir-te a tu mateix el què exigeixes als demés i sovint, no us enganyaré, no m'en surto. I sovint em sento tant abatut que no tinc ganes de continuar. Però el més fàcil és no donar exemple. Per això, jo m'implico i penso què puc fer per millorar no solament la meva vida sinó també la dels demés. I tu? Tu què fas pel món? Què fas per tu mateix? Aquest és la pregunta que cal fer-se.