Eleccions 2010 // 114 candidatures: Escons en Blanc

Ja és públic. Un total de 114 candidatures participaran a les properes eleccions a Catalunya, el 28 de novembre vinent. Hi ha opcions per a tots els gustos, des d'extrema dreta fins a diguem-ne d'esquerra, ja que en aquest cas les esquerres ja han perdut els extrems dins del panorama de crisi ideològica per al qual naveguen. La grandesa de la democràcia fa que no solament hi hagi partits, això sí alguns de dubtosa credibilitat, d'opcions ideològiques tradicionals sinó que també n'apareixen de més alternatius. La veritat, però, que el més improtant és saber què hi ha moltes opcions que confrmen un ventall polític que per primera vegada podria jugar a favor de la ciutadania.

I és que tots aquells que normalment s'abstenen han d'entendre que l'única manera de trencar amb l'estabislhment actual és precisament participant. L'abstenció no solament és poc favorable a aquells que creuen que així es prodiguen en l'art de la reivindicació ans al contrari. L'abstenció afavoreix als partits que comopten amb representació al Parlament, que tenen una mobilització de votants al llarg de la seva aparició regular als mitjans. També una baixa participació provoca que segons el sistema electoral vigent la xifra de vots per aconseguir un primer representant sigui ridícula: quant més baixa participació més f'acil és que aquesta xifra s'aconsegueixi al mateix temps que més diputats dóna als més votats.

En general doncs, abstenir-se va un mal favor a tota la societat. No té cap raó de ser a no ser que precisament el què vulguin aconseguir els asbtencionistes és ajudar als partits convencionals a afiançar, encara més, el seu poder. Ara bé, el què hauríem de tenir clar és que de tant en tant val la pena arriscar-se i comprometre's. Votar una opció política nova que aporta canvis substancials i de contingut al sistema sí que pot ser un bon revolsiu, i una opció a tenir en compte, abans sempre que no anar a votar.

Tothom parla de la necessitat de llistes obertes, noves circumscripcions, una major proporcionalitat, entre d'altres mesures, però hem de tenir en compte que els partits convencionals no estan interessats en retocar lleis que segurament els poden obligar a cedir quotes de poder. Per això val la pena plantejar-se dues coses: primer de tot si volem o no un canvi, un fet que si la resposta és afirmativa ens portarà ineuívocament a prendre l'opció de participar; la segona és quina opció pot representar o accentuar aquest canvi i en aquest cas no solament tenim 114 candidatures, sinó també l'opció de vot en blanc o el vot nul.

Malgrat tot, el vot en blanc avui dia no representa res més que una opció que consta formalment però que en cap cas té efectes. És per això que un curiós grup que fa anys que treballa amb els temes participatius s'ha refundat per crear Escons en Blanc. Aquesta formació treballa per aconseguir una representació d'escons que evidentment deixaran buits per obligar els polítics a gestionar millor les institucions -inevitablement si un grup no vota res perquè ni es presenta ocuaparà llocs que han pres a la resta de grups convencionals que al seu torn es veuran obligats a negociar molt més per tirar endavant les decissions afavorint així a la millora de la democràcia-; al mateix temps que pressionen i fan visible la principal reivindicació: que els vots ens blanc comptin com a escons buits al parlament aconseguint una via oficial per tots aquells que no volen votar a cap partit i aconseguint que el vot en blanc sigui un vot de càstig.

Avui per començar a submergir-se entre les opcions polítiques actuals, hem començat amb un grup que promulga una opció que no és de dretes ni d'esquerres sinó que solament proposa aconseguir aquest canvi a la llei electoral per afavorir la democràcia i participació de la societat. Més endavant continuarem amb la resta: 114 candidatures donen molt de joc...

No em toqueu les hores!

Sí, sembla que al final la gent no es replantegi les coses per si sols; malgrat criticar-ho tot encara no conec ningú que apliqui aquesta tendència destructuva a queixar-se per fer-ho constructivament de coses que realment valguin la pena. Com per exemple els canvis d'hora. Avui dia, tendim a donar massa coses per suposades i a acceptar-les com dogmes de fe. És per això que aquesta manca de pràctica en flexibilitzar les nostres decissions fa que quan és necessari -per exemple quan toca parlar de modificar constitucions, lleis electorals, tribunals, audiències caduques, entre d'altres- la nostra rovellada experniència en ser flexibles i plantejar escenaris diferents i dinamics es bloquegi provocant husrticària ideològica que sovint acaba amb vehemència i dosis de moralisme.

Sembla ser que alguns experts, van determinar que els canvis d'hora es donguessin per temes energètics en relació a l'hora solar, i adaptar-nos als canvis que suposa la rotació de la terra i l'impacte i de la lluminositat del sol que es veu afectada per la reducciód e distància del plantea pel que fa a l'astre. D'aquesta manera a l'Estat el rellotge va adelantat una hora d'Octubre a març, respecte el rellotge solar i de març a Octubre dues hores adelantat. O sigui: ben aviat es produirà de nou el retrocés d'una hora. D'aquesta manera fins a l'últim cap de setmana de març, estarem vivint en un món de penombra adelantats una hora al rellotge solar.

Malgrat tot tothom donarà per fet que és el normal i que d'aquesta manera ens podem permetre estalviar energia. Però amb el tipus de clima, situació que tenim, entre d'altres exactament què passaria si decidissim establir l'horari d'esti al llarg de l'any? Realment res, això és el que crec. Els canvis de lluminositat al llarg de l'any serien més acceptables, i segurament fins i tot sí que estalviaríem més energia. Ja que segurament a les 17.30 de la tarda no seria fosc i les ciutat s senceres no tindrien totes les llums enceses.

Ara bé, segurament els meus arguments són pobres, potser fins i tot poc encertats. Però al final preval una sola cosa: que un mateix no es resigna a plantejar-se els possibles canvis. ni a creure en la possibilitat de provocar escenaris diferents. La capacitat de no resignar-se i plantejar-se canvis; contradiccions, especulacions, alternatives, és estrictament una capacitat de llibertat. Segurament cadascú haurà d'escollir les seves pròpies batalles i col·lectivament segurament en viurem de ben improtrants a nivell social. Ara bé, mentre siguem incapaços de preguntar-nos perquè deixem que els demés controlin, dictin, com i a quin moment o hora hem de viure, segurament continuarem tancats en una petita caixa on tot gira al nostre voltant, i cada vegada que ens plantegem un canvi quelcom cridarà d'agonia dins nostre perquè no haurem estat capaços de treure a passejar la nostra ànima, que aletargada, s'haura consumit entre barrots de moralitat, prejudisi, veritats absolutes i altres dogmes que a l'Univers l'importen una merda.

Eleccions 2010: la responsabilitat de la democràcia.

Últimament em fa gràcia escoltar com molta gent es queixa que el vot en blanc no serveix, com d'altra banda estan farts de votar a partits que no els representen i que gràcies a sumptuoses campanyes de publicitat i marquèting porten els seus candidats a aparèixer als llocs més inesperats, fins i tot escoltar com molts diuen que no hi ha massa alternatives. Un llarg procés de reflexió, que dura aproximadament un minut pot dur qualsevol persona a una nova realitat: hi ha més vida enllà dels partits convencionals.

Sembla que malgrat les queixes d'una gran majoria, la gran massa de votants és reacia a votar a una altra cosa/partit; i al final fan un ús d'un dret que més aviat sembla una rebequeria infantil: l'abstenció. Ara bé, amb l'abstenció tal i com avui dia està contemplada no serveix sinó per afavorir els partits amb representació. Una paradoxa que a més comporta una certa situació demagògica on els que s'abstenen després segueixen criticant i valorant un procés del qual no han format part.

Com deia una petita reflexió, amb molt poc esforç, es pot arribar a entendre que quanta més abstenció més fàcil és per als partits convencionals repartir-se al poder i, fins i tot, afavorir que partits xenòfobs d'ultradreta puguin assolir més fàcilment un mínim per treure algun representant.

Mentre l'abstenció no estigui directament representada al sistema parlamentari i pugui suposar un vot de càstig i tenir implicacions directes en les orgeanitzacions parlamentaries, no serveix sinó per afiançar els partits tradicionals i afavorir l'auge de partits que més aviat cap persona amb dos dits de seny s'hauria de plantejar de votar.

Malgrat tot, dic que em fa gràcia perquè a les properes eleccions hi ha fins un nombre realment sorprenent d'opcions polítiques inscrites al procés electoral. Malgrat és difícil trobar-se una llista decent a Internet, sí que és cert que depén de le spersones/votants informar-se'n. Bàsicament perquè alguns d'ells presenten programes que almenys en paper tenen certa coherència. Si bé és veritat que d'altres fan gairebé riure, tot i que això ho deixo en mans del criteri de cadascú, que com sempre sol ser inesperat. El cas que més em crida l'atenció és que hi ha grups que promouen i defensen precisament el què molta gent al carrer afirma: que l'abstenció serveixi per alguna cosa i obligui al estar representada al sistema parlamentari amb escons buits a teixir un sistema que dificulti le smajories, obligui als pactes transversals i pugui suposar un càstig real als polítics.

D'altres van més enllà, proposen reformes estructurals per convertir l'actual sistema polític en un sistema més representatiu, i parlen de llistes obertes, entre d'altres mesures substancials que de ben segur valdria la pena que algú les tingués en compte.

Senzillament, en resum, val la pena que aquells que encara no hagin trobat les seves opcions polítiques valorin totes les possibilitats, que en general com a societat ens impliquem i examinem exahustivament els seus programes, que busquem alternatives i siguem prou valents com per no acabar jugant el joc de l'abstenció, que ara per ara i amb el model actual, no ajudarà a ningú. Ans al contrari, ens pot perjudicar a tots.

Trencaclosques col·lectiu

Ara que els ànims estan més apaivagats i que ja no és una novetat que els que van fer vaga juguin la seva carta de bons i dolents a nivell de lliçó respecte als demés, potser toca fer una mica de reflexió sobre les perspectives del què estem construint com a col·lectiu humà.

Lluny de ser una reflexió intrascendent, últimament he escoltat com amb molt de fervor alguns defensen el seu posicionament amb el senzill argument d'identificar-se amb el grup "dels bons" llançant directament i per contra als demés al grup "dels dolents". Una actitud molt simplista que demostra que malgrat molts afirmen tenir una sensibilitat especial i portar dins seu un sentiment que no es conformista, la societat estar renunciant al seu criteri.

Per què ho crec? Senzillament perquè una setmana després de la vaga, la realitat s'imposa. S'imposa en molts àmbits, on per exemple, molta gent està enganyant el sistema per cobrar subvencions, per cobrar ajudes, o sense anar més enllà gent amb el tratge i les ulleres de sol dinant en menjadors socials. D'altres abusen dels allotjaments proporcionats amb lleis socials que són brillants perquè promouen una societat on tothom que té un problema rep l'ajuda que necessita de tots i de part de tots. Un sistema brillant que s'enfonsa pel mal comportament d'un gran grup de persones. D'altres, es dediquen a cobrar el seu sou mentre ocupen un lloc de feina, evidentment sense complir amb les seves responsabilitats, i si pot, pel camí, s'endurà paquets de paper DIN-A4, llapissos, bolis, grapadores, i tot el què pugui i més. Potser alguns fins i tot, sense que els importi tres pepinos qui ho paga es dediquin després a protestar, ja sigui trencant mobiliari urbà, pintant parets, cremant contenidors, entre d'altres. Evidentment és sols un tast de les mil i unes situacions que es poden trobar i que tots hem viscut al llarg de la nostra trajectòria.

Ara bé molts pensareu que sóc un exagerat. Ans al contrari: estic sent molt i molt suau i contingut amb les meves afirmacions. Dins nostre sabem què és una realitat. Però fa massa por assumir-la. Dins nostre tots tenim algun "input" que ens recorda actituds d'aquest tipus que només evoquen a la cèlebre frase egoista de "jo tinc dret" i que sempre apareix amputada de la seva cua "també tinc deures".

La veritat és que ens queixem dels polítics, del sistema, dels periodistes, de les estructures, dels empresaris, dels economistes, dels banquers i agents financers, entre altres i al final aquestes estructures formen una estructura o univers cultural que no deixa de ser un reflex directe de la societat. És cert, molts no us mereixeu ni ens mereixem el què ens envolta. I molts som els que, intentem si més no viure d'una altra manera, no perquè siguem millors o pitjors sinó perquè els valors i el criteri heredats i obtinguts ens ho dicten. Però també és cert que la gran majoria de la societat es mereix el què té. Com podem demanar transperència als polítics si a la primera de canvi una gran part de la societat converteix un sistema d'ajudes socials que està pensat positivament en un sistema de frustracions on la gent enganya el sistema -ergo, ens enganya a tots, fins i tot a si mateix- per cobrar ajudes, rebre subvencions? Com podem demanar contundència davant dels casos de corrupció més flagrants si som tant menyspreables que, una part de la societat es dedica al furt laboral, ja sigui en material d'oficina o en falses dietes? Com podem dir que els empresaris no tracten bé al treballadors si molts són els primers que demanen baixes per anar a treballar d'amagotits a una altra banda cobrant en "negre"? O no fent bé la seva feina? O passant-se hores i hores en converses personals telefòniques en ple àmbit laboral? O fent vaga encoberta permanent al llarg de tot l'any i parant la mà per cobrar el sou a final de mes i queixar-se de tot i de tothom?

Ens agradi o no, nosaltres som l'exemple a seguir. Si la nostra societat fracassa deixeu-vos estar d'una puta vegada d'excuses. Perquè si fracassa serà per responsabilitat i culpa d'una gran majoria que viu sense recordar que drets i deures sempre van agafats de la mà i que tot a la vida té les seves conseqüències. Per tant ha arribat el moment d'exigir menys als demés i començar, cadascú en el seu petit àmbit personal i professional, a complir i comportar-se amb un mínim d'educació, criteri i voluntat de sacfrifici i autosuperació. Perquè depén de tots que els esforços, sacrificis dels nostres avantpassats, que ens han donat un sistema que és el menys dolent de tots els sistemes de representació política pugui evolucionar. Però si juguem a bons i dolents, de ben segur que les coses no milloraran. Tots som un i ha arribat l'hora de demostrar-ho.