dimarts, 13 de juliol del 2010

Un sentiment

Avui dia és més fàcil destruir que construir. Potser perquè últimament no hi ha ningú que tingui dos dits de seny per frenar aquesta actitud tant poc intel•ligent. Avui dia la coherència o el criteri deixa molt que desitjar i´s'absenta de tants àmbits de la nostra societat que quan un hi pensa fredament és inevitable notar al suor freda regalimar front avall. En un altre país, una llengua és motiu d'orgull igual que ho és una cultura formada per les seves tradicions. Aquells que s'autoanomenen intel•lectuals, serien capaços de lluitar aferrissadament per protegir, agombolar, cuidar una cultura, una llengua o unes tradicions. Encara que no fossin les seves. Qualsevol persona del món, en una gran majoria, mai renunciaria a la seva llengua, a les seves tradicions ni als seus trets culturals. Qualsevol persona del món defensaria la seva cultura i els seus sentiments. Rememoraria una i altra vegada les seves llegendes i celebraria les seves festivitats més assenyalades, i la gent del seu voltant, les compartís o no ho viuria com una mostra de riquesa.

Però com he dit això seria en un altre lloc, perquè a España ens demanem que fem el què ells mai farien en el nostre lloc. Ens demanen que deixem de reivindicar la protecció per la nostra llengua, ens demanen que deixem de recordar una i altra vegada els nostres sentiments, i no solament això, ens acusen amb insults que la història repúdia pel que van fer al món, insults que en un altre país estarien penats jurídicament. Així és, a España ja no queden intel•lectuals que lluitin per la riquesa cultural, que promoguin la defensa d'un Estat Plurinacional; no en queden que defensin les tant contrastades tesis antropològiques on les diversitats culturals ajuden a cohesionar les societats i els seus individus. No queda ningú que tingui empatia i entengui que si qualsveol altre llengua del món amenaces la supervivència de la seva ells farien el mateix que nosaltres, sinó encara més, per protegir-la. Ja no queda ningú que sigui coherent i recordi que el pacte constitucional abalava el català com a llengua vehicular, i fins i tot els més de dretes, van votar a favor que conèixer el català fos un deure. Ningú es planteja més reptes en un Estat que ens acusa de voler estar sols, de discriminar i que en el fons, és ell qui tanca la possibilitat d'eixamplar els horitzons de la seva societat, és ell que es vol mantenir monolingüe en prejudici dels conciutadans, és ell que encara somia de tant en tant amb "Una, Grande y Libre"...


Els catalans no som tant importants com per haver articulat una cultura al nostre voltant només per molestar a la gent. Només demanem i reclamem el què qualsevol persona del món fa cada dia: viure tal i com som. I és en el passat dissabte 10 de juliol que els catalans hem construït un castell, un pilar format per catalans de diverses procedències, fins i tot dels catalans castellanoparlants, o immigrants integrats a Catalaunya, o sigui els nous catalans. Tots hem fet una pinya i ara toca el moment de recuperar la coherència i criteri per mantenir una unitat. Si la gent vol viure en la ignorància no hi podem fer res, però mai deixarem de reclamar el què sentim com a nostre. I ara és el moment que tots, els que votem d'esquerres o de dretes, els que se senten independentistes o els que se senten autonomistes o federalistes, els que els agraden els castellers com els que els avorreixen, els que han ballat sardanes com els que només hem vist les sardanes a distància, els que obliden la lletra dels segadors, com els que no la saben com els que la tenen gravada al cor... Tots som Catalunya i ara és el moment d'entendre que si ens retallen la nostra capacitat de decidir, sigui el què sigui el què volem decidir, tots hi perdem. Quan algú actua contra una llengua, tots hi perdem. Quan algú ens limita les inversions quan Catalunya representa el 19% del PIB d'ESpaña tots hi perdem. Quan els catalans ens barallem entre nosaltres tots hi perdem, i sobretot quan no aconseguim unir-nos contra la intolerància general tots hi perdem. Quin tipus de país volem? I quina país volem deixar als nostres fills? És el moment d'unir-se i comprovar què som capaços de fer.