dissabte, 29 de maig del 2010

Temps

Hem desenvolupat unes capacitats realment fascinants per posposar tot allò què és importants. Suposo, que els humans tenim a les espatlles massa anys d'experiència en aquest camp. Diuen que els organismes col·lectiu s'organitzen al voltant d'un petit grup és el què manté la iniciativa, la resta es deixa conduir sense objeccions. Potser per això la gran massa social ha desenvolupat un seguit d'expressions al llenguatge per codificar aquests estats d'inactivitat. I al final s'han convertit en un codi gairebé establert. "Que ho faci algú altre", "Haurien de fer-ho així", "Si fos jo faria això o allò altre", "Algú ho hauria d'arreglar", "Ja ho farem demà", "demà serà un altre dia", "Ara no puc", "No tinc temps", "Que prenguin decisions, per això els votem", "Cobren per decidir", entre tantes d'altres.
Segurament hem desenvolupat un estat anímic realment excepcional. Molts veuen que les coses no funcionen i al final, malgrat glorioses excepcions, la massa opta per l'històric laissez faire, laissez passer, sense apostar gens per la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim tots envers el món que ens envolta. I mentrestant juguem a formular expressions apàtiques per posposar la nostra intervenció, hi ha qui després de contribuir a destrossar el sistema financer es planteja jubilacions milionàries, d'altres que articulen lleis per mantenir els seus interessos, qui crea i manté uns sistema de consum on les marques incideixen cada dia més en la nostra vida quotidiana, qui crea conflictes i genera tensions per enriquir-se, qui usa els mitjans de comunicació subvencionats tots amb diners públics per usar-los en favor dels col·lectius de poder, i d'altres que es conformen en posar la seva "ploma" al servei del millors postor, i fins i tot qui es nega a deixar caure a aquells negocis privats que es van enriquir amb abans de la crisi i els reflota amb diner públic, qui promet que el sistema econòmic capitalista necessita un canvi substancial malgrat sap que es doblegarà davant dels interessos dels col·lectius que ostenten el poder...

Gustave Flaubert ja va sentenciar-ho en una senzilla frase: el passat ens tortura i el passat ens manté encadenats. És per això que se'ns escapa el present. Un principi on s'hi pot afegir la manca d'intenció general per afrontar aquest present. I malgrat és vox populi que la nostra existència és ben limitada, unes quantes dècades si tot va bé i què suposen un sospir dins la història de la humanitat, la majoria actua com si tingués tot el temps del món. Un temps que s'escapa, perquè ens oblidem que hi ha massa coses que requereixen la nostra atenció, aquí, en aquest moment. I no poden esperar més.








dimecres, 19 de maig del 2010

Sobrevol fent cercles

Sé que sou aquí fora esperant. Teniu el bec afilat i la gana esmolada. Malgrat dieu que els polítics no us complauen i que res tenen a veure amb vosaltres, no puc evitar de somriure. Hi ha alguna cosa als vostres ulls que em diu que mentiu. De tant en tant bateu les ales i la gent -espantadíssima per antonomàsia- s'arrauleix. Sembla que malgrat hem sobreviscut a una història convulsa i amb grans episodis de reivindicació i lluita tot s'ha perdut en el temps. No pareu de grallar histèricament mentre veieu com les vostres víctimes es consumeixen cada vegada que escolten les vostres lamentacions. D'un dia clar i càlid sou capaços de convertir-lo en fosc i gèlid. La gent us permet tenir aquest do amb la seva credulitat.

Gralleu i critiqueu, a qui sigui i a tothom, sense miraments. Sou jutges i botxins dels vostres opositors. Us fa por enfrontar-vos entre vosaltres i uniu forces per ser més nombrosos i, poder així, atacar més fort i amb més crueltat a les vostres víctimes. I sempre gralleu, clamant que la ciutat està bruta, que la justícia és lenta, que els funcionaris són tots iguals, que la política està desvirtuada, que la inseguretat és aberrant, i tantes altres coses que al final ja no posen la pell de gallina a ningú. Heu creat un horitzó amb una mancança abobinable de responsabilitat i on el futur es pinta només amb el color de l'apatia. I quanta més apatia més es deixa manipular la societat.

I finalment els ecos, que sorgeixen cada vegada que us queixeu per tot, van creant una melodia plena de merda, que acaba esquitxant tot el què teniu al vostre voltant. Però us veig contents avui, penseu que aviat tindreu la vostra ració d'aliment que arrancareu d'aquells que han estat fulminats gràcies a les vostres artimanyes. I a sobre amb l'esplendor d'una massa social crèdula que us aclama sense cap tipus d'esperit crític.

Però com un corb, volo a contravent, us observo immòbils i amb els ulls clucs. Teniu por. Sou covards. I potser algun dia us alimentareu també de mi, però no podreu fer-ho fins que no aconseguiu arrencar-me un esquinç de carn del meu cos inert amb el vostre bec afilat. Mentrestant, sé qui sou. Us veig cada dia al tren, us escolto a la ràdio, us veig a la televisió, us llegeixo als diaris, sovint sento converses vostres als bars, o us veig polular sense fer res pel vostre lloc de feina, pel carrer, a les botigues, i a tants altres indrets. Sé que esteu arreu, però a mi no m'heu convençut. Viviu de la mentida i de la crítica cruenta contra els que no pensen com vosaltres. Sé qui sou i com sou: voltors.

dissabte, 15 de maig del 2010

Remors

De les runes de pedra n'escoltem les veus i en sentim els remors, de sorolls ja oblidats i de colors ja esvaïts. Portalades tancades que un dia van ser obertes i porticons esberlats d'allò que vam haver d'obrir a cops. Una estança amb una càl·lida llar de foc que mai es consumeix i d'altres amb rastres d'una pell congelada i freda que mai més recuperarà la seva templança. Així és com la nostra vida aglutina les runes de la nostra existència dins nostre. Així és com la memòria cataloga les emocions de la nostra vida i les enclaustra dins de nosaltres mateixos. És per això que la memòria és com l'espelma que sempre tenim a mà per recòrrer els passadíssos profunds i sovint foscos de la nostra ànima. Però qui és prou valent per encendre l'espelma i perdre's en l'obscuritat que regna als laberintics corredors dels records?

divendres, 14 de maig del 2010

El poder de sortir indemne

Malgrat amb el temps els humans som més capaços d'entendre per fi que tots formem part d'un tot, som incapaços d'acceptar aquesta responsabilitat. Fa temps que veig com el món que m'envolta trontolla i amb ell jo mateix. Després d'una crisi econòmica agreujada, a banda dels cicles periòdics de l'economia, per la cobdicia d'uns quants que han especulat i segueixen especulant amb divises i altres productes que ni tan sols existeixen realement mitjançant el teatre implantat a les borses mundials, ara ens toca arreglar el problema a tots. I per fer-ho no demanarem explicacions ni responsabilitats a aquells que fins al moment des d'empreses i entitats privades s'han enriquit sense mesura, sinó que el què farem és estrènyer encara més el cercle que manté a la major part d'una part de la població mundial perquè paguin els plats trencats. Em nego a creure que aquest és el món que tots volem, on aquells que la fan no la paguen i els que intenten dur a terme la seva vida amb un mínim de dignitat han de posar cada galta de la cara dues o tres vegades per rebre una bona bofetada. Potser és que amb els canvis que envolten les noves tecnologies, els nous sistemes d'informació i l'accés a un consumisme mínim, gran part de la societat ha deixat de preguntar-se quin món volem. Seguim com sempre, preguntan-nos d'on venim i cap a on anem. I al cap de mil·lers d'anys no solament no tenim la resposta sinó que l'enfonsem més en el fang d'unes estructures que solament responen a dinàmiques de poder. Un poder que com deia Napoleó segueix estant a les mateixes mans: "la força dels governants és la força d'aquells que es deixen governar".

dijous, 13 de maig del 2010

De nit, sóc jo

De dins de la foscor un pot escoltar tot allò que més el recorda a si mateix. En aquell instant on tot es difumina els propis límits queden reduits a etiqutes plenes de prejudicis que no són sinó petits fanals que aspiren a guiar-nos. Etiquetar el món és com deixar un rastre de molles de pa. Però els grans contes ens han demostrat que no serveix per res. I és que per creuar la foscor un ha de tenir més que unes pedretes o molles de pa. Per creuar la foscor un ha de saber on és el fil del seu esperit, un fil de llum tènue que és capaç d'acariciar el món i la realitat. La foscor ens demostra en el moment just qui som.