Sí vull una democràcia real on els sistema electoral sigui representatiu de veritat no com l'actual i tampoc com el que promouen els indignats que volen circumscripció única. Sí que vull un sistema de drets i deures profunds que incloguin TOTs els drets de les persones com per exemple el dret d'autodeterminació no com els acamapts de Barcelona que defensen el dret a les nacions a escollir els seus conreus però no volen incloure el de l'autodeterminació. Vull un sistema on es primi la justicia social real on els més rics paguen més i els més desafavorits reben més sense discursos demagògicspel mig, on hi ha gent que clama per acabar amb el capitalisme mentre es fot una cocacola dels refresc que els ha regalat una empresa de càtering per la causa. Estic indignat. Indignat perquè tothom diu que no hi ha sortida i el 80% de propostes que porten els manifests estan inclosos en els partits d'esquerres existents. I molts d'ells a banda de ni tan sols informar-se prefereixen abstenir-se. O per exemple, sóc partidari d'un sistema directe, on el vot sigui obligatori i com a Suïssa la ciutadania es responsabilitzi de controlar els governants acudint un cop per setmana als consells de districte. Un sistema on els ciutadans tinguin l'obligació i el deure de participar als referèndums. Consultes populars no solament per temes cabdals com el dret d'autodeterminació però també consultes com les que als païssos amb una democràcia més moderna apliquen fins i tot per escollir els millors pressupostos per fer contractacions d'obres públiques. Estem indignats o és que ens queixem només? Perquè un sistema representatiu de veritat ens exigeix el nostre compromís. destinar una part del nostre temps amb complir amb les obligacions de decidir. I això comença per ser exigent amb un mateix des d'un bon principi.
Jo cada dia milito amb el que crec. Argumento amb la gent que tinc a prop perquè crec que Catalunya té dret a una plena sobirania, cada dia respecto als que usen diferents llengües però primo usar el català per expressar-me i quan no ho aconsegueixo m'esforço per aprendre la lliçó per la següent vegada, cada dia primo comprar llibres en català i consumir productes de la meva terra, provo de no trepitjar els demés a la feina i de fer la feina que em toca sense tocar-me els ous perquè entenc que els que no curren fan el mateix frau que els que malversen fonts; cada dia provo d'aprendre dels meus errors i tractar amb respecte les persones que tinc a prop perquè un món millor comença per mi mateix; cada dia defenso els meus ideals amb els arguments que faci falta i evito fer com fan tants que equipen casa seva amb material d'oficina substret de la feina (robar té dimensions i sovint no ens adonem que robar coses petites segueix sent robar), cada dia respecto les divergències i provo d'aprendre dels que no pensen com jo, cada dia entenc que és responsabilitat de tots la política que es fa perquè la ciutadania no està a l'alçada de les circumstàncies; cada dia si veig que al meu portal hi ha papers per terra els recullo i els llenço a la paperera; si veig que estan a punt de robar al metro a algú l'aviso; si a vegades no he fet el què creia oportu m'ho recrimino. Al final, tots som responsables de tot. I m'indigna que hi hagi gent que faci veure que és extraterrestre copm si la cosa no anés amb ells i que es queixi de tot sense adonar-se que si la ciutat està bruta és perquè nosaltres l'embrutem, si l'administració no funciona és perquè les persones que hi treballen no compleixen, o que es queixen dels programes dels partits polítics i ni tan sosls se'ls han llegit, o que si els tornern el canvi malament i els falten diners criden i si els tornen diners de més callen com putes. És cert, és molt dur viure amb conseqüència del què un pensa i defensa, no és gens fàcil exigir-te a tu mateix el què exigeixes als demés i sovint, no us enganyaré, no m'en surto. I sovint em sento tant abatut que no tinc ganes de continuar. Però el més fàcil és no donar exemple. Per això, jo m'implico i penso què puc fer per millorar no solament la meva vida sinó també la dels demés. I tu? Tu què fas pel món? Què fas per tu mateix? Aquest és la pregunta que cal fer-se.
Jo cada dia milito amb el que crec. Argumento amb la gent que tinc a prop perquè crec que Catalunya té dret a una plena sobirania, cada dia respecto als que usen diferents llengües però primo usar el català per expressar-me i quan no ho aconsegueixo m'esforço per aprendre la lliçó per la següent vegada, cada dia primo comprar llibres en català i consumir productes de la meva terra, provo de no trepitjar els demés a la feina i de fer la feina que em toca sense tocar-me els ous perquè entenc que els que no curren fan el mateix frau que els que malversen fonts; cada dia provo d'aprendre dels meus errors i tractar amb respecte les persones que tinc a prop perquè un món millor comença per mi mateix; cada dia defenso els meus ideals amb els arguments que faci falta i evito fer com fan tants que equipen casa seva amb material d'oficina substret de la feina (robar té dimensions i sovint no ens adonem que robar coses petites segueix sent robar), cada dia respecto les divergències i provo d'aprendre dels que no pensen com jo, cada dia entenc que és responsabilitat de tots la política que es fa perquè la ciutadania no està a l'alçada de les circumstàncies; cada dia si veig que al meu portal hi ha papers per terra els recullo i els llenço a la paperera; si veig que estan a punt de robar al metro a algú l'aviso; si a vegades no he fet el què creia oportu m'ho recrimino. Al final, tots som responsables de tot. I m'indigna que hi hagi gent que faci veure que és extraterrestre copm si la cosa no anés amb ells i que es queixi de tot sense adonar-se que si la ciutat està bruta és perquè nosaltres l'embrutem, si l'administració no funciona és perquè les persones que hi treballen no compleixen, o que es queixen dels programes dels partits polítics i ni tan sosls se'ls han llegit, o que si els tornern el canvi malament i els falten diners criden i si els tornen diners de més callen com putes. És cert, és molt dur viure amb conseqüència del què un pensa i defensa, no és gens fàcil exigir-te a tu mateix el què exigeixes als demés i sovint, no us enganyaré, no m'en surto. I sovint em sento tant abatut que no tinc ganes de continuar. Però el més fàcil és no donar exemple. Per això, jo m'implico i penso què puc fer per millorar no solament la meva vida sinó també la dels demés. I tu? Tu què fas pel món? Què fas per tu mateix? Aquest és la pregunta que cal fer-se.
