Sempre tendim a buscar responsables o culpables de tot. De com s'està retallant l'estat del benestar, de la crisi econòmica, de la falta d'educació, de la brutícia que campa lliurement per les nostres ciutats, entre d'altres.El més paradoxal de tot és que un cop tenim els culpables la nostra vehèmencia es perd. Senzillament es dilueix com una gora d'aigua enmig de la pluja. Desapreix sense més ni menys. Quan es tracta de responsabilitzar-nos i prendre accions per canviar les coses qui queda al capdavant cridant? Qui està disposat a jugar-se la seva pròpia seguretat i estil de vida en una partida de pòker per canviar el món?
Avui la premsa de Catalunya publica els sous dels principals directius de bancs i Caixes de l'Estat Espanyol. I solament es publiquen aquells que sobrepassen el milió d'euros anual, com si cobrar 800.000 euros anuals fos xavalla i poca cosa més. El fet però és que els cinc primers directius del banco de Santander cobren gairebé 30 milions d'euros anuals sense comptar evidentment plans de pensions i altres beneficis adjacents als seus càrrecs. I a ningú li cau la cara de vergonya? Estem parlant de sous de 500.000 a 700.000 euros mensuals. Pensa-hi detingudament.
Amb el què cobren cinc persones es podria subsanar el dèficit que pateix la sanitat catalans. O sigui implica que els quiròfans que s'han tancat, les visites que s'han anul·lat i les exploracions o proves de diagnosi que s'hant congelat e spodrien fer. I no solament això, anant mé slluny amb 30 milions d'euros es podria alimentar i donar ajuts a totes les persones que estan al llindar de la pobresa a l'estat Espanyol.
Al carrer la gent clama per cercar culpables. Però no són els altres. No són persones concretes. Tots nosaltres som els culpables de deixar i permetre que el sistema hagi esdevingut pervers. Nosaltres som els que anem a dormir intentant no pensar que 5 persones poden arribar a cobrar el què cobren.
No són artistes únics. No salven vides. No són mediocres epsortistes que donen cops de peu a una pilota. Són gestors que viuen de la plusvàlua de getsionar i emmagatzemar els diners dels altres. De jugar a la borsa -la casa de putes de l'especulació- amb els estalvis de molta gent. Són els que accepten fonts de compensació de l'Estat per mantenir el nivell de beneficis -uns diners públics que mai toranar-, són en definitiva els montres que nosaltres hem deixat crear.
Els eurodiputats de PSOE i PP no volen volar en classe turista mentre als treballadors públics els retallen una mitjana del 5% del se sou i els pressupostos d'Ensenyament o Sanitat es veuen retallats considerablement. I ningú clama al cel? Els hauríem de processar a tots per malversació de diners públics! Els futbolistes cobren desorbitades xifres de diners i no deixen de ser esportistes mediocres comparats amb altres disciplines i tots els fem un somriure i els perseguim i seguim histèricament perquè el futbol ens ajuda a no pensar? Els banquers s'embutxaquen quantitats astronòmiques de diners i creiem de veritat que al ser empreses privades els ho hem de permetre quan la seva feina no és ni més estressant ni mé simprotant que la de un metge?
La culpa és nostre. Per deixar que això sigui així. la culpa es nostre per pensar que en democràcia ja no hauríem de vigilar per contenir aquestes ganes de deixar que uns pocs pensin per tots. La culpa és meva per contribuir també a que al meu entorn hi hagi gent així.
