Vaga? Jo no gràcies!

Vaga. Aquests dies aquesta paraula és en boca de tothom. El què em sorpren més però és que molts estan pendent del què faran els demés per prendre una pròpia decissió. Alguns ho viuen com un dia en el què es quedaran a casa, descansant i escurçant la setmana laboral mentre d'altres s'avillen amb la bandera del màrtir treballador i diuen ser els únics que saben què el convé al proletariat. D'altres restem immòbils mentre al nostre voltant es teixeix una teranyina on tothom queda atrapat sense cap tipus de criteri, argument o raó.

No faré vaga. Ho tinc clar des del primer dia que es va convocar. Malgrat molts arguments positius em provoquen ganes de cridar: em rebaixen el sou com als funcionaris, però jo no tinc feina assegurada de per vida; el govern amb la complicitat de molts aproven una reforma laboral de dubtosa fiabilitat; un seguit de girs que no han sancionat ni subsanat els privilegis de molts que van provocar la crisi financera; dispendi de diner públic sense sentit o mal invertit; entre tants d'altres motius.

Però no faré vaga. Em nego a fer vaga al costat de gent que diu que reclama el bé per als treballadors i l'únic pel què lluita és pel bé del seu col·lectiu de privilegiats que representen. I és que com volen que em cregui que forçant als empresaris a mantenir alliberats que cobren el sou completament malgrat no treballen i no solament destinen el seu temps a les activitats de l'entitat que representen i que són privades, ocupant així el lloc d'una persona que de ben segur voldria treballar? Mantenint una estructura de privilegis on els seus representants viuen amb plenitud fent la gara gara als partits polítics? Com puc deixar de treballar quan precismaent el què es necessita és treballar amb un millor rendiment? Quantes vegades han protestat demanant més inversions en I+D? Quantes vegades han promogut la supressió de sous privilegiats de molts polítics? I no solament això, com puc fer vaga compartint el meu espai vital amb gent que sovint no compleix amb les seves obligacions? O que organitzen piquets exigint el respecte pel dret fonamental a la vaga i ignorant el dret fonamental a no fer-ne?

Recordo les lluites obreres de principis de segle XX on realment hi havia un sacrifici per defensar el què ideològicament es creia més just. Molts van lluitar al seu moment i van aconseguir dotar els sistemes amb un seguit de normes de conducta que avui dia no solament ens proporcionen el dret a vaga sinó tants altres drets. Però no oblido que no són els mateixos. El dia que els sindicats actuals facin públics els seus números, sous, rendes i clarifiquin les activitats dels seus afiliats i alliberats, segurament començaré a creure. Mentrestant seguiré el meu propi camí: treballar i reivindicar cada dia no solament la meva tasca sinó també les meves ganes d'aprendre i superar-me. Malgrat tot, sigui el què sigui el que la resta decideixi espero que per una vegada tots siguem capaços de respectar les decissions dels demés sense judicis de valors.

Culs llogats

Sembla que últimament molts s'omplen la boca de què s'ha de fer i què per sortir d'una crisi econòmica que en gran part haurà enriquit encara més a molts dels què segurament mantenen la responsabilitat d'accentuar-la. Tot i això encara no he sentit cap veu que porti un mínim de criteri... Com que la conveniència obliga a molts a callar si volen menjar calent, ningú ha alçat la veu preguntant no solament quan cobren els polítics sinó que tampoc ningú els ha demanat que compleixen la llei que els obliga a declarar el seu patrimoni. Però el criteri és quelcom que s'atrofia i ara la societat es queixa dolorosa de ser el què és. I ja no hi ha temps per plantejar-se quine scotitzacions tenen els polítics? O, perquè aquells que ja estan retirats cobren pensions milionàries així com mantenen serveis de xofer, cotxe oficial, despatx i seguretat, pagats amb rendes públiques. No em sembla malament que hagin de ser compensats d'alguna manera si han dedicat part de la seva vida al servei pùblic, però el problema segurament, és que s'aplica tot plegat sense criteri. sense tenir en compte si aquell política ha complert o no la llei d'incompatibilitats, no solament ells sinó les seves parelles, fills o familiars. Quans mengen de plats servits per empreses, fundacions, o altres organitzacions que completen els seus sous amb honoràris extres? I no solament això, ara sembla que tothom munta amb còlera perquè a Madrid han tingut la idea de reduir els alliberats sindicals. I, és que algú és pregunta què fan 3.500 persones cobrant d'una empresa el sou íntegre? Treballar pel sindicat? Una herència més d el'aplicació del sistema etsructural del sindicat vertical de Franco, o sigui del dictador. I ara sembla que ser democràtic és aguantar que els polítics cobrin sense cap tipus de criteri i que hi hagi quants més alliberats sindicals millor. Precisament quan el què es necessita és que tothom, començant per a mi i acabant amb el de més enllà, complim amb la nostra feina i amb la nostra societat. Però és clar, la responsabilitat ningú la vol. Al final, no he vist cap sindicalista queixar-se perquè les rendes dels polític no siguin públiques, ni els he escoltat reivindicar la llei d'incompatibilitats ni emprendre accions legals contra aquells que ostenten càrrecs per ser consorts d'un polític, o reclamar cursos de formació a l'empresa, o lluitar perquè l'empresari inverteixi en I+D, entre d'altres. Potser perquè al cap i a la fi, hi ha massa gent que viu a costa dels demés perquè el seu gran somni en la vida ha estat i sempre serà cobrar i menjar calent, sense importar res més.

La clau

Diuen que les claus obren les cerradures. Cadascuna té un mecanisme diferent pel que no totes les claus són vàlides. I llavors, és quan s'obre una bifurcació vital: es poden forçar les cerradures o hem d'esperar a obtenir les claus? Sembla que el món, embolicat dins l'amalgama social de crítiques i plors, vehèmencia i pasivitat, ha quedat saturat. Vivim moments de canvi on molts esperem que les coses millorin, no per art de màgia sinó perquè fa temps, que hi ha gent, que exemplificant el treball dels artesans orfebres i ferrers hem confiat en forjar claus per poder obrir les cerradures dels candaus que limiten la nostra existència. Hi ha però qui prefereix trencar els candaus i destrossar les cerradures. I un cop ho aconsegueixen resten buits, incoherents. I és que la meta no és el més important, ja què al cap i a la fi, el què ens forja no solament com a persones sinó com a col·lectiu és el camí i les experiències viscudes. Perquè igual de difícil és viure amb el pes de les cadenes que fer-ho sense elles. Ja que la llibertat sempre exigeix un compromís. I quin compromís més gran hi ha que forjar-se la clau de la pròpia llibertat?