Culs llogats

Sembla que últimament molts s'omplen la boca de què s'ha de fer i què per sortir d'una crisi econòmica que en gran part haurà enriquit encara més a molts dels què segurament mantenen la responsabilitat d'accentuar-la. Tot i això encara no he sentit cap veu que porti un mínim de criteri... Com que la conveniència obliga a molts a callar si volen menjar calent, ningú ha alçat la veu preguntant no solament quan cobren els polítics sinó que tampoc ningú els ha demanat que compleixen la llei que els obliga a declarar el seu patrimoni. Però el criteri és quelcom que s'atrofia i ara la societat es queixa dolorosa de ser el què és. I ja no hi ha temps per plantejar-se quine scotitzacions tenen els polítics? O, perquè aquells que ja estan retirats cobren pensions milionàries així com mantenen serveis de xofer, cotxe oficial, despatx i seguretat, pagats amb rendes públiques. No em sembla malament que hagin de ser compensats d'alguna manera si han dedicat part de la seva vida al servei pùblic, però el problema segurament, és que s'aplica tot plegat sense criteri. sense tenir en compte si aquell política ha complert o no la llei d'incompatibilitats, no solament ells sinó les seves parelles, fills o familiars. Quans mengen de plats servits per empreses, fundacions, o altres organitzacions que completen els seus sous amb honoràris extres? I no solament això, ara sembla que tothom munta amb còlera perquè a Madrid han tingut la idea de reduir els alliberats sindicals. I, és que algú és pregunta què fan 3.500 persones cobrant d'una empresa el sou íntegre? Treballar pel sindicat? Una herència més d el'aplicació del sistema etsructural del sindicat vertical de Franco, o sigui del dictador. I ara sembla que ser democràtic és aguantar que els polítics cobrin sense cap tipus de criteri i que hi hagi quants més alliberats sindicals millor. Precisament quan el què es necessita és que tothom, començant per a mi i acabant amb el de més enllà, complim amb la nostra feina i amb la nostra societat. Però és clar, la responsabilitat ningú la vol. Al final, no he vist cap sindicalista queixar-se perquè les rendes dels polític no siguin públiques, ni els he escoltat reivindicar la llei d'incompatibilitats ni emprendre accions legals contra aquells que ostenten càrrecs per ser consorts d'un polític, o reclamar cursos de formació a l'empresa, o lluitar perquè l'empresari inverteixi en I+D, entre d'altres. Potser perquè al cap i a la fi, hi ha massa gent que viu a costa dels demés perquè el seu gran somni en la vida ha estat i sempre serà cobrar i menjar calent, sense importar res més.

La clau

Diuen que les claus obren les cerradures. Cadascuna té un mecanisme diferent pel que no totes les claus són vàlides. I llavors, és quan s'obre una bifurcació vital: es poden forçar les cerradures o hem d'esperar a obtenir les claus? Sembla que el món, embolicat dins l'amalgama social de crítiques i plors, vehèmencia i pasivitat, ha quedat saturat. Vivim moments de canvi on molts esperem que les coses millorin, no per art de màgia sinó perquè fa temps, que hi ha gent, que exemplificant el treball dels artesans orfebres i ferrers hem confiat en forjar claus per poder obrir les cerradures dels candaus que limiten la nostra existència. Hi ha però qui prefereix trencar els candaus i destrossar les cerradures. I un cop ho aconsegueixen resten buits, incoherents. I és que la meta no és el més important, ja què al cap i a la fi, el què ens forja no solament com a persones sinó com a col·lectiu és el camí i les experiències viscudes. Perquè igual de difícil és viure amb el pes de les cadenes que fer-ho sense elles. Ja que la llibertat sempre exigeix un compromís. I quin compromís més gran hi ha que forjar-se la clau de la pròpia llibertat?

Un sentiment

Avui dia és més fàcil destruir que construir. Potser perquè últimament no hi ha ningú que tingui dos dits de seny per frenar aquesta actitud tant poc intel•ligent. Avui dia la coherència o el criteri deixa molt que desitjar i´s'absenta de tants àmbits de la nostra societat que quan un hi pensa fredament és inevitable notar al suor freda regalimar front avall. En un altre país, una llengua és motiu d'orgull igual que ho és una cultura formada per les seves tradicions. Aquells que s'autoanomenen intel•lectuals, serien capaços de lluitar aferrissadament per protegir, agombolar, cuidar una cultura, una llengua o unes tradicions. Encara que no fossin les seves. Qualsevol persona del món, en una gran majoria, mai renunciaria a la seva llengua, a les seves tradicions ni als seus trets culturals. Qualsevol persona del món defensaria la seva cultura i els seus sentiments. Rememoraria una i altra vegada les seves llegendes i celebraria les seves festivitats més assenyalades, i la gent del seu voltant, les compartís o no ho viuria com una mostra de riquesa.

Però com he dit això seria en un altre lloc, perquè a España ens demanem que fem el què ells mai farien en el nostre lloc. Ens demanen que deixem de reivindicar la protecció per la nostra llengua, ens demanen que deixem de recordar una i altra vegada els nostres sentiments, i no solament això, ens acusen amb insults que la història repúdia pel que van fer al món, insults que en un altre país estarien penats jurídicament. Així és, a España ja no queden intel•lectuals que lluitin per la riquesa cultural, que promoguin la defensa d'un Estat Plurinacional; no en queden que defensin les tant contrastades tesis antropològiques on les diversitats culturals ajuden a cohesionar les societats i els seus individus. No queda ningú que tingui empatia i entengui que si qualsveol altre llengua del món amenaces la supervivència de la seva ells farien el mateix que nosaltres, sinó encara més, per protegir-la. Ja no queda ningú que sigui coherent i recordi que el pacte constitucional abalava el català com a llengua vehicular, i fins i tot els més de dretes, van votar a favor que conèixer el català fos un deure. Ningú es planteja més reptes en un Estat que ens acusa de voler estar sols, de discriminar i que en el fons, és ell qui tanca la possibilitat d'eixamplar els horitzons de la seva societat, és ell que es vol mantenir monolingüe en prejudici dels conciutadans, és ell que encara somia de tant en tant amb "Una, Grande y Libre"...

Els catalans no som tant importants com per haver articulat una cultura al nostre voltant només per molestar a la gent. Només demanem i reclamem el què qualsevol persona del món fa cada dia: viure tal i com som. I és en el passat dissabte 10 de juliol que els catalans hem construït un castell, un pilar format per catalans de diverses procedències, fins i tot dels catalans castellanoparlants, o immigrants integrats a Catalaunya, o sigui els nous catalans. Tots hem fet una pinya i ara toca el moment de recuperar la coherència i criteri per mantenir una unitat. Si la gent vol viure en la ignorància no hi podem fer res, però mai deixarem de reclamar el què sentim com a nostre. I ara és el moment que tots, els que votem d'esquerres o de dretes, els que se senten independentistes o els que se senten autonomistes o federalistes, els que els agraden els castellers com els que els avorreixen, els que han ballat sardanes com els que només hem vist les sardanes a distància, els que obliden la lletra dels segadors, com els que no la saben com els que la tenen gravada al cor... Tots som Catalunya i ara és el moment d'entendre que si ens retallen la nostra capacitat de decidir, sigui el què sigui el què volem decidir, tots hi perdem. Quan algú actua contra una llengua, tots hi perdem. Quan algú ens limita les inversions quan Catalunya representa el 19% del PIB d'ESpaña tots hi perdem. Quan els catalans ens barallem entre nosaltres tots hi perdem, i sobretot quan no aconseguim unir-nos contra la intolerància general tots hi perdem. Quin tipus de país volem? I quina país volem deixar als nostres fills? És el moment d'unir-se i comprovar què som capaços de fer.

Prenguntes sembrades

Sovint tinc la sensació que molta gent pensa que hem de trobar les respostes a molts dels problemes que avui dia creiem viure en una societat que es transforma convulsament. Però potser no són les respostes el què més necessitem. Potser seria millor formular les preguntes adequades. El problema en si mateix no rau en el fet que la majoria de la gent viu d'aquest món sense respecte ni cap el què trepitja, ni cap a la llum del sol que cada dia l'il·lumina i molt menys cap a les persones que l'acompanyen en aquets camí. El problema rau en en que en tot moment avui dia cal i és necessari recordar tant i amb tanta insistència a la societat que tots som un. Recordar que quan un embruta el carrer, l'embruta per tothom, pel de dretes, pel d'esquerres, pel que té gossos, pel que té criatures, pels més vells, pels més joves... Tots som tots, i quan ens hem de recordar que és així vol dir que les coses fa massa temps que no rutllen. I la pregunta és quan vam oblidar que tots plorem, riem, sagnem, patim, somiem i desitgem? Perquè al cap i a la fi, si avui dia hem de demanar que no robin les flors que hom planta és que aquest planeta necessita preguntar-se si sembrem o no plegats per fer un futur millor.

Sobrevol fent cercles

Sé que sou aquí fora esperant. Teniu el bec afilat i la gana esmolada. Malgrat dieu que els polítics no us complauen i que res tenen a veure amb vosaltres, no puc evitar de somriure. Hi ha alguna cosa als vostres ulls que em diu que mentiu. De tant en tant bateu les ales i la gent -espantadíssima per antonomàsia- s'arrauleix. Sembla que malgrat hem sobreviscut a una història convulsa i amb grans episodis de reivindicació i lluita tot s'ha perdut en el temps. No pareu de grallar histèricament mentre veieu com les vostres víctimes es consumeixen cada vegada que escolten les vostres lamentacions. D'un dia clar i càlid sou capaços de convertir-lo en fosc i gèlid. La gent us permet tenir aquest do amb la seva credulitat.

Gralleu i critiqueu, a qui sigui i a tothom, sense miraments. Sou jutges i botxins dels vostres opositors. Us fa por enfrontar-vos entre vosaltres i uniu forces per ser més nombrosos i, poder així, atacar més fort i amb més crueltat a les vostres víctimes. I sempre gralleu, clamant que la ciutat està bruta, que la justícia és lenta, que els funcionaris són tots iguals, que la política està desvirtuada, que la inseguretat és aberrant, i tantes altres coses que al final ja no posen la pell de gallina a ningú. Heu creat un horitzó amb una mancança abobinable de responsabilitat i on el futur es pinta només amb el color de l'apatia. I quanta més apatia més es deixa manipular la societat.

I finalment els ecos, que sorgeixen cada vegada que us queixeu per tot, van creant una melodia plena de merda, que acaba esquitxant tot el què teniu al vostre voltant. Però us veig contents avui, penseu que aviat tindreu la vostra ració d'aliment que arrancareu d'aquells que han estat fulminats gràcies a les vostres artimanyes. I a sobre amb l'esplendor d'una massa social crèdula que us aclama sense cap tipus d'esperit crític.

Però com un corb, volo a contravent, us observo immòbils i amb els ulls clucs. Teniu por. Sou covards. I potser algun dia us alimentareu també de mi, però no podreu fer-ho fins que no aconseguiu arrencar-me un esquinç de carn del meu cos inert amb el vostre bec afilat. Mentrestant, sé qui sou. Us veig cada dia al tren, us escolto a la ràdio, us veig a la televisió, us llegeixo als diaris, sovint sento converses vostres als bars, o us veig polular sense fer res pel vostre lloc de feina, pel carrer, a les botigues, i a tants altres indrets. Sé que esteu arreu, però a mi no m'heu convençut. Viviu de la mentida i de la crítica cruenta contra els que no pensen com vosaltres. Sé qui sou i com sou: voltors.

El poder de sortir indemne

Malgrat amb el temps els humans som més capaços d'entendre per fi que tots formem part d'un tot, som incapaços d'acceptar aquesta responsabilitat. Fa temps que veig com el món que m'envolta trontolla i amb ell jo mateix. Després d'una crisi econòmica agreujada, a banda dels cicles periòdics de l'economia, per la cobdicia d'uns quants que han especulat i segueixen especulant amb divises i altres productes que ni tan sols existeixen realement mitjançant el teatre implantat a les borses mundials, ara ens toca arreglar el problema a tots. I per fer-ho no demanarem explicacions ni responsabilitats a aquells que fins al moment des d'empreses i entitats privades s'han enriquit sense mesura, sinó que el què farem és estrènyer encara més el cercle que manté a la major part d'una part de la població mundial perquè paguin els plats trencats. Em nego a creure que aquest és el món que tots volem, on aquells que la fan no la paguen i els que intenten dur a terme la seva vida amb un mínim de dignitat han de posar cada galta de la cara dues o tres vegades per rebre una bona bofetada. Potser és que amb els canvis que envolten les noves tecnologies, els nous sistemes d'informació i l'accés a un consumisme mínim, gran part de la societat ha deixat de preguntar-se quin món volem. Seguim com sempre, preguntan-nos d'on venim i cap a on anem. I al cap de mil·lers d'anys no solament no tenim la resposta sinó que l'enfonsem més en el fang d'unes estructures que solament responen a dinàmiques de poder. Un poder que com deia Napoleó segueix estant a les mateixes mans: "la força dels governants és la força d'aquells que es deixen governar".