Volem un món millor?

Tothom demana i exigeix canvis en aquest món... La pregunta és què estem disposats a fer nosaltres per canviar? Estem disposats a renunciar a aquest estil de vida materialista? A aquesta tendència a viure recordant els nostres drets però oblidant completament els nostres deures? Estem disposats a cedir privilegis individuals en favor de beneficis col·lectius? Volem un món millor, però realment som capaços d'acceptar els canvis que això implica?

Donar exemple....

Sí vull una democràcia real on els sistema electoral sigui representatiu de veritat no com l'actual i tampoc com el que promouen els indignats que volen circumscripció única. Sí que vull un sistema de drets i deures profunds que incloguin TOTs els drets de les persones com per exemple el dret d'autodeterminació no com els acamapts de Barcelona que defensen el dret a les nacions a escollir els seus conreus però no volen incloure el de l'autodeterminació. Vull un sistema on es primi la justicia social real on els més rics paguen més i els més desafavorits reben més sense discursos demagògicspel mig, on hi ha gent que clama per acabar amb el capitalisme mentre es fot una cocacola dels refresc que els ha regalat una empresa de càtering per la causa. Estic indignat. Indignat perquè tothom diu que no hi ha sortida i el 80% de propostes que porten els manifests estan inclosos en els partits d'esquerres existents. I molts d'ells a banda de ni tan sols informar-se prefereixen abstenir-se. O per exemple, sóc partidari d'un sistema directe, on el vot sigui obligatori i com a Suïssa la ciutadania es responsabilitzi de controlar els governants acudint un cop per setmana als consells de districte. Un sistema on els ciutadans tinguin l'obligació i el deure de participar als referèndums. Consultes populars no solament per temes cabdals com el dret d'autodeterminació però també consultes com les que als païssos amb una democràcia més moderna apliquen fins i tot per escollir els millors pressupostos per fer contractacions d'obres públiques. Estem indignats o és que ens queixem només? Perquè un sistema representatiu de veritat ens exigeix el nostre compromís. destinar una part del nostre temps amb complir amb les obligacions de decidir. I això comença per ser exigent amb un mateix des d'un bon principi.

Jo cada dia milito amb el que crec. Argumento amb la gent que tinc a prop perquè crec que Catalunya té dret a una plena sobirania, cada dia respecto als que usen diferents llengües però primo usar el català per expressar-me i quan no ho aconsegueixo m'esforço per aprendre la lliçó per la següent vegada, cada dia primo comprar llibres en català i consumir productes de la meva terra, provo de no trepitjar els demés a la feina i de fer la feina que em toca sense tocar-me els ous perquè entenc que els que no curren fan el mateix frau que els que malversen fonts; cada dia provo d'aprendre dels meus errors i tractar amb respecte les persones que tinc a prop perquè un món millor comença per mi mateix; cada dia defenso els meus ideals amb els arguments que faci falta i evito fer com fan tants que equipen casa seva amb material d'oficina substret de la feina (robar té dimensions i sovint no ens adonem que robar coses petites segueix sent robar), cada dia respecto les divergències i provo d'aprendre dels que no pensen com jo, cada dia entenc que és responsabilitat de tots la política que es fa perquè la ciutadania no està a l'alçada de les circumstàncies; cada dia si veig que al meu portal hi ha papers per terra els recullo i els llenço a la paperera; si veig que estan a punt de robar al metro a algú l'aviso; si a vegades no he fet el què creia oportu m'ho recrimino. Al final, tots som responsables de tot. I m'indigna que hi hagi gent que faci veure que és extraterrestre copm si la cosa no anés amb ells i que es queixi de tot sense adonar-se que si la ciutat està bruta és perquè nosaltres l'embrutem, si l'administració no funciona és perquè les persones que hi treballen no compleixen, o que es queixen dels programes dels partits polítics i ni tan sosls se'ls han llegit, o que si els tornern el canvi malament i els falten diners criden i si els tornen diners de més callen com putes. És cert, és molt dur viure amb conseqüència del què un pensa i defensa, no és gens fàcil exigir-te a tu mateix el què exigeixes als demés i sovint, no us enganyaré, no m'en surto. I sovint em sento tant abatut que no tinc ganes de continuar. Però el més fàcil és no donar exemple. Per això, jo m'implico i penso què puc fer per millorar no solament la meva vida sinó també la dels demés. I tu? Tu què fas pel món? Què fas per tu mateix? Aquest és la pregunta que cal fer-se.

Vendetta

Sempre tendim a buscar responsables o culpables de tot. De com s'està retallant l'estat del benestar, de la crisi econòmica, de la falta d'educació, de la brutícia que campa lliurement per les nostres ciutats, entre d'altres.

El més paradoxal de tot és que un cop tenim els culpables la nostra vehèmencia es perd. Senzillament es dilueix com una gora d'aigua enmig de la pluja. Desapreix sense més ni menys. Quan es tracta de responsabilitzar-nos i prendre accions per canviar les coses qui queda al capdavant cridant? Qui està disposat a jugar-se la seva pròpia seguretat i estil de vida en una partida de pòker per canviar el món?

Avui la premsa de Catalunya publica els sous dels principals directius de bancs i Caixes de l'Estat Espanyol. I solament es publiquen aquells que sobrepassen el milió d'euros anual, com si cobrar 800.000 euros anuals fos xavalla i poca cosa més. El fet però és que els cinc primers directius del banco de Santander cobren gairebé 30 milions d'euros anuals sense comptar evidentment plans de pensions i altres beneficis adjacents als seus càrrecs. I a ningú li cau la cara de vergonya? Estem parlant de sous de 500.000 a 700.000 euros mensuals. Pensa-hi detingudament.

Amb el què cobren cinc persones es podria subsanar el dèficit que pateix la sanitat catalans. O sigui implica que els quiròfans que s'han tancat, les visites que s'han anul·lat i les exploracions o proves de diagnosi que s'hant congelat e spodrien fer. I no solament això, anant mé slluny amb 30 milions d'euros es podria alimentar i donar ajuts a totes les persones que estan al llindar de la pobresa a l'estat Espanyol.

Al carrer la gent clama per cercar culpables. Però no són els altres. No són persones concretes. Tots nosaltres som els culpables de deixar i permetre que el sistema hagi esdevingut pervers. Nosaltres som els que anem a dormir intentant no pensar que 5 persones poden arribar a cobrar el què cobren.

No són artistes únics. No salven vides. No són mediocres epsortistes que donen cops de peu a una pilota. Són gestors que viuen de la plusvàlua de getsionar i emmagatzemar els diners dels altres. De jugar a la borsa -la casa de putes de l'especulació- amb els estalvis de molta gent. Són els que accepten fonts de compensació de l'Estat per mantenir el nivell de beneficis -uns diners públics que mai toranar-, són en definitiva els montres que nosaltres hem deixat crear.

Els eurodiputats de PSOE i PP no volen volar en classe turista mentre als treballadors públics els retallen una mitjana del 5% del se sou i els pressupostos d'Ensenyament o Sanitat es veuen retallats considerablement. I ningú clama al cel? Els hauríem de processar a tots per malversació de diners públics! Els futbolistes cobren desorbitades xifres de diners i no deixen de ser esportistes mediocres comparats amb altres disciplines i tots els fem un somriure i els perseguim i seguim histèricament perquè el futbol ens ajuda a no pensar? Els banquers s'embutxaquen quantitats astronòmiques de diners i creiem de veritat que al ser empreses privades els ho hem de permetre quan la seva feina no és ni més estressant ni mé simprotant que la de un metge?

La culpa és nostre. Per deixar que això sigui així. la culpa es nostre per pensar que en democràcia ja no hauríem de vigilar per contenir aquestes ganes de deixar que uns pocs pensin per tots. La culpa és meva per contribuir també a que al meu entorn hi hagi gent així.

És cosa de tots!

A dia d'avui, en un món convuls és fàcil escoltar arreu que molts estan cansats dels polítics, de la situació econòmica, vaja, de la situació del món en general. Sovint, ens obsequem en respondre i afirmar què no ens agrada. Però lluny d'arribar a trobar respostes a per què vivim en una societat que no ens agrada, senzillament ens dediquem a desvincular allò que no ens agrada de les nostres pròpies vides.

Els polítics són com són perquè nosaltres som com som. Sí, ho sé fa ràbia. Però les coses són així. La societat en si mateixa és un cúmul de persones amb les seves afinitats i diferències. Però en si mateixa és un conjunt on els mínims comuns denominadors prevalen. Prevalen per formular lleis, per establir què està de moda, per decidir que està bé o malament, etc. Evidentment tot és més complex. però a trets generals la majoria decideix el què regula moral, ètica i legalment el nostre entorn.

Però el fet és que no podem queixar-nos dels polítics sense queixar-nos de nosaltres mateixos. Nosaltres formem part d'aquest conjunt que deixa que les coses continuïn igual. Nosaltres deixem que el Bancs provoquin una crisi financera i els donem subvencions que malgrat els beneficis nets que tenen les entitats mai més tornaran, malgrat tractar-se de diner públics. Nosaltres permetem que els periodistes i mitjans de comunicació tapin les vergonyes de les aventures sexuals dels polítics que tenen protegida i blindada la seva vida sexual per un pacte tàcit des de la transició. Nosaltres permetem que es donin milions d'euros a multinacionals que se'ls guarden a la butxaca mentre obliguen als treballadors eles seves fàbriques ubicades a catalunya a baixar-se el sou si no volen que tanquin la planta sencera. Uns diners que per suposat no tornaran malgrat al cap de l'any tinguin benefici, i a ningú li produeix cap estranyesa.

El món no és així. El món l'hem anat construint entre totes les generacions de persones que conformem cada societat cultural. Però no totes les societats són iguals. Hi ha societats, com les nòrdiques o la japonesa on l'honestedat prima per sobre d'altres emocions i aptituds polítiques. Els polítics són un reflex de la societat que entre tots conformem. I com a tal hem oblidat una cosa: el poder és a les nostres mans. No simbòlicament, sinó realment.

Si volem honestedat apliquem-la al nostre àmbit habitual de vida. Si volem que la gent es comproti com cal deixem de girar la cara quan veiem que algú roba algo pel carrer, posa els peus als seients dels ferrocarrils o llença un paper al mig de la vorera. Si volem recuperar el poder, apaguem tots la llum auna hora concreta apagant milers d'habitatges pressionant així a les elèctriques que ens pauja el preu però regala l'energia a tots els seus treballadors. Si volem canviar el món deixem d¡acceptar o de pensar que per tenir un càrrec o un altre ens pertoquen un seguit de privilegis pagats amb diners (privats o públics) però que no ens correspon. I així un llarg etcètera fins a entendre que aquest és l'efecte mirall. Si nosaltres actuem com cal, no deixarem lloc a la nostra societat a gent mediocre que s'aprofiti dels demés. I així la ciutadania recuperara la seva responsabilitat. T'atreveixes a plicar aquestes exigències al teu dia a dia i a la teva vida? Si és així benvingut al principi del canvi.