El poder és nostre. Els drets són nostres. Diguin el què diguin.

Som indignats. Estem indignats. Fa segles que a Catalunya la indignació passa de pares a fills. Potser perquè fa segles que Catalunya ha viscut oprimida. Oprimida pels contextos històrics que l'han situat de forma positiva com una terra de pas però també com una terra que molts hn volgut posseir per engrossar les arques dels tresors monàrquics. Ara bé, els catalans sempre hem sabut trobar manera de resistir. Si bé és cert que la rauxa que teníem segles enrere ha quedat en un reducte de seny pragmàtic embolcallat amb desil·lusió. Ara però molts han trobat en les acampades un reducte on poder trobar una guspira d'il·lusió. Però aquesta il·lusió és real?

Fa tres setmanes que l'#acampadabcn trontolla per debatre el dret de l'autodeterminació. Un dret universal no solament que articula la llibertat dels individus sinó dels col·lectius per tal que s'organitzin i es gestionin sense pressions ni imposicions. Un dret que altres acampades han aprovat i que als païssos més democràtics tenen com a aintocables com així remarca la carta fundacional de l'ONU. Ahir, però, l'assamblea general va aprovar massivament aquest dret, però 40 persones van votar en contra en front d'un miler (sent molt modest) i van provocar un Tour de Force aplaçant de nou el debat. Però realment els grupets que gestionen l'acampada han estat captius de les trampes que l'assemblearisme posa a disposició dels més manipuladors. Una activitat democràtica però tant burocràtica que coneixent-ne el funcionament dóna molt poder aquelles persones que saben vetar, convèncer i dinamitar votacions, processos de debat i articulacions de temes a provar.

S'oblida molta gent que fa anys que a Catalunya molta gent practica l'assemblearisme. I també molta gent que treballa de forma activa per aplicar una democràcia més justa. I ho fan sense la pressió mediàtica ni el marquèting de guerrilla que estan usant a Pl. Catalunya. Gent anònima que ajuda a fer del món un lloc millor amb una feina constant en pobles, barris, districtes o ciutats. Gent que malauradament no té ningú que aixequi les mans aplaudint en llenguatge de signes per tal d'agrair-li la seva feina.

Sé que ara molta gent riu i està il·lusionada veient un video que circula per la xarxa d'una dona que exalta la República davant del Príncep Felip, i quan aquest se li acosta li diu que tot s'ha de parlar. Tothom aplaudeix una imatge i llavors ni tan sols en veiem el transfons. Però algú es planteja que hi ha partits que porten 70 anys treballant en favor del republicanisme, entitats i associacions que dia a dia treballen en favor de la justícia social per tal que ningú per procedència sigui discriminat? I ho dic perquè què fàcil és fer el què ha fet aquesta dóna en un video: màrqueting. Perquè sap sobradament que el Princep Felip no li dirà pas res, que no ni li recriminarà la seva actitud. Perquè el Princep treballa per l'Estat i no pinta res de res. Què us penseu que li hauria dit alguna grolleria? Això és valenta anar a provocar una persona que no pot direl què pensa? Això fa algun favor als que volem un món on ningú pugui ser millor que els demés en funció del cognom que l'acompanya? No necessitem cops d'efecte de màrqueting que al cap d'un any ningú recordarà. Perquè el més difícil però, és treballar dia a dia anònimament per no solament promoure un sistema d'organització político-administrativa més justa sinó per integrar, promoure, lliutar pels més desafavorits, per contrarestar les injustícies i promoure els valors. I aquests no surten pel Youtube...

No us enganyeu. A Pl. catalunya hi ha grups polititzats que volen uns determinats objectius. majoritàriament malgrat autodenominar-se universals són nacionalistes espanyols. És lícit, però els catalans hem d'entendre que no hem de malgastar les nostres forces en intentar convèncer a un grup de 80 persones acampades. El dret d'autodeterminació és nostre. El podem exercir perquè les llibertats ningú ens les pot arrebatar. Sé que sóna fàcil però és així. Ningú pot obligar-me a sentir.-me el què no sóc. Ningú pot imposar-me res. Perquè tots junts tenim la força per ser lliure. dia adia. des de la nostra feina, família, amics, entitats o associacions, equip de futbol, bar, botiga. Tots som la milicia de Catalunya i solament convencent els què avui dia viuen a Catalunya i són discriminats i robats igual que nosaltres però segueixen creient el l'unionisme, arribarem a alguna cosa. La llibertat de Catalunya no passa per una acampada manipulada que solament pota plegar 2000 o 3.000 persones. Sinó perquè els 1,2 milions de catalans que vam prendre el carrer el 10 de juliol de 2010 entenguem que dia a dia podem convèncer una sola persona. Si ho fem i el proper dia 9 de juliol de 2011, quan tornem a sortir al carrer, som el doble haurem guanyat. I és que el dia 14 de juny no em manifestaré contra el Parlament de Catalunya perquè és el meu Parlament. Massa gent ha mort per desprestigiar la institució democràtica que tenim. Ara bé, no el vull destruir sinó canviar perquè sigui més fort, tingui ple poder per gestionar les llibertats de Catalunya i al cap i a la fi representi cadascun dels catalans que vivim i treballem a Catalunya. El nostre Parlament som nosaltres i som nosaltres que li hem de donar ple poder. Així que endavant, només nosaltres podem fer que el nostre Parlament sigui més representatiu: trenquem les cadenes que ens han imposat, i nosaltres hem acceptat i aixequem-nos. Només nosaltres, cada dia, podem anar atorgant a la nostra institució ple poder per fer de Catalunya un país més just, modern i absolutament lliure.

Quants indignats

Comencem el ball de bastons. Avui diuen que es debatrà el dret d'autodeterminació. Ha costat 15 dies que #acampadabcn tiri endavant aquest debat. Respecto els catalanistes que s'hi han implicat però no é sun error pensar que un dret s'ha de debatre? He estat per Pl. catalunya i no he vist debats sobre el dret a la vida? Algú el posa en dubte? I per què altres drets fonamentals si que el posen en dubte?

No acabo de tenir clar si els indignats se n'adonen que el poder no es destrueix. Roman i passa de mans en mans en petits grups. A l'acampada hi ha gent que diu què es pot debatre o no. El dret d'autodeterminació és una prova d'això, ha passat per comissions, discussions i altres processos però en canvi un dels debats espontanis que vaig assitir on els vint integrants clamaven per la destrucció de les escoles, no va haver de passar per cap comissió. Un altre debat surrealista dirigit pel clan argentí amb els seus netbook i discursos de materialisme històric caducat i de psicologia determinista barata no oferien tampoc una visió massa alentadora: "el hombre és una abstracción de sí mismo" i tothom aixecava els braços amb un somriure propi d'un estat d'èxtasi mentre l'orador s'estirava amb un somriure d'orella a orella i es posava el discurs a la butxaca. Uns temes han de passar per comisisó i d'altres no.

Entenc la il·lusió i entusiasme que una novetat com un moviment similar pot provocar, però els que coneixem i estem en contacte amb la lluita diària que es fa des de barris, escoles, biblioteques, associacions, entitats esportives i culturals, agrupacions d'electors i un llarg etc. veiem com uns pocs estan jugant amb uns molts crèduls que es pensen de veritat que no els estan enganyant. Ho sento, des del meu punt de vista uns enganyen i altres estan disposats a deixar-se enganyar. Enganyen quan diuen que no hi ha opció i molts dels dieferents punts que s'aproven en determinades acampades ja estan inclosos a la majoria de partits d'esquerres, quan diuen que no hi ha opció i criden a l'abstenció quan no participar és excloure's i acatar; o quan diuen que no hi ha opcions i a les últimes eleccions es presentaven 3500 candidatures moltes d'elles petites, alternatives i amb programes sorgits d'assembles amb el mateix nombre d'integrans que la de Pl. Catalunya; altres coses rocen el surrealisme com per exemple pensar-se que les circumscripcions úniques són favorables a una major representació plural dels electors, o l'insult que suposa que aprovin punt com que els pobles tenen dret a escolir lliurement els seus conreus... No crec que la pagesia estigui massa dacord amb aquest punt. O per exemple que uns quants, que no deixen de ser pocs si tenim en compte la població de Catalunya, es dediquin a zampar gratis 4 cops al dia amb aliments cedits altruistament per gent o entitats molt generoses que farien més bé als Bancs d'aliments per ajudar a famílies necessitades de veritat que a quatre que en el fons van a dormir allí perquè saben que quan se'n cansin tindran un plat calent i un llitet ben espolsat a casa.

A Barcelona, per exemple, l'Ajuntament atent a Totes les persones en risc d'exclusió. Totes i acadscuna d'elles. Quan fa fred hi ha voluntaris que van a cercar els sense sostre i els porten a dormir a les residències socials, o els porten menjar i mantes. D'altres, amb entitats i consistori, cuiden de la gent gran que viu sola a casa, que tenen problemes de mobilitat i les acompanyen a fer gestions administratives o a les consultes mèdiques. La veritat que la gent digui que no es fa res, que no hi ha alternativa, que estan indignats perquè la societat no els escolta... És tragicòmic. Potser els que es parteixen l'esquena no solament treballant sinó col·laborant en entitats i fent de voluntaris sí que poden estar indignats. Indignats que encara ara hi hagi gent que es pensi que queixar-se i xerrar pot ser una solució. O que quatre gats tallin els carrers. Han pensat indignats i universitaris quanta gent que passa en cotxe que s'ha quedat penjada per un tall dels seus si que col·labora de veritat en fer d'aquets món un lloc millor ja sigui treballant honestament al seu lloc de feina, en una entitat o plracticant amb un voluntariat?

En definitiva, veiem com els demòcrtes reals diuen que hi ha drets que no es poden valorar ara, que el català divideix i el castellà és universal (no els he vist parlar amb xinès que encara és més universal), que els que defensen una cultura, una llengua i uns drets col·lectius són excloents mentre que ells que delimiten drets són els autèntics demòcrates. Al final estem on estàvem. Uns pocs imposen una visió del món que volen que sigui acceptada. Volen que sigui acceptada sense més, sense haver passat per les vicissituds que molts assemblearistes han viscut els 30 últims anys, sense la feina els disgustos, l'ímpteu i la constància que molta gent ha dedicat a aquesta societat perquè ara ells vinguin i ho menystinguin dient que tot és una merda. Doncs ho sento a mi no em faran passar per l'adreçador. Hi ha gent molt vàlida que amb entusiasme i dedicació fan una Catalunya millor, i tu acampat o indignat o el què siguis què fas per Catalunya?

No em crec que tot sigui una merda ni tampoc que no hi ha opció. Crec que una democràcia directa i real com la de Suïssa on la gent té el dret i obligació d'implicarse i els que no ho fan n'han d'acceptar les conseqüències. I aquí hi ha massa gent que el què vol precisament és no acceptar les conseqüències dels seus actes i encara menys implicar-se. Quanta gent acudeix als Consells de Districte a Barcelona? Són públics i participatius... Quanta gent sap que existeixen? Estem tots massa còmodes queixant-nos, fent birres i mirant el futbol per anar a un consell de districte i usar els mecanismes que tenim per protestar. Ara bé, després ens queixem vehentment.

La revolució comença per un mateix i tot hauríem de valorar què fem per nosaltres, pels nostres veïns, pel nostre poble, barri o ciutat i pel nostre estimat país. Fa anys que Catalunya necessita que els catalans assumim la nostra part de responsabilitat. Això no és una comèdia grega on un Deus ex machina caurà del cel per salvar-no a tots. Catalunya té dret a asumir la seva llibertat però per fer-ho tots hem de ser conscients que tenim uns drets i uns deures. I si només volem assumir llibertat però no responsabilitat no anem més enllà de fer una mica de soroll per no res.