Exercir la llibertat de ser el que un creu que és

En moments trascendentals val la pena aturar-se i recordar. Recordar qui som, d'on venim i cap a on volem anar. Potser els debats polítics infructuosos, portats des de punts de vista alterats o adulterats per interessos particulars, ens han desviat de la qüestió. Si alguna cosa vam heredar de la Revolució Francesa no van ser paraules sense sentit. La llibertat no solament és ser lliure, implica un exercici d'on se'n desprenen drets i obligacions. La llibertat d'una persona acaba on comença la dels altres. I així de forma successiva fins a estructurar les llibertats dels col·lectius. La democràcia és el sistema menys dolent per representar totes les especificitats d'aquesta llibertat, i com a tal és un sistema subjecte a les persones. Un fet que implica defectes o esbiaixos. És per això, que un no es pot amparar amb unes regles de joc inamobibles per plantejar el futur de les societats. Les Constitucions com a manifestacions de regulació d'un estrat cultural poden i han de ser modificades per abarcar el màxim de drets i deures de cada persona. Però el fet en sí mateix no implica que un no pugui aspirar a res més.

Catalunya enceta una etapa complicada. Complicada perquè com a societat no hem sabut establir un debat madur i normal sobre el què volem com a poble. I sense debat no poden haver-hi objectius de futur. En un moment on un organisme oficial que representa teòricament una eina per mantenir i establir les regles del joc, ens trobem que com a tal no deixa d'estar al servei de persones, al servei d'ideologies. Un fet frívolament comprensible. És per això què malgrat alguns no estavem d'acord amb un Estatut de mínims, d'altres sí, d'altres no van votar, el fet és que vam aconseguir manifestar la voluntat d'un poble amb els mecanismes existents.

I ara, posen en dubte aquesta voluntat. Malgrat tots els arguments possibles, només cal esgrimir un fet. Les emocions, els sentiments d'un poble no el poden canviar ni lleis, ni decrets ni sentències. Però és davant d'aquest fet que hom a Catalaunya cal preguntar-se si realment estem preparats per acceptar que siguem d'una ideologia o una altra, parlem català o castellà, siguem d'esquerres o dretes, nacionalistes catalans o espanyols, entre d'altres, tots tenim el deure de manifestar el què creiem. Perquè el cap i a la fi, tots els que estem a Catalunya, patirem les mancances i limitacions que es puguin derivar d'aquesta sentència. Si Catalunya no pot disminuir l'espoli fiscal al què està sotmés implica que tots els catalans (catalaniste so no) patirem la falta d'inversions al nostre territori, patirem la manca de pressupost per les escoles, medicina i tants altres serveis i infraestructures. I potser, pensant en la butxaca molts es donaran compte que un a la vida ha de prendre partit, i que no pot ignorar el què succeix al seu voltant.

Prenguntes sembrades

Sovint tinc la sensació que molta gent pensa que hem de trobar les respostes a molts dels problemes que avui dia creiem viure en una societat que es transforma convulsament. Però potser no són les respostes el què més necessitem. Potser seria millor formular les preguntes adequades. El problema en si mateix no rau en el fet que la majoria de la gent viu d'aquest món sense respecte ni cap el què trepitja, ni cap a la llum del sol que cada dia l'il·lumina i molt menys cap a les persones que l'acompanyen en aquets camí. El problema rau en en que en tot moment avui dia cal i és necessari recordar tant i amb tanta insistència a la societat que tots som un. Recordar que quan un embruta el carrer, l'embruta per tothom, pel de dretes, pel d'esquerres, pel que té gossos, pel que té criatures, pels més vells, pels més joves... Tots som tots, i quan ens hem de recordar que és així vol dir que les coses fa massa temps que no rutllen. I la pregunta és quan vam oblidar que tots plorem, riem, sagnem, patim, somiem i desitgem? Perquè al cap i a la fi, si avui dia hem de demanar que no robin les flors que hom planta és que aquest planeta necessita preguntar-se si sembrem o no plegats per fer un futur millor.

Lluny de tot

No sé si solament em resulta difícil llevar-me o és que a les nits em costa anar-me'n a dormir. Potser és que de nit em fa pena acomiadar-me d'un món al què ja m'he adaptat. I sovint els matins, em fa mandra llevar-me i haver d'afrontar un món complex i estrany que sovint no sembla el meu. Tot un dia és el què trigo a entendre com pot haver-hi gent que es dediqui a viure amargada i amargant als demés, que només contemplin la possibilitat d'avançar o progressar passant per damunt dels seus companys i/o amics, criticant i malparlant d'allò i d'aquells que l'envolten. Potser per això, quan ja m'hi he acostumat, i he refredat les meves emocions al llarg del dia, mentre veig companys de feina que no mouen ni un dit per complir amb les seves responsabilitats, gent que es nega a admetre que potser, i dic només potser, s'equivoca, o persones que tenen tanta por d'afrontar la seva vida que s'amaguen dins d'una closca, quan ja m'hi he acostumat és quan haig d'anar a dormir. I l'endemà, sempre és difícil veure com res ha canviat. I de nou has d'adaptar-te com una canya al vent, sense trencar-te, per aguantar les estrebades d'una societat que decau lenta i agònicament, per no convertir-te senzillament en alguna cosa semblant a ells.