Lluny de tot

No sé si solament em resulta difícil llevar-me o és que a les nits em costa anar-me'n a dormir. Potser és que de nit em fa pena acomiadar-me d'un món al què ja m'he adaptat. I sovint els matins, em fa mandra llevar-me i haver d'afrontar un món complex i estrany que sovint no sembla el meu. Tot un dia és el què trigo a entendre com pot haver-hi gent que es dediqui a viure amargada i amargant als demés, que només contemplin la possibilitat d'avançar o progressar passant per damunt dels seus companys i/o amics, criticant i malparlant d'allò i d'aquells que l'envolten. Potser per això, quan ja m'hi he acostumat, i he refredat les meves emocions al llarg del dia, mentre veig companys de feina que no mouen ni un dit per complir amb les seves responsabilitats, gent que es nega a admetre que potser, i dic només potser, s'equivoca, o persones que tenen tanta por d'afrontar la seva vida que s'amaguen dins d'una closca, quan ja m'hi he acostumat és quan haig d'anar a dormir. I l'endemà, sempre és difícil veure com res ha canviat. I de nou has d'adaptar-te com una canya al vent, sense trencar-te, per aguantar les estrebades d'una societat que decau lenta i agònicament, per no convertir-te senzillament en alguna cosa semblant a ells.