La memòria de les pedres

El 13 d'agost de 1940 al municipi de la Bretanya francesa de La Baule-Escoublac membres de la Gestapo del III Reich van detenir a Lluís Companys. El President exiliat de Catalunya, es trobava a l'espera de recuperar la pista del seu fill perduda arran d'un bombaredeig tot i el risc considerable de romandre en la França ocupada pel règim nazi. A partir d'aquí va ser entregat als militars de la Dictadura de Franco a la frontera i va ser traslladat a Madrid on va ser interrogat i torturat als soterranis de la Dirección General de la Seguridad del Estado fins que finalment el van dur de nou a Barcelona. A Montjuïc va ser sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim que el va condemnar a mort per afusellament.

Avui fa 70 anys de la detenció de Companys a la França ocupada; el President màrtir de Catalunya compta amb una extensa bibliografia majoritàriament molt curosa amb els fets històrics que envolten no solament la seva mort sinó també la seva vida. Em refereixo evidentment a llibes escrits per historiadors metòdics i professionals i no al material que molts energumens que s'autoproclamen historiadors -quan no ho són- i l'únic que fan és manipular la història al seu favor per donar credibilitat a les tesis de Franco que justificaven de forma paranoica un cop d'estat, una guerra i una dictadura articulada per la mort, la manca de llibertats i la repressió.

Recordar és important. Però més important és trobar les eines necessàries per construir un criteri propi. Un criteri que ajudi a no deixar-se entabanar per tots aquells que fabniquen tesis pamfletàries mentre juguen al joc Constitucional i que per la nit s'autocomplauen amb la recreació d'un paradís imaginari on Franco els acull amb els braços oberts. Un criteri que avisi que avui dia s'està banalitzant amb excés la falta de memòria històrica i on deixi de banda aquests simples de ment que creuen que el millor és oblidar. Tant a nivell psicològic com antropològic, individus i col·lectius necessitem reviure, analitzar, entendre, acceptar els fets concrets per poder assumir i seguir endavant. És per això que avui és un dia important per recordar que fa massa temps que caminem per la corda fluixa fent veure que oblidar és sa.

Però no puc oblidar. I cada vegada que passo pels murs del Castell de Montjuïc, on sovint molta gent aprofitem l'hora de dinar per anar a fer esport als circuits esportius municipals. Allí mentre lluito per deconectar de la feina sempre arribo a un punt en concret on s'hi perden els meus ulls. Un punt en concret del mur del castell. Un punt on les gruixudes pedres que conformen el mur estan foradades. Les bales que van afusselar al President Companys van deixar uns rastres inesborrables.

No solament Companys fou afusellat sinó tants altres. I cada dia, les pedres inèrtes d'aquest Castell de Montjuïc xisclen en silenci perquè mentre elles conserven encara la duresa dels impactes i la melancòlia de la mort, gran part de la societat s'ha donat per vençuda i s'ha llançat als braços de l'òblit i de la falta de criteri.

Si les pedres poden recordar perquè no ho hauríem de fer nosaltres?

Discurs de Lluís Companys de l'1 de maig de 1937

Temps de canvi

Diuen que s'ha d'acceptar tot allò que no es pot canviar; tal com deia Einstein si un problema no té solució ja no és un problema i per tant, cal acceptar-ho. D'altra banda, l'expressió històrica continua dient que cal tenir forces per canviar allò que està a les nostres mans i, conclou, demanant una dosi de saviesa per diferenciar allò que podem o no podem canviar. Finalment hom pot pensar que la vida es classifica en un munt de situacions que podem canviar o no, i que al capdevall només ens queda diferenciar i escollir bé on dipositem les nostres energies. Però no sé si realment és així, o és que donem per fet que hi ha tantes coses que no podem canviar que ni tan sols ho intentem. És cert que quan un prova de canviar una cosa i no se'n surt el sentiment de frustració és dolorós, però encara ho és més viure resignat acceptant que moltes coses no canviaran perquè senzillament algú un dia, va pensar que així seria. Així que abans de classificar què pot canviar o què, senzillament em plantejo que tot és suceptible del canvi, fins i tot, el món que ens ha tocat viure.

Barcelona 2010: Barni's Power!

Escric aquestes ratlles mentre l'emoció dels últims dies m'acapara; tinc la sensació que dins meu tot segueix un camí indesxifrable on els records i les experiències viscudes aquests dies obren noves portes i finestres abans tancades. Mentre l'estadi Olímpic Lluís Companys ha recuperat el seu ritme latent de buidor, cadascú de nosaltres ha tornat cap al traçat de la seva rutina o quotidianitat anterior. Una rutina que ja mai més serà igual. Diuen que les experiències traumàtiques deixen empremptes tant profundes que mai ens en deslliurem. Però les experiències positives deixen una empempta encara més forta. És com una petjada a la llera de la platja que mai s'esborra per més que l'aigua jugui a refregar-s'hi.

Aquests dies envoltat en el frenesí dels Campionats Europeus d'Atletisme Barcelona 2010 no he après res sobre atletisme ni cap de les seves disciplines. És així de clar. Però sí que he tornat a la meva rutina amb una motxilla plena d'eines, aventures, rialles, experiències, emotivitat, tensions, superació, i tants altres atributs que a partir d'ara seran indescutiblement part de mi. I em sento com si hagués après a llegir un trosset important de la partitura que conforma la meva vida. Mentre els espectadors veien una competició esportiva vistosa i emocionant, els què hem format part de la seva organització ens hem vist immersos en les entranyes sovint aspres de la responsabilitat i duresa que implica tirar endavant un esdeveniment com aquest. I dins d'aquest món que al llarg d'un temps, poc o molt, ens hem trobat immersos en una dinàmica humana on hem trobat espatlles on recolzar-nos, somriures i rialles complices, la companyonia d'un equip jove que malgrat les adversitats ens hem enfrontat fins i tot als nostres límits físics i emocionals.

És per això que avui escric aquestes línies. Perquè de cop tot s'ha aturat i torno al meu dia a dia. Però ho faig amb un somriure cada vegada que penso les paraules màgiques: Barni's Power!