La memòria de les pedres

El 13 d'agost de 1940 al municipi de la Bretanya francesa de La Baule-Escoublac membres de la Gestapo del III Reich van detenir a Lluís Companys. El President exiliat de Catalunya, es trobava a l'espera de recuperar la pista del seu fill perduda arran d'un bombaredeig tot i el risc considerable de romandre en la França ocupada pel règim nazi. A partir d'aquí va ser entregat als militars de la Dictadura de Franco a la frontera i va ser traslladat a Madrid on va ser interrogat i torturat als soterranis de la Dirección General de la Seguridad del Estado fins que finalment el van dur de nou a Barcelona. A Montjuïc va ser sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim que el va condemnar a mort per afusellament.

Avui fa 70 anys de la detenció de Companys a la França ocupada; el President màrtir de Catalunya compta amb una extensa bibliografia majoritàriament molt curosa amb els fets històrics que envolten no solament la seva mort sinó també la seva vida. Em refereixo evidentment a llibes escrits per historiadors metòdics i professionals i no al material que molts energumens que s'autoproclamen historiadors -quan no ho són- i l'únic que fan és manipular la història al seu favor per donar credibilitat a les tesis de Franco que justificaven de forma paranoica un cop d'estat, una guerra i una dictadura articulada per la mort, la manca de llibertats i la repressió.

Recordar és important. Però més important és trobar les eines necessàries per construir un criteri propi. Un criteri que ajudi a no deixar-se entabanar per tots aquells que fabniquen tesis pamfletàries mentre juguen al joc Constitucional i que per la nit s'autocomplauen amb la recreació d'un paradís imaginari on Franco els acull amb els braços oberts. Un criteri que avisi que avui dia s'està banalitzant amb excés la falta de memòria històrica i on deixi de banda aquests simples de ment que creuen que el millor és oblidar. Tant a nivell psicològic com antropològic, individus i col·lectius necessitem reviure, analitzar, entendre, acceptar els fets concrets per poder assumir i seguir endavant. És per això que avui és un dia important per recordar que fa massa temps que caminem per la corda fluixa fent veure que oblidar és sa.

Però no puc oblidar. I cada vegada que passo pels murs del Castell de Montjuïc, on sovint molta gent aprofitem l'hora de dinar per anar a fer esport als circuits esportius municipals. Allí mentre lluito per deconectar de la feina sempre arribo a un punt en concret on s'hi perden els meus ulls. Un punt en concret del mur del castell. Un punt on les gruixudes pedres que conformen el mur estan foradades. Les bales que van afusselar al President Companys van deixar uns rastres inesborrables.

No solament Companys fou afusellat sinó tants altres. I cada dia, les pedres inèrtes d'aquest Castell de Montjuïc xisclen en silenci perquè mentre elles conserven encara la duresa dels impactes i la melancòlia de la mort, gran part de la societat s'ha donat per vençuda i s'ha llançat als braços de l'òblit i de la falta de criteri.

Si les pedres poden recordar perquè no ho hauríem de fer nosaltres?

Discurs de Lluís Companys de l'1 de maig de 1937