El poder és nostre. Els drets són nostres. Diguin el què diguin.

Som indignats. Estem indignats. Fa segles que a Catalunya la indignació passa de pares a fills. Potser perquè fa segles que Catalunya ha viscut oprimida. Oprimida pels contextos històrics que l'han situat de forma positiva com una terra de pas però també com una terra que molts hn volgut posseir per engrossar les arques dels tresors monàrquics. Ara bé, els catalans sempre hem sabut trobar manera de resistir. Si bé és cert que la rauxa que teníem segles enrere ha quedat en un reducte de seny pragmàtic embolcallat amb desil·lusió. Ara però molts han trobat en les acampades un reducte on poder trobar una guspira d'il·lusió. Però aquesta il·lusió és real?

Fa tres setmanes que l'#acampadabcn trontolla per debatre el dret de l'autodeterminació. Un dret universal no solament que articula la llibertat dels individus sinó dels col·lectius per tal que s'organitzin i es gestionin sense pressions ni imposicions. Un dret que altres acampades han aprovat i que als païssos més democràtics tenen com a aintocables com així remarca la carta fundacional de l'ONU. Ahir, però, l'assamblea general va aprovar massivament aquest dret, però 40 persones van votar en contra en front d'un miler (sent molt modest) i van provocar un Tour de Force aplaçant de nou el debat. Però realment els grupets que gestionen l'acampada han estat captius de les trampes que l'assemblearisme posa a disposició dels més manipuladors. Una activitat democràtica però tant burocràtica que coneixent-ne el funcionament dóna molt poder aquelles persones que saben vetar, convèncer i dinamitar votacions, processos de debat i articulacions de temes a provar.

S'oblida molta gent que fa anys que a Catalunya molta gent practica l'assemblearisme. I també molta gent que treballa de forma activa per aplicar una democràcia més justa. I ho fan sense la pressió mediàtica ni el marquèting de guerrilla que estan usant a Pl. Catalunya. Gent anònima que ajuda a fer del món un lloc millor amb una feina constant en pobles, barris, districtes o ciutats. Gent que malauradament no té ningú que aixequi les mans aplaudint en llenguatge de signes per tal d'agrair-li la seva feina.

Sé que ara molta gent riu i està il·lusionada veient un video que circula per la xarxa d'una dona que exalta la República davant del Príncep Felip, i quan aquest se li acosta li diu que tot s'ha de parlar. Tothom aplaudeix una imatge i llavors ni tan sols en veiem el transfons. Però algú es planteja que hi ha partits que porten 70 anys treballant en favor del republicanisme, entitats i associacions que dia a dia treballen en favor de la justícia social per tal que ningú per procedència sigui discriminat? I ho dic perquè què fàcil és fer el què ha fet aquesta dóna en un video: màrqueting. Perquè sap sobradament que el Princep Felip no li dirà pas res, que no ni li recriminarà la seva actitud. Perquè el Princep treballa per l'Estat i no pinta res de res. Què us penseu que li hauria dit alguna grolleria? Això és valenta anar a provocar una persona que no pot direl què pensa? Això fa algun favor als que volem un món on ningú pugui ser millor que els demés en funció del cognom que l'acompanya? No necessitem cops d'efecte de màrqueting que al cap d'un any ningú recordarà. Perquè el més difícil però, és treballar dia a dia anònimament per no solament promoure un sistema d'organització político-administrativa més justa sinó per integrar, promoure, lliutar pels més desafavorits, per contrarestar les injustícies i promoure els valors. I aquests no surten pel Youtube...

No us enganyeu. A Pl. catalunya hi ha grups polititzats que volen uns determinats objectius. majoritàriament malgrat autodenominar-se universals són nacionalistes espanyols. És lícit, però els catalans hem d'entendre que no hem de malgastar les nostres forces en intentar convèncer a un grup de 80 persones acampades. El dret d'autodeterminació és nostre. El podem exercir perquè les llibertats ningú ens les pot arrebatar. Sé que sóna fàcil però és així. Ningú pot obligar-me a sentir.-me el què no sóc. Ningú pot imposar-me res. Perquè tots junts tenim la força per ser lliure. dia adia. des de la nostra feina, família, amics, entitats o associacions, equip de futbol, bar, botiga. Tots som la milicia de Catalunya i solament convencent els què avui dia viuen a Catalunya i són discriminats i robats igual que nosaltres però segueixen creient el l'unionisme, arribarem a alguna cosa. La llibertat de Catalunya no passa per una acampada manipulada que solament pota plegar 2000 o 3.000 persones. Sinó perquè els 1,2 milions de catalans que vam prendre el carrer el 10 de juliol de 2010 entenguem que dia a dia podem convèncer una sola persona. Si ho fem i el proper dia 9 de juliol de 2011, quan tornem a sortir al carrer, som el doble haurem guanyat. I és que el dia 14 de juny no em manifestaré contra el Parlament de Catalunya perquè és el meu Parlament. Massa gent ha mort per desprestigiar la institució democràtica que tenim. Ara bé, no el vull destruir sinó canviar perquè sigui més fort, tingui ple poder per gestionar les llibertats de Catalunya i al cap i a la fi representi cadascun dels catalans que vivim i treballem a Catalunya. El nostre Parlament som nosaltres i som nosaltres que li hem de donar ple poder. Així que endavant, només nosaltres podem fer que el nostre Parlament sigui més representatiu: trenquem les cadenes que ens han imposat, i nosaltres hem acceptat i aixequem-nos. Només nosaltres, cada dia, podem anar atorgant a la nostra institució ple poder per fer de Catalunya un país més just, modern i absolutament lliure.

Quants indignats

Comencem el ball de bastons. Avui diuen que es debatrà el dret d'autodeterminació. Ha costat 15 dies que #acampadabcn tiri endavant aquest debat. Respecto els catalanistes que s'hi han implicat però no é sun error pensar que un dret s'ha de debatre? He estat per Pl. catalunya i no he vist debats sobre el dret a la vida? Algú el posa en dubte? I per què altres drets fonamentals si que el posen en dubte?

No acabo de tenir clar si els indignats se n'adonen que el poder no es destrueix. Roman i passa de mans en mans en petits grups. A l'acampada hi ha gent que diu què es pot debatre o no. El dret d'autodeterminació és una prova d'això, ha passat per comissions, discussions i altres processos però en canvi un dels debats espontanis que vaig assitir on els vint integrants clamaven per la destrucció de les escoles, no va haver de passar per cap comissió. Un altre debat surrealista dirigit pel clan argentí amb els seus netbook i discursos de materialisme històric caducat i de psicologia determinista barata no oferien tampoc una visió massa alentadora: "el hombre és una abstracción de sí mismo" i tothom aixecava els braços amb un somriure propi d'un estat d'èxtasi mentre l'orador s'estirava amb un somriure d'orella a orella i es posava el discurs a la butxaca. Uns temes han de passar per comisisó i d'altres no.

Entenc la il·lusió i entusiasme que una novetat com un moviment similar pot provocar, però els que coneixem i estem en contacte amb la lluita diària que es fa des de barris, escoles, biblioteques, associacions, entitats esportives i culturals, agrupacions d'electors i un llarg etc. veiem com uns pocs estan jugant amb uns molts crèduls que es pensen de veritat que no els estan enganyant. Ho sento, des del meu punt de vista uns enganyen i altres estan disposats a deixar-se enganyar. Enganyen quan diuen que no hi ha opció i molts dels dieferents punts que s'aproven en determinades acampades ja estan inclosos a la majoria de partits d'esquerres, quan diuen que no hi ha opció i criden a l'abstenció quan no participar és excloure's i acatar; o quan diuen que no hi ha opcions i a les últimes eleccions es presentaven 3500 candidatures moltes d'elles petites, alternatives i amb programes sorgits d'assembles amb el mateix nombre d'integrans que la de Pl. Catalunya; altres coses rocen el surrealisme com per exemple pensar-se que les circumscripcions úniques són favorables a una major representació plural dels electors, o l'insult que suposa que aprovin punt com que els pobles tenen dret a escolir lliurement els seus conreus... No crec que la pagesia estigui massa dacord amb aquest punt. O per exemple que uns quants, que no deixen de ser pocs si tenim en compte la població de Catalunya, es dediquin a zampar gratis 4 cops al dia amb aliments cedits altruistament per gent o entitats molt generoses que farien més bé als Bancs d'aliments per ajudar a famílies necessitades de veritat que a quatre que en el fons van a dormir allí perquè saben que quan se'n cansin tindran un plat calent i un llitet ben espolsat a casa.

A Barcelona, per exemple, l'Ajuntament atent a Totes les persones en risc d'exclusió. Totes i acadscuna d'elles. Quan fa fred hi ha voluntaris que van a cercar els sense sostre i els porten a dormir a les residències socials, o els porten menjar i mantes. D'altres, amb entitats i consistori, cuiden de la gent gran que viu sola a casa, que tenen problemes de mobilitat i les acompanyen a fer gestions administratives o a les consultes mèdiques. La veritat que la gent digui que no es fa res, que no hi ha alternativa, que estan indignats perquè la societat no els escolta... És tragicòmic. Potser els que es parteixen l'esquena no solament treballant sinó col·laborant en entitats i fent de voluntaris sí que poden estar indignats. Indignats que encara ara hi hagi gent que es pensi que queixar-se i xerrar pot ser una solució. O que quatre gats tallin els carrers. Han pensat indignats i universitaris quanta gent que passa en cotxe que s'ha quedat penjada per un tall dels seus si que col·labora de veritat en fer d'aquets món un lloc millor ja sigui treballant honestament al seu lloc de feina, en una entitat o plracticant amb un voluntariat?

En definitiva, veiem com els demòcrtes reals diuen que hi ha drets que no es poden valorar ara, que el català divideix i el castellà és universal (no els he vist parlar amb xinès que encara és més universal), que els que defensen una cultura, una llengua i uns drets col·lectius són excloents mentre que ells que delimiten drets són els autèntics demòcrates. Al final estem on estàvem. Uns pocs imposen una visió del món que volen que sigui acceptada. Volen que sigui acceptada sense més, sense haver passat per les vicissituds que molts assemblearistes han viscut els 30 últims anys, sense la feina els disgustos, l'ímpteu i la constància que molta gent ha dedicat a aquesta societat perquè ara ells vinguin i ho menystinguin dient que tot és una merda. Doncs ho sento a mi no em faran passar per l'adreçador. Hi ha gent molt vàlida que amb entusiasme i dedicació fan una Catalunya millor, i tu acampat o indignat o el què siguis què fas per Catalunya?

No em crec que tot sigui una merda ni tampoc que no hi ha opció. Crec que una democràcia directa i real com la de Suïssa on la gent té el dret i obligació d'implicarse i els que no ho fan n'han d'acceptar les conseqüències. I aquí hi ha massa gent que el què vol precisament és no acceptar les conseqüències dels seus actes i encara menys implicar-se. Quanta gent acudeix als Consells de Districte a Barcelona? Són públics i participatius... Quanta gent sap que existeixen? Estem tots massa còmodes queixant-nos, fent birres i mirant el futbol per anar a un consell de districte i usar els mecanismes que tenim per protestar. Ara bé, després ens queixem vehentment.

La revolució comença per un mateix i tot hauríem de valorar què fem per nosaltres, pels nostres veïns, pel nostre poble, barri o ciutat i pel nostre estimat país. Fa anys que Catalunya necessita que els catalans assumim la nostra part de responsabilitat. Això no és una comèdia grega on un Deus ex machina caurà del cel per salvar-no a tots. Catalunya té dret a asumir la seva llibertat però per fer-ho tots hem de ser conscients que tenim uns drets i uns deures. I si només volem assumir llibertat però no responsabilitat no anem més enllà de fer una mica de soroll per no res.

Donar exemple....

Sí vull una democràcia real on els sistema electoral sigui representatiu de veritat no com l'actual i tampoc com el que promouen els indignats que volen circumscripció única. Sí que vull un sistema de drets i deures profunds que incloguin TOTs els drets de les persones com per exemple el dret d'autodeterminació no com els acamapts de Barcelona que defensen el dret a les nacions a escollir els seus conreus però no volen incloure el de l'autodeterminació. Vull un sistema on es primi la justicia social real on els més rics paguen més i els més desafavorits reben més sense discursos demagògicspel mig, on hi ha gent que clama per acabar amb el capitalisme mentre es fot una cocacola dels refresc que els ha regalat una empresa de càtering per la causa. Estic indignat. Indignat perquè tothom diu que no hi ha sortida i el 80% de propostes que porten els manifests estan inclosos en els partits d'esquerres existents. I molts d'ells a banda de ni tan sols informar-se prefereixen abstenir-se. O per exemple, sóc partidari d'un sistema directe, on el vot sigui obligatori i com a Suïssa la ciutadania es responsabilitzi de controlar els governants acudint un cop per setmana als consells de districte. Un sistema on els ciutadans tinguin l'obligació i el deure de participar als referèndums. Consultes populars no solament per temes cabdals com el dret d'autodeterminació però també consultes com les que als païssos amb una democràcia més moderna apliquen fins i tot per escollir els millors pressupostos per fer contractacions d'obres públiques. Estem indignats o és que ens queixem només? Perquè un sistema representatiu de veritat ens exigeix el nostre compromís. destinar una part del nostre temps amb complir amb les obligacions de decidir. I això comença per ser exigent amb un mateix des d'un bon principi.

Jo cada dia milito amb el que crec. Argumento amb la gent que tinc a prop perquè crec que Catalunya té dret a una plena sobirania, cada dia respecto als que usen diferents llengües però primo usar el català per expressar-me i quan no ho aconsegueixo m'esforço per aprendre la lliçó per la següent vegada, cada dia primo comprar llibres en català i consumir productes de la meva terra, provo de no trepitjar els demés a la feina i de fer la feina que em toca sense tocar-me els ous perquè entenc que els que no curren fan el mateix frau que els que malversen fonts; cada dia provo d'aprendre dels meus errors i tractar amb respecte les persones que tinc a prop perquè un món millor comença per mi mateix; cada dia defenso els meus ideals amb els arguments que faci falta i evito fer com fan tants que equipen casa seva amb material d'oficina substret de la feina (robar té dimensions i sovint no ens adonem que robar coses petites segueix sent robar), cada dia respecto les divergències i provo d'aprendre dels que no pensen com jo, cada dia entenc que és responsabilitat de tots la política que es fa perquè la ciutadania no està a l'alçada de les circumstàncies; cada dia si veig que al meu portal hi ha papers per terra els recullo i els llenço a la paperera; si veig que estan a punt de robar al metro a algú l'aviso; si a vegades no he fet el què creia oportu m'ho recrimino. Al final, tots som responsables de tot. I m'indigna que hi hagi gent que faci veure que és extraterrestre copm si la cosa no anés amb ells i que es queixi de tot sense adonar-se que si la ciutat està bruta és perquè nosaltres l'embrutem, si l'administració no funciona és perquè les persones que hi treballen no compleixen, o que es queixen dels programes dels partits polítics i ni tan sosls se'ls han llegit, o que si els tornern el canvi malament i els falten diners criden i si els tornen diners de més callen com putes. És cert, és molt dur viure amb conseqüència del què un pensa i defensa, no és gens fàcil exigir-te a tu mateix el què exigeixes als demés i sovint, no us enganyaré, no m'en surto. I sovint em sento tant abatut que no tinc ganes de continuar. Però el més fàcil és no donar exemple. Per això, jo m'implico i penso què puc fer per millorar no solament la meva vida sinó també la dels demés. I tu? Tu què fas pel món? Què fas per tu mateix? Aquest és la pregunta que cal fer-se.

Indignats fins i tot amb les acampades

La democràcia real és una demanda real, però també ho és que no deixa de ser demagògic demanar-ho i després dir que és insolent i improcedent paralar de drets com els de l'autodeterminació. A l'acampada de Barcelona els desitjo molta sort, però després de veure que combreguen amb el que es decideix a Madrid sense plantejar-se ni tan sols si ens convé o no ja no crec que defensin els interessos d'aquells que el 10 de Juliol passat vam ser els primers indignats que vam prendre la ciutat. No es pot estar impassible al fet que han votat una circumscipció única, símbol de la unitat d'Espanya, i fet que beneficia a PP/PSOE. Com e spot defensar un canvi de sistema i votar en assamblea una mesura que va en contra de la representativitat electoral equilibrada? Com pot ser que a Madrid diguin que s'ha de despolititzar les protestes però ells la poden polititzar amb els seves banderes espanyoles? Com pot ser que a Barcelona s'acampin i ni tan sols facin referència a l'espoli fiscal que pateix la nostra nació? democracia real? Solucions a problemes reals? Un cop més le sintencions es perden en la realitat: un mar de prejudicis i idees preconcebudes que es bloquegen al pensar que llibertat i democràcia real significa accepar que una nació s'emancipi. Si els drets individuals confirmen les llibertats personals, els drets col·lectius passen per les reivindicacions nacionals. Som una nació no deixem que ningú ens digui què toca parlar o argumentar ara. El dret de l'autodeterminacio, el dret a l'autogetsió, a gestionar els nostres recursos i a establir els nostres límits i ambicions com poble No és negociable. I sincerament, si el que volen fer una revolució espanyola que no inclogui ni respecti les reivindicacions nacionals de Catalunya que la facin però que no comptin que els catalans ens doblegarem una altra vegada. Perquè estem indignats per la falta de compromís de la classe política i la manca de transperència i honestedat, però també ho estemper uan Espanya reaccionaria que ni en un procés de rebel·lió social pot oblidar el seu snetiment d'"una, grande Y libre".

Vendetta

Sempre tendim a buscar responsables o culpables de tot. De com s'està retallant l'estat del benestar, de la crisi econòmica, de la falta d'educació, de la brutícia que campa lliurement per les nostres ciutats, entre d'altres.

El més paradoxal de tot és que un cop tenim els culpables la nostra vehèmencia es perd. Senzillament es dilueix com una gora d'aigua enmig de la pluja. Desapreix sense més ni menys. Quan es tracta de responsabilitzar-nos i prendre accions per canviar les coses qui queda al capdavant cridant? Qui està disposat a jugar-se la seva pròpia seguretat i estil de vida en una partida de pòker per canviar el món?

Avui la premsa de Catalunya publica els sous dels principals directius de bancs i Caixes de l'Estat Espanyol. I solament es publiquen aquells que sobrepassen el milió d'euros anual, com si cobrar 800.000 euros anuals fos xavalla i poca cosa més. El fet però és que els cinc primers directius del banco de Santander cobren gairebé 30 milions d'euros anuals sense comptar evidentment plans de pensions i altres beneficis adjacents als seus càrrecs. I a ningú li cau la cara de vergonya? Estem parlant de sous de 500.000 a 700.000 euros mensuals. Pensa-hi detingudament.

Amb el què cobren cinc persones es podria subsanar el dèficit que pateix la sanitat catalans. O sigui implica que els quiròfans que s'han tancat, les visites que s'han anul·lat i les exploracions o proves de diagnosi que s'hant congelat e spodrien fer. I no solament això, anant mé slluny amb 30 milions d'euros es podria alimentar i donar ajuts a totes les persones que estan al llindar de la pobresa a l'estat Espanyol.

Al carrer la gent clama per cercar culpables. Però no són els altres. No són persones concretes. Tots nosaltres som els culpables de deixar i permetre que el sistema hagi esdevingut pervers. Nosaltres som els que anem a dormir intentant no pensar que 5 persones poden arribar a cobrar el què cobren.

No són artistes únics. No salven vides. No són mediocres epsortistes que donen cops de peu a una pilota. Són gestors que viuen de la plusvàlua de getsionar i emmagatzemar els diners dels altres. De jugar a la borsa -la casa de putes de l'especulació- amb els estalvis de molta gent. Són els que accepten fonts de compensació de l'Estat per mantenir el nivell de beneficis -uns diners públics que mai toranar-, són en definitiva els montres que nosaltres hem deixat crear.

Els eurodiputats de PSOE i PP no volen volar en classe turista mentre als treballadors públics els retallen una mitjana del 5% del se sou i els pressupostos d'Ensenyament o Sanitat es veuen retallats considerablement. I ningú clama al cel? Els hauríem de processar a tots per malversació de diners públics! Els futbolistes cobren desorbitades xifres de diners i no deixen de ser esportistes mediocres comparats amb altres disciplines i tots els fem un somriure i els perseguim i seguim histèricament perquè el futbol ens ajuda a no pensar? Els banquers s'embutxaquen quantitats astronòmiques de diners i creiem de veritat que al ser empreses privades els ho hem de permetre quan la seva feina no és ni més estressant ni mé simprotant que la de un metge?

La culpa és nostre. Per deixar que això sigui així. la culpa es nostre per pensar que en democràcia ja no hauríem de vigilar per contenir aquestes ganes de deixar que uns pocs pensin per tots. La culpa és meva per contribuir també a que al meu entorn hi hagi gent així.

És cosa de tots!

A dia d'avui, en un món convuls és fàcil escoltar arreu que molts estan cansats dels polítics, de la situació econòmica, vaja, de la situació del món en general. Sovint, ens obsequem en respondre i afirmar què no ens agrada. Però lluny d'arribar a trobar respostes a per què vivim en una societat que no ens agrada, senzillament ens dediquem a desvincular allò que no ens agrada de les nostres pròpies vides.

Els polítics són com són perquè nosaltres som com som. Sí, ho sé fa ràbia. Però les coses són així. La societat en si mateixa és un cúmul de persones amb les seves afinitats i diferències. Però en si mateixa és un conjunt on els mínims comuns denominadors prevalen. Prevalen per formular lleis, per establir què està de moda, per decidir que està bé o malament, etc. Evidentment tot és més complex. però a trets generals la majoria decideix el què regula moral, ètica i legalment el nostre entorn.

Però el fet és que no podem queixar-nos dels polítics sense queixar-nos de nosaltres mateixos. Nosaltres formem part d'aquest conjunt que deixa que les coses continuïn igual. Nosaltres deixem que el Bancs provoquin una crisi financera i els donem subvencions que malgrat els beneficis nets que tenen les entitats mai més tornaran, malgrat tractar-se de diner públics. Nosaltres permetem que els periodistes i mitjans de comunicació tapin les vergonyes de les aventures sexuals dels polítics que tenen protegida i blindada la seva vida sexual per un pacte tàcit des de la transició. Nosaltres permetem que es donin milions d'euros a multinacionals que se'ls guarden a la butxaca mentre obliguen als treballadors eles seves fàbriques ubicades a catalunya a baixar-se el sou si no volen que tanquin la planta sencera. Uns diners que per suposat no tornaran malgrat al cap de l'any tinguin benefici, i a ningú li produeix cap estranyesa.

El món no és així. El món l'hem anat construint entre totes les generacions de persones que conformem cada societat cultural. Però no totes les societats són iguals. Hi ha societats, com les nòrdiques o la japonesa on l'honestedat prima per sobre d'altres emocions i aptituds polítiques. Els polítics són un reflex de la societat que entre tots conformem. I com a tal hem oblidat una cosa: el poder és a les nostres mans. No simbòlicament, sinó realment.

Si volem honestedat apliquem-la al nostre àmbit habitual de vida. Si volem que la gent es comproti com cal deixem de girar la cara quan veiem que algú roba algo pel carrer, posa els peus als seients dels ferrocarrils o llença un paper al mig de la vorera. Si volem recuperar el poder, apaguem tots la llum auna hora concreta apagant milers d'habitatges pressionant així a les elèctriques que ens pauja el preu però regala l'energia a tots els seus treballadors. Si volem canviar el món deixem d¡acceptar o de pensar que per tenir un càrrec o un altre ens pertoquen un seguit de privilegis pagats amb diners (privats o públics) però que no ens correspon. I així un llarg etcètera fins a entendre que aquest és l'efecte mirall. Si nosaltres actuem com cal, no deixarem lloc a la nostra societat a gent mediocre que s'aprofiti dels demés. I així la ciutadania recuperara la seva responsabilitat. T'atreveixes a plicar aquestes exigències al teu dia a dia i a la teva vida? Si és així benvingut al principi del canvi.

Crònica d'una mort anunciada

Malgrat molta gent es lamenta ara, la marxa de Derbi de Catalunya és un pas més cap a la liquidació del sector del motociclisme a Catalunya. Un sector, que per posar-nos en antecedents, havia estat el segon més productiu del món gràcies a la combinació de la productivitat d'indústries multinacionals com Honda o Yamaha, amb indústries artesanals com Rieju o Gas Gas. Ara toca acomiadar-se de la marca Derbi ja que Piaggio ha decidit traslladar la mítica marca fundada per la família Rabasa a Mollet mitjançant un taller de reparació de bicicletes que regentaven el 1922 a aquesta localitat.

Malgrat Catalunya és un punt de referència pel que fa al motociclisme, no solament per ser un els punts on arrelaren històricament gairebé totes les disciplines de les dues rodes, des del trial, al motocrós fins a la modalitat de velocitat, sinó perquè després de tants anys é un dels punts on es concentren més motocicletes, fabriques tant de producció directa com auxiliar de producció d'accessoris, així com també per l'arrelament d'una afició entorn als diferents pilots de la zona.

Però les normatives actuals castiguen el món d ela motocicleta. Unes normatives discriminatòries que malgrat al sector automovilístic han arribat a subvencionar concessionaris i empreses estrangeres com Nissan o Seat que s'han embutxacat milions d'euros malgrat han retallat igualment sous i llocs de treball, i per tant, diners que han anat directament a les arques de les seus de les multinacionals i que mai més es retornaran ni directa ni indirectament.

Però el món de les dues rodes n'hi ha estat subvencionat, malgrat les fàbriques de les dues rodes aposten per Catalunya i creen llocs de feina. Tot i que Barcelona és una de les ciutats del món amb més motos, sembla que res d'això importa. la decisions polítiques han fet que el carnet de ciclomotor passi dels 14 als 16 anys com la mesura més fàcil per NO regular ni implementar un pla pedagògic de formació per adolescents que perdran oportunitats de mobilitat i de responsabilitzar-se davant de la circulació viària. Segueixen sense regular el fet que robar un ciclomotor continuï sent una falta davant de la llei i no un delicte, afavorint així un desgavell de la protecció d'aquests vehicles.

Però tampoc s'han atrevit a entrar directament en el fet de les autoescoles malgrat diuen que la seguretat viària és una de les majors preocupacions. Llavors per què treure's el carnet de conduir no implica un procés pedagògic d'aprenentatge sinó caure en mans d'uns funcionaris que no tenen ni puta idea de què fer en determinades situacions que són qui valoraran si tens aptituds o no? Per què no s'implanta les escoles de pilotatge de forma oficial perquè els usuaris a par de pagar preus desorbitats per un carnet puguin aprendre de forma pràctica i pedagògica a conduir una moto? Per què ara enduriran la llei d'ITV en motos que limitaran els accessoris que es pugin col•locar a les montures incrementant doncs la crisi que patirà el sector d ela indústria auxiliar que també està arrelada a Catalunya? Com pot ser que per portar una moto gran hagis d'estar limitat en el temps en funció de la potència, independentement de si saps o no conduir, de si portes o no la moto limitada sinó ue solamente depengui d'un compte enrere que dura dos anys exacte?

És lamentable que ningú es faci responsable d'aquests fets. primer perquè les lleis de circulació i lleis que afecten l'articulació del sistema d'obtenció de carnets no estan promogudes per persones expertes en el seu camp sinó per tecnòcrates que no saben quines repercussions tenen les seves decisions. I encara és més lamentable que els ciutadans creiem que un model com Alemanya no és possible, perquè lògicament Espanya no pot aspirar a seguir aquell model... Solament amb decisions correctes i almenys amb la voluntat de millorar, podríem aspirar a segur el model alemany on tenen uns índex de seguretat altíssims, així com unes bones infraestructures i uns nivells de conducció òptims sense anar en contra de la indústria que crea llocs de feina i en definitiva aporta riquesa al seu territori. Quan n'aprendrem? Quan sigui massa tard i Catalunya perdi les últimes industries de les dues rodes que encara batallen per tirar endavant el seu projecte?

He fumat, ho he deixat, he tornat a fumar, però per damunt de tot sóc lliure.

La llibertat és un estat de dret on els individus hem de ser capaços i estar disposats a decidir, escollir, exercir, assumir, però sobretot a ser conscient que podem fer-ho. Dic això perquè molta gent confon allò que les societats huamanes creem per autoregular-nos i el concepte de llibertat. Aquests dies molta gent creu que per fi s'ha fet justicia i la llibertat ha guanyat la partida perquè s'ha prohibit fumar a tots els locals així com també a certes distàncies dels parcs infantils i dels hospitals.

No seré jo qui defensi el tabac ja que malgrat ser fumador, és la segona vegada que deixo de fumar pel convenciment que és un vici que provoca una extrema adicció i les seves conseqüències són totes nefastes. Però si que defensaré el drets d'aquells que volen escollir. Perquè al final, no parlem d'un vici o d'un altre sinó d'uns comportaments que legislen els usos de l'espai públic, limiten l'ús d'escollir i permeten que els culpables en surtin impunes.

I és que un sempre s'ha de fer moltes preguntes. Com per exemple, per què el govern no aplica la mateixa llei que obliga a tots els productes a identificar TOTS els components que s'utilitzen per la seva fabricació? Per què no es posa a palestra les més de 350 substàncies quimíques -en alguns casos il·legals- que s'utilitza en la fabricació dels cigarrets? Per què malgrat ser un vici tant dolent es pena i es castiga el seu ús o consum però no la seva fabricació? Per què el govern segueix lucrant-se dels impostos inderiectes que genera aquest producte? Per què al mateix temps que en delimita el seu consum torna a ampliar els punts de venda, com per exemple, les estacions de servei? Per què el tabaquisme no es tracta com una patologia mèdica que necessiti processos de desintoxicació com altres drogues? Per què malgrat l'ús cannabis té propietats positives per a diferents malalties i el tabac -fabricat amb tots els aditius- no en té ni una, i en canvi si el deixen fabricar i distribuir? Per què ningú es planteja le sdiferències d'ús del tabac natural i el tabac adulterat per les grans fàbriques? Perquè no e spoden dividir els locals en fumadors i no fumadors com es feia? Per què els drets dels uns vlen més que els dels altres al mateix temps que fumadors i no fumadors estem per sota dels drets de les tabcaleres? Entre tantes d'altres preguntes...

En general, entre la indignació d'uns i la estúpida sensació de triomf d'altres, la majoria no hem percebut que un cop més estem en mans d'uns governants que fan jocs d'equilibris amb els seus propis interessos lluny de partir-se la cara pels interessos de tots. Potser, és la mostra que un cop més, la societat malgrat ens queixem fem la gara gara a aquells que ens manen i ens manipulen amb total impunitat. I a sobre encara els riem les gràcies... quan del què parlem és de llibertat.