Indignats fins i tot amb les acampades

La democràcia real és una demanda real, però també ho és que no deixa de ser demagògic demanar-ho i després dir que és insolent i improcedent paralar de drets com els de l'autodeterminació. A l'acampada de Barcelona els desitjo molta sort, però després de veure que combreguen amb el que es decideix a Madrid sense plantejar-se ni tan sols si ens convé o no ja no crec que defensin els interessos d'aquells que el 10 de Juliol passat vam ser els primers indignats que vam prendre la ciutat. No es pot estar impassible al fet que han votat una circumscipció única, símbol de la unitat d'Espanya, i fet que beneficia a PP/PSOE. Com e spot defensar un canvi de sistema i votar en assamblea una mesura que va en contra de la representativitat electoral equilibrada? Com pot ser que a Madrid diguin que s'ha de despolititzar les protestes però ells la poden polititzar amb els seves banderes espanyoles? Com pot ser que a Barcelona s'acampin i ni tan sols facin referència a l'espoli fiscal que pateix la nostra nació? democracia real? Solucions a problemes reals? Un cop més le sintencions es perden en la realitat: un mar de prejudicis i idees preconcebudes que es bloquegen al pensar que llibertat i democràcia real significa accepar que una nació s'emancipi. Si els drets individuals confirmen les llibertats personals, els drets col·lectius passen per les reivindicacions nacionals. Som una nació no deixem que ningú ens digui què toca parlar o argumentar ara. El dret de l'autodeterminacio, el dret a l'autogetsió, a gestionar els nostres recursos i a establir els nostres límits i ambicions com poble No és negociable. I sincerament, si el que volen fer una revolució espanyola que no inclogui ni respecti les reivindicacions nacionals de Catalunya que la facin però que no comptin que els catalans ens doblegarem una altra vegada. Perquè estem indignats per la falta de compromís de la classe política i la manca de transperència i honestedat, però també ho estemper uan Espanya reaccionaria que ni en un procés de rebel·lió social pot oblidar el seu snetiment d'"una, grande Y libre".

Vendetta

Sempre tendim a buscar responsables o culpables de tot. De com s'està retallant l'estat del benestar, de la crisi econòmica, de la falta d'educació, de la brutícia que campa lliurement per les nostres ciutats, entre d'altres.

El més paradoxal de tot és que un cop tenim els culpables la nostra vehèmencia es perd. Senzillament es dilueix com una gora d'aigua enmig de la pluja. Desapreix sense més ni menys. Quan es tracta de responsabilitzar-nos i prendre accions per canviar les coses qui queda al capdavant cridant? Qui està disposat a jugar-se la seva pròpia seguretat i estil de vida en una partida de pòker per canviar el món?

Avui la premsa de Catalunya publica els sous dels principals directius de bancs i Caixes de l'Estat Espanyol. I solament es publiquen aquells que sobrepassen el milió d'euros anual, com si cobrar 800.000 euros anuals fos xavalla i poca cosa més. El fet però és que els cinc primers directius del banco de Santander cobren gairebé 30 milions d'euros anuals sense comptar evidentment plans de pensions i altres beneficis adjacents als seus càrrecs. I a ningú li cau la cara de vergonya? Estem parlant de sous de 500.000 a 700.000 euros mensuals. Pensa-hi detingudament.

Amb el què cobren cinc persones es podria subsanar el dèficit que pateix la sanitat catalans. O sigui implica que els quiròfans que s'han tancat, les visites que s'han anul·lat i les exploracions o proves de diagnosi que s'hant congelat e spodrien fer. I no solament això, anant mé slluny amb 30 milions d'euros es podria alimentar i donar ajuts a totes les persones que estan al llindar de la pobresa a l'estat Espanyol.

Al carrer la gent clama per cercar culpables. Però no són els altres. No són persones concretes. Tots nosaltres som els culpables de deixar i permetre que el sistema hagi esdevingut pervers. Nosaltres som els que anem a dormir intentant no pensar que 5 persones poden arribar a cobrar el què cobren.

No són artistes únics. No salven vides. No són mediocres epsortistes que donen cops de peu a una pilota. Són gestors que viuen de la plusvàlua de getsionar i emmagatzemar els diners dels altres. De jugar a la borsa -la casa de putes de l'especulació- amb els estalvis de molta gent. Són els que accepten fonts de compensació de l'Estat per mantenir el nivell de beneficis -uns diners públics que mai toranar-, són en definitiva els montres que nosaltres hem deixat crear.

Els eurodiputats de PSOE i PP no volen volar en classe turista mentre als treballadors públics els retallen una mitjana del 5% del se sou i els pressupostos d'Ensenyament o Sanitat es veuen retallats considerablement. I ningú clama al cel? Els hauríem de processar a tots per malversació de diners públics! Els futbolistes cobren desorbitades xifres de diners i no deixen de ser esportistes mediocres comparats amb altres disciplines i tots els fem un somriure i els perseguim i seguim histèricament perquè el futbol ens ajuda a no pensar? Els banquers s'embutxaquen quantitats astronòmiques de diners i creiem de veritat que al ser empreses privades els ho hem de permetre quan la seva feina no és ni més estressant ni mé simprotant que la de un metge?

La culpa és nostre. Per deixar que això sigui així. la culpa es nostre per pensar que en democràcia ja no hauríem de vigilar per contenir aquestes ganes de deixar que uns pocs pensin per tots. La culpa és meva per contribuir també a que al meu entorn hi hagi gent així.

És cosa de tots!

A dia d'avui, en un món convuls és fàcil escoltar arreu que molts estan cansats dels polítics, de la situació econòmica, vaja, de la situació del món en general. Sovint, ens obsequem en respondre i afirmar què no ens agrada. Però lluny d'arribar a trobar respostes a per què vivim en una societat que no ens agrada, senzillament ens dediquem a desvincular allò que no ens agrada de les nostres pròpies vides.

Els polítics són com són perquè nosaltres som com som. Sí, ho sé fa ràbia. Però les coses són així. La societat en si mateixa és un cúmul de persones amb les seves afinitats i diferències. Però en si mateixa és un conjunt on els mínims comuns denominadors prevalen. Prevalen per formular lleis, per establir què està de moda, per decidir que està bé o malament, etc. Evidentment tot és més complex. però a trets generals la majoria decideix el què regula moral, ètica i legalment el nostre entorn.

Però el fet és que no podem queixar-nos dels polítics sense queixar-nos de nosaltres mateixos. Nosaltres formem part d'aquest conjunt que deixa que les coses continuïn igual. Nosaltres deixem que el Bancs provoquin una crisi financera i els donem subvencions que malgrat els beneficis nets que tenen les entitats mai més tornaran, malgrat tractar-se de diner públics. Nosaltres permetem que els periodistes i mitjans de comunicació tapin les vergonyes de les aventures sexuals dels polítics que tenen protegida i blindada la seva vida sexual per un pacte tàcit des de la transició. Nosaltres permetem que es donin milions d'euros a multinacionals que se'ls guarden a la butxaca mentre obliguen als treballadors eles seves fàbriques ubicades a catalunya a baixar-se el sou si no volen que tanquin la planta sencera. Uns diners que per suposat no tornaran malgrat al cap de l'any tinguin benefici, i a ningú li produeix cap estranyesa.

El món no és així. El món l'hem anat construint entre totes les generacions de persones que conformem cada societat cultural. Però no totes les societats són iguals. Hi ha societats, com les nòrdiques o la japonesa on l'honestedat prima per sobre d'altres emocions i aptituds polítiques. Els polítics són un reflex de la societat que entre tots conformem. I com a tal hem oblidat una cosa: el poder és a les nostres mans. No simbòlicament, sinó realment.

Si volem honestedat apliquem-la al nostre àmbit habitual de vida. Si volem que la gent es comproti com cal deixem de girar la cara quan veiem que algú roba algo pel carrer, posa els peus als seients dels ferrocarrils o llença un paper al mig de la vorera. Si volem recuperar el poder, apaguem tots la llum auna hora concreta apagant milers d'habitatges pressionant així a les elèctriques que ens pauja el preu però regala l'energia a tots els seus treballadors. Si volem canviar el món deixem d¡acceptar o de pensar que per tenir un càrrec o un altre ens pertoquen un seguit de privilegis pagats amb diners (privats o públics) però que no ens correspon. I així un llarg etcètera fins a entendre que aquest és l'efecte mirall. Si nosaltres actuem com cal, no deixarem lloc a la nostra societat a gent mediocre que s'aprofiti dels demés. I així la ciutadania recuperara la seva responsabilitat. T'atreveixes a plicar aquestes exigències al teu dia a dia i a la teva vida? Si és així benvingut al principi del canvi.

Crònica d'una mort anunciada

Malgrat molta gent es lamenta ara, la marxa de Derbi de Catalunya és un pas més cap a la liquidació del sector del motociclisme a Catalunya. Un sector, que per posar-nos en antecedents, havia estat el segon més productiu del món gràcies a la combinació de la productivitat d'indústries multinacionals com Honda o Yamaha, amb indústries artesanals com Rieju o Gas Gas. Ara toca acomiadar-se de la marca Derbi ja que Piaggio ha decidit traslladar la mítica marca fundada per la família Rabasa a Mollet mitjançant un taller de reparació de bicicletes que regentaven el 1922 a aquesta localitat.

Malgrat Catalunya és un punt de referència pel que fa al motociclisme, no solament per ser un els punts on arrelaren històricament gairebé totes les disciplines de les dues rodes, des del trial, al motocrós fins a la modalitat de velocitat, sinó perquè després de tants anys é un dels punts on es concentren més motocicletes, fabriques tant de producció directa com auxiliar de producció d'accessoris, així com també per l'arrelament d'una afició entorn als diferents pilots de la zona.

Però les normatives actuals castiguen el món d ela motocicleta. Unes normatives discriminatòries que malgrat al sector automovilístic han arribat a subvencionar concessionaris i empreses estrangeres com Nissan o Seat que s'han embutxacat milions d'euros malgrat han retallat igualment sous i llocs de treball, i per tant, diners que han anat directament a les arques de les seus de les multinacionals i que mai més es retornaran ni directa ni indirectament.

Però el món de les dues rodes n'hi ha estat subvencionat, malgrat les fàbriques de les dues rodes aposten per Catalunya i creen llocs de feina. Tot i que Barcelona és una de les ciutats del món amb més motos, sembla que res d'això importa. la decisions polítiques han fet que el carnet de ciclomotor passi dels 14 als 16 anys com la mesura més fàcil per NO regular ni implementar un pla pedagògic de formació per adolescents que perdran oportunitats de mobilitat i de responsabilitzar-se davant de la circulació viària. Segueixen sense regular el fet que robar un ciclomotor continuï sent una falta davant de la llei i no un delicte, afavorint així un desgavell de la protecció d'aquests vehicles.

Però tampoc s'han atrevit a entrar directament en el fet de les autoescoles malgrat diuen que la seguretat viària és una de les majors preocupacions. Llavors per què treure's el carnet de conduir no implica un procés pedagògic d'aprenentatge sinó caure en mans d'uns funcionaris que no tenen ni puta idea de què fer en determinades situacions que són qui valoraran si tens aptituds o no? Per què no s'implanta les escoles de pilotatge de forma oficial perquè els usuaris a par de pagar preus desorbitats per un carnet puguin aprendre de forma pràctica i pedagògica a conduir una moto? Per què ara enduriran la llei d'ITV en motos que limitaran els accessoris que es pugin col•locar a les montures incrementant doncs la crisi que patirà el sector d ela indústria auxiliar que també està arrelada a Catalunya? Com pot ser que per portar una moto gran hagis d'estar limitat en el temps en funció de la potència, independentement de si saps o no conduir, de si portes o no la moto limitada sinó ue solamente depengui d'un compte enrere que dura dos anys exacte?

És lamentable que ningú es faci responsable d'aquests fets. primer perquè les lleis de circulació i lleis que afecten l'articulació del sistema d'obtenció de carnets no estan promogudes per persones expertes en el seu camp sinó per tecnòcrates que no saben quines repercussions tenen les seves decisions. I encara és més lamentable que els ciutadans creiem que un model com Alemanya no és possible, perquè lògicament Espanya no pot aspirar a seguir aquell model... Solament amb decisions correctes i almenys amb la voluntat de millorar, podríem aspirar a segur el model alemany on tenen uns índex de seguretat altíssims, així com unes bones infraestructures i uns nivells de conducció òptims sense anar en contra de la indústria que crea llocs de feina i en definitiva aporta riquesa al seu territori. Quan n'aprendrem? Quan sigui massa tard i Catalunya perdi les últimes industries de les dues rodes que encara batallen per tirar endavant el seu projecte?

He fumat, ho he deixat, he tornat a fumar, però per damunt de tot sóc lliure.

La llibertat és un estat de dret on els individus hem de ser capaços i estar disposats a decidir, escollir, exercir, assumir, però sobretot a ser conscient que podem fer-ho. Dic això perquè molta gent confon allò que les societats huamanes creem per autoregular-nos i el concepte de llibertat. Aquests dies molta gent creu que per fi s'ha fet justicia i la llibertat ha guanyat la partida perquè s'ha prohibit fumar a tots els locals així com també a certes distàncies dels parcs infantils i dels hospitals.

No seré jo qui defensi el tabac ja que malgrat ser fumador, és la segona vegada que deixo de fumar pel convenciment que és un vici que provoca una extrema adicció i les seves conseqüències són totes nefastes. Però si que defensaré el drets d'aquells que volen escollir. Perquè al final, no parlem d'un vici o d'un altre sinó d'uns comportaments que legislen els usos de l'espai públic, limiten l'ús d'escollir i permeten que els culpables en surtin impunes.

I és que un sempre s'ha de fer moltes preguntes. Com per exemple, per què el govern no aplica la mateixa llei que obliga a tots els productes a identificar TOTS els components que s'utilitzen per la seva fabricació? Per què no es posa a palestra les més de 350 substàncies quimíques -en alguns casos il·legals- que s'utilitza en la fabricació dels cigarrets? Per què malgrat ser un vici tant dolent es pena i es castiga el seu ús o consum però no la seva fabricació? Per què el govern segueix lucrant-se dels impostos inderiectes que genera aquest producte? Per què al mateix temps que en delimita el seu consum torna a ampliar els punts de venda, com per exemple, les estacions de servei? Per què el tabaquisme no es tracta com una patologia mèdica que necessiti processos de desintoxicació com altres drogues? Per què malgrat l'ús cannabis té propietats positives per a diferents malalties i el tabac -fabricat amb tots els aditius- no en té ni una, i en canvi si el deixen fabricar i distribuir? Per què ningú es planteja le sdiferències d'ús del tabac natural i el tabac adulterat per les grans fàbriques? Perquè no e spoden dividir els locals en fumadors i no fumadors com es feia? Per què els drets dels uns vlen més que els dels altres al mateix temps que fumadors i no fumadors estem per sota dels drets de les tabcaleres? Entre tantes d'altres preguntes...

En general, entre la indignació d'uns i la estúpida sensació de triomf d'altres, la majoria no hem percebut que un cop més estem en mans d'uns governants que fan jocs d'equilibris amb els seus propis interessos lluny de partir-se la cara pels interessos de tots. Potser, és la mostra que un cop més, la societat malgrat ens queixem fem la gara gara a aquells que ens manen i ens manipulen amb total impunitat. I a sobre encara els riem les gràcies... quan del què parlem és de llibertat.

Invertir el temps per no perdre'l!

El temps passa. Tornem a estar al llindar de les festes de Nadal. En aquests moments, no és estrany compartir converses amb aquells que tenim més aprop sobre la perplexitat que tenim la majoria envers la persepció del temps. I és que tots compartim aquesta estranya sensació que el temps se'ns escapa i que a mesura que creixem aquest és més fugicer. Malgrat tot, cal recordar que el temps sempre és el mateix si bé és la percepció el què canvia. Precisament per això, recomanen establir-se en un estat de plena consciència per poder gaudir d'una màxima persepció fet que teòricament relentitza aquesta percepció. I, enmig d'aquesta febre consumista de Nadal, val la pena calmar-se i gaudir del què fem i vivim a cada segon. És per això que cal pensar detingudament amb què comprarem, què volem regalar, quan ens volem gastar, entre d'altres. Per una banda aconseguirem allunyar la sensació de rapidesa del pas del temps, i contribuirem a no fer regals de forma intrascendent i compulsivament. Així que, si no volem perdre el temps és recomanable invertir temps en gaudir, ser conscients, planificar el nadal i els regals per tal de viure-ho plenament. I és que invertir temps en aquells que estimem és la millor manera de no perdre'l.

Havia de passar: és estadística.

El passat 19 de novembre estava de camí a la feina. A la cruïlla d'Avinguda de l'Estadi amb Santa Madrona em vaig deturar a un semàfor. Feia fred i eren gairebé les deu del matí. Recordo que al meu costat hi havia un cotxe d'autoescola i que em quedaven gairebé uns 200 metres per arribar a l'Institut Barcelona Esports, on treballo. La gran avantatge de tenir un horari flexible és que al matí puc entrar a treballar més tard -evidentement quedant-me més tardes a treballar i plegant més tard- podent prendre'm amb calma la odissea que suposa anar de Sabadell a Barcelona, ja sigui en vehicle privat o transport públic.

El semàfor estava en vermell i recordo com malgrat portava guants vaig acostar les mans al motor. És una de les avantatges de conduir una moto gran, quan el motor s'escalfa és com una petita estufa temperada que no crema però reconforta. Llavors el semafor es va posar en verd, instintivament vaif donar gas i, per la meva sorpresa, la moto es va revolucionar sorollosament però no es va moure ni un xic.

"Idiota", vaig pensar per mi mateix. No havia insertat la marxa i el motor en punt mort s'havia revolucionat i prou. Lentament, vaig inclinar-me una mica fent veure -un tic que solem tenir els motoristes- que hi ha hagut algun imprevist aliè a la nostra voluntat. En definitiva, vaig dissimular mentre insertava la marxa i contemplava com el cotxe d'autoescola arrancava a pas de tortuga.

Amb la marxa insertada vaig arrencar, content. Feia un molt bon dia, fred però amb molt de sol. Tenia moltes ganes d'acabar unes feines de marxandatge i senyalètica -dos temes que m'apassionen, ves per on- i mentre la moto ronronejava i avançava lentament vaig veure com el cotxe d'autoescola circulava tant lent que els condutors de darrere començaven a embogir. A tant sols 10 o 15 km/h vaig haver superat la seva alçada i just quan anava a insertar la segona marxa i a obrir gas de fons, vaig snetir com una fiblada al cap.

No sé com un taxista apareixia per la meva esquerra saltant-se dos carrils i provant de girar. Amb l'únic incovenient que per fer-ho havia de creuar la meva trajectròria. I així va ser. L'únic que recordo d'aquell moment, va ser veure el taxi, veure que anava tant depressa i solament temps per pensar: no penso morir.

Sona dramàtic però és l'únic que recordo que vaig pensar. En aquell moment el taxi va impactar contra la meva moto i contra mi. Recordo el tacte dels plàstics a la meva cama i com jo vaig estirar-la perquè no quedés atrapada. Finalment i volant pels aires, vaig albirar un moment la meva moto que després d'enganxar-se al morrro del cotxe queia a terra. El taxi ni tan sols havia frenat. No podia pensar en res i no ho vaig fer. Vaig encongir braços i cames i vaig provar de caure d'espatlla a terra.

Així va ser. I mentre l'asfalt fred m'abraçava el cop sec del meu cos em va provocar un calfred. La respiració va quedar tallada a l'instant. En aquell mment vaig tornar a pensar de pressa: no podia moure les cames, o almenys no ho notava. De sobte un ciclista es va acostar a mi i em va preguntar si estava bé. Vaig dir que sí, però que ningú provés de treure'm el casc. No sabia si havia impactat amb el terra també. I en aquell moment un espiral de gent, companyia, veus va arremolinar-se al meu voltant. Recordo perfectament un noi que conduïa una Yamaha R6, em va dir que estigués tranquil i que el taxista s'havia passat tres pobles. El ciclista va trucar a la meva xicota, la Bàrbara, amb qui vaig parlar a través del casc. Jo no l'escoltava però ella a mi sí i jo no parava de dir que estava bé. Després una noia que era metge va posar-se al meu costat i em va fer respondre cadascuna de le spreguntes que em feia. I en aquell moment vaig sentir al taxista cridar. Resulta que ben nerviós l'home estava intentant fotre'm a mi les culpes, em sembla que a insultar-me i a cridar.

Malgrat el taxista era pakistaní i parlava en un succedani de castellà jo vaig dir-li des de terra que tenia sort, que si em pogués aixecar li partira la cara. Ben clar i català. És el què té recordar cada dos per tres l'anunci "D'ajuda'm parla'm en català". Dos vellets, que m'havien tapat les cames amb les seves jaquetes, gairebé arriben a les mans amb ell. I al final va fer acte de presència la Guàrdia Urbana i els serveis d'emergència. La veritat és que després d'això arriba el capítol del dia i mig més llarg de la meva vida a l'Hospital Clínic de Barcelona, on a banda d'ignorar-me, no fer-me les proves corresponents després d'un accident, em van torturar amb la seva incompetència. Però d'això no en vull parlar ja que al final vaig ser traslladat al parc Taulí de sabadell on si que van estar a l'alçada i al cinqué dia em van deixar marxar.

Aquell dia, un seguit de factors van coincidir. Estic segur que havia de patir l'accident. Recordant cada decissió meva al llarg del matí des que m'havia llevat penso que era inevitable. cada vegada que havia cedit el pas i havia deixat passar a un altre conductor, cada vegada que jo n'havia passat a un altre, cada semàfor que havia respectat i no havia passat ràpid apurant els últims segons de llum taronja o cadascún que no havia passat quan el de peatons es posa en vermell; cada moment en el què hagués pogut circular a 130 en comptes de fer-ho a 80 km/h; el fet que sempre porto l'equipació corresponent per anar en moto (mínim, guants i una bona jaqueta amb proteccions); les proteccions de la moto (els pelacrash que el delc ostat esquerre es va enclastar al morro del cotxe permetent-me alliberar la cama); la meva estimada moto de 230 kg; i un llarg etcètera on segurament al final acceptaré que hi havia més d'un "angelet" cuidant de mi. En definitiva havia de passar. No puc dir una altra cosa. Però va passar i la gent del meu voltant va prendre partit, va passar i totes les circumstàncies em van ser favorables. Amb una cotilla metàl·lica que em manté l'esquena recta, amb uns mesos de repós per endavant, una moto sinistrada, una rascada a la cama, i un somriure. Però va passar i aquí estic!