Temps

Hem desenvolupat unes capacitats realment fascinants per posposar tot allò què és importants. Suposo, que els humans tenim a les espatlles massa anys d'experiència en aquest camp. Diuen que els organismes col·lectiu s'organitzen al voltant d'un petit grup és el què manté la iniciativa, la resta es deixa conduir sense objeccions. Potser per això la gran massa social ha desenvolupat un seguit d'expressions al llenguatge per codificar aquests estats d'inactivitat. I al final s'han convertit en un codi gairebé establert. "Que ho faci algú altre", "Haurien de fer-ho així", "Si fos jo faria això o allò altre", "Algú ho hauria d'arreglar", "Ja ho farem demà", "demà serà un altre dia", "Ara no puc", "No tinc temps", "Que prenguin decisions, per això els votem", "Cobren per decidir", entre tantes d'altres.

Segurament hem desenvolupat un estat anímic realment excepcional. Molts veuen que les coses no funcionen i al final, malgrat glorioses excepcions, la massa opta per l'històric laissez faire, laissez passer, sense apostar gens per la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim tots envers el món que ens envolta. I mentrestant juguem a formular expressions apàtiques per posposar la nostra intervenció, hi ha qui després de contribuir a destrossar el sistema financer es planteja jubilacions milionàries, d'altres que articulen lleis per mantenir els seus interessos, qui crea i manté uns sistema de consum on les marques incideixen cada dia més en la nostra vida quotidiana, qui crea conflictes i genera tensions per enriquir-se, qui usa els mitjans de comunicació subvencionats tots amb diners públics per usar-los en favor dels col·lectius de poder, i d'altres que es conformen en posar la seva "ploma" al servei del millors postor, i fins i tot qui es nega a deixar caure a aquells negocis privats que es van enriquir amb abans de la crisi i els reflota amb diner públic, qui promet que el sistema econòmic capitalista necessita un canvi substancial malgrat sap que es doblegarà davant dels interessos dels col·lectius que ostenten el poder...

Gustave Flaubert ja va sentenciar-ho en una senzilla frase: el passat ens tortura i el passat ens manté encadenats. És per això que se'ns escapa el present. Un principi on s'hi pot afegir la manca d'intenció general per afrontar aquest present. I malgrat és vox populi que la nostra existència és ben limitada, unes quantes dècades si tot va bé i què suposen un sospir dins la història de la humanitat, la majoria actua com si tingués tot el temps del món. Un temps que s'escapa, perquè ens oblidem que hi ha massa coses que requereixen la nostra atenció, aquí, en aquest moment. I no poden esperar més.