La clau

Diuen que les claus obren les cerradures. Cadascuna té un mecanisme diferent pel que no totes les claus són vàlides. I llavors, és quan s'obre una bifurcació vital: es poden forçar les cerradures o hem d'esperar a obtenir les claus? Sembla que el món, embolicat dins l'amalgama social de crítiques i plors, vehèmencia i pasivitat, ha quedat saturat. Vivim moments de canvi on molts esperem que les coses millorin, no per art de màgia sinó perquè fa temps, que hi ha gent, que exemplificant el treball dels artesans orfebres i ferrers hem confiat en forjar claus per poder obrir les cerradures dels candaus que limiten la nostra existència. Hi ha però qui prefereix trencar els candaus i destrossar les cerradures. I un cop ho aconsegueixen resten buits, incoherents. I és que la meta no és el més important, ja què al cap i a la fi, el què ens forja no solament com a persones sinó com a col·lectiu és el camí i les experiències viscudes. Perquè igual de difícil és viure amb el pes de les cadenes que fer-ho sense elles. Ja que la llibertat sempre exigeix un compromís. I quin compromís més gran hi ha que forjar-se la clau de la pròpia llibertat?