Vaga? Jo no gràcies!

Vaga. Aquests dies aquesta paraula és en boca de tothom. El què em sorpren més però és que molts estan pendent del què faran els demés per prendre una pròpia decissió. Alguns ho viuen com un dia en el què es quedaran a casa, descansant i escurçant la setmana laboral mentre d'altres s'avillen amb la bandera del màrtir treballador i diuen ser els únics que saben què el convé al proletariat. D'altres restem immòbils mentre al nostre voltant es teixeix una teranyina on tothom queda atrapat sense cap tipus de criteri, argument o raó.

No faré vaga. Ho tinc clar des del primer dia que es va convocar. Malgrat molts arguments positius em provoquen ganes de cridar: em rebaixen el sou com als funcionaris, però jo no tinc feina assegurada de per vida; el govern amb la complicitat de molts aproven una reforma laboral de dubtosa fiabilitat; un seguit de girs que no han sancionat ni subsanat els privilegis de molts que van provocar la crisi financera; dispendi de diner públic sense sentit o mal invertit; entre tants d'altres motius.

Però no faré vaga. Em nego a fer vaga al costat de gent que diu que reclama el bé per als treballadors i l'únic pel què lluita és pel bé del seu col·lectiu de privilegiats que representen. I és que com volen que em cregui que forçant als empresaris a mantenir alliberats que cobren el sou completament malgrat no treballen i no solament destinen el seu temps a les activitats de l'entitat que representen i que són privades, ocupant així el lloc d'una persona que de ben segur voldria treballar? Mantenint una estructura de privilegis on els seus representants viuen amb plenitud fent la gara gara als partits polítics? Com puc deixar de treballar quan precismaent el què es necessita és treballar amb un millor rendiment? Quantes vegades han protestat demanant més inversions en I+D? Quantes vegades han promogut la supressió de sous privilegiats de molts polítics? I no solament això, com puc fer vaga compartint el meu espai vital amb gent que sovint no compleix amb les seves obligacions? O que organitzen piquets exigint el respecte pel dret fonamental a la vaga i ignorant el dret fonamental a no fer-ne?

Recordo les lluites obreres de principis de segle XX on realment hi havia un sacrifici per defensar el què ideològicament es creia més just. Molts van lluitar al seu moment i van aconseguir dotar els sistemes amb un seguit de normes de conducta que avui dia no solament ens proporcionen el dret a vaga sinó tants altres drets. Però no oblido que no són els mateixos. El dia que els sindicats actuals facin públics els seus números, sous, rendes i clarifiquin les activitats dels seus afiliats i alliberats, segurament començaré a creure. Mentrestant seguiré el meu propi camí: treballar i reivindicar cada dia no solament la meva tasca sinó també les meves ganes d'aprendre i superar-me. Malgrat tot, sigui el què sigui el que la resta decideixi espero que per una vegada tots siguem capaços de respectar les decissions dels demés sense judicis de valors.