Culs llogats

Sembla que últimament molts s'omplen la boca de què s'ha de fer i què per sortir d'una crisi econòmica que en gran part haurà enriquit encara més a molts dels què segurament mantenen la responsabilitat d'accentuar-la. Tot i això encara no he sentit cap veu que porti un mínim de criteri... Com que la conveniència obliga a molts a callar si volen menjar calent, ningú ha alçat la veu preguntant no solament quan cobren els polítics sinó que tampoc ningú els ha demanat que compleixen la llei que els obliga a declarar el seu patrimoni. Però el criteri és quelcom que s'atrofia i ara la societat es queixa dolorosa de ser el què és. I ja no hi ha temps per plantejar-se quine scotitzacions tenen els polítics? O, perquè aquells que ja estan retirats cobren pensions milionàries així com mantenen serveis de xofer, cotxe oficial, despatx i seguretat, pagats amb rendes públiques. No em sembla malament que hagin de ser compensats d'alguna manera si han dedicat part de la seva vida al servei pùblic, però el problema segurament, és que s'aplica tot plegat sense criteri. sense tenir en compte si aquell política ha complert o no la llei d'incompatibilitats, no solament ells sinó les seves parelles, fills o familiars. Quans mengen de plats servits per empreses, fundacions, o altres organitzacions que completen els seus sous amb honoràris extres? I no solament això, ara sembla que tothom munta amb còlera perquè a Madrid han tingut la idea de reduir els alliberats sindicals. I, és que algú és pregunta què fan 3.500 persones cobrant d'una empresa el sou íntegre? Treballar pel sindicat? Una herència més d el'aplicació del sistema etsructural del sindicat vertical de Franco, o sigui del dictador. I ara sembla que ser democràtic és aguantar que els polítics cobrin sense cap tipus de criteri i que hi hagi quants més alliberats sindicals millor. Precisament quan el què es necessita és que tothom, començant per a mi i acabant amb el de més enllà, complim amb la nostra feina i amb la nostra societat. Però és clar, la responsabilitat ningú la vol. Al final, no he vist cap sindicalista queixar-se perquè les rendes dels polític no siguin públiques, ni els he escoltat reivindicar la llei d'incompatibilitats ni emprendre accions legals contra aquells que ostenten càrrecs per ser consorts d'un polític, o reclamar cursos de formació a l'empresa, o lluitar perquè l'empresari inverteixi en I+D, entre d'altres. Potser perquè al cap i a la fi, hi ha massa gent que viu a costa dels demés perquè el seu gran somni en la vida ha estat i sempre serà cobrar i menjar calent, sense importar res més.