Trencaclosques col·lectiu

Ara que els ànims estan més apaivagats i que ja no és una novetat que els que van fer vaga juguin la seva carta de bons i dolents a nivell de lliçó respecte als demés, potser toca fer una mica de reflexió sobre les perspectives del què estem construint com a col·lectiu humà.

Lluny de ser una reflexió intrascendent, últimament he escoltat com amb molt de fervor alguns defensen el seu posicionament amb el senzill argument d'identificar-se amb el grup "dels bons" llançant directament i per contra als demés al grup "dels dolents". Una actitud molt simplista que demostra que malgrat molts afirmen tenir una sensibilitat especial i portar dins seu un sentiment que no es conformista, la societat estar renunciant al seu criteri.

Per què ho crec? Senzillament perquè una setmana després de la vaga, la realitat s'imposa. S'imposa en molts àmbits, on per exemple, molta gent està enganyant el sistema per cobrar subvencions, per cobrar ajudes, o sense anar més enllà gent amb el tratge i les ulleres de sol dinant en menjadors socials. D'altres abusen dels allotjaments proporcionats amb lleis socials que són brillants perquè promouen una societat on tothom que té un problema rep l'ajuda que necessita de tots i de part de tots. Un sistema brillant que s'enfonsa pel mal comportament d'un gran grup de persones. D'altres, es dediquen a cobrar el seu sou mentre ocupen un lloc de feina, evidentment sense complir amb les seves responsabilitats, i si pot, pel camí, s'endurà paquets de paper DIN-A4, llapissos, bolis, grapadores, i tot el què pugui i més. Potser alguns fins i tot, sense que els importi tres pepinos qui ho paga es dediquin després a protestar, ja sigui trencant mobiliari urbà, pintant parets, cremant contenidors, entre d'altres. Evidentment és sols un tast de les mil i unes situacions que es poden trobar i que tots hem viscut al llarg de la nostra trajectòria.

Ara bé molts pensareu que sóc un exagerat. Ans al contrari: estic sent molt i molt suau i contingut amb les meves afirmacions. Dins nostre sabem què és una realitat. Però fa massa por assumir-la. Dins nostre tots tenim algun "input" que ens recorda actituds d'aquest tipus que només evoquen a la cèlebre frase egoista de "jo tinc dret" i que sempre apareix amputada de la seva cua "també tinc deures".

La veritat és que ens queixem dels polítics, del sistema, dels periodistes, de les estructures, dels empresaris, dels economistes, dels banquers i agents financers, entre altres i al final aquestes estructures formen una estructura o univers cultural que no deixa de ser un reflex directe de la societat. És cert, molts no us mereixeu ni ens mereixem el què ens envolta. I molts som els que, intentem si més no viure d'una altra manera, no perquè siguem millors o pitjors sinó perquè els valors i el criteri heredats i obtinguts ens ho dicten. Però també és cert que la gran majoria de la societat es mereix el què té. Com podem demanar transperència als polítics si a la primera de canvi una gran part de la societat converteix un sistema d'ajudes socials que està pensat positivament en un sistema de frustracions on la gent enganya el sistema -ergo, ens enganya a tots, fins i tot a si mateix- per cobrar ajudes, rebre subvencions? Com podem demanar contundència davant dels casos de corrupció més flagrants si som tant menyspreables que, una part de la societat es dedica al furt laboral, ja sigui en material d'oficina o en falses dietes? Com podem dir que els empresaris no tracten bé al treballadors si molts són els primers que demanen baixes per anar a treballar d'amagotits a una altra banda cobrant en "negre"? O no fent bé la seva feina? O passant-se hores i hores en converses personals telefòniques en ple àmbit laboral? O fent vaga encoberta permanent al llarg de tot l'any i parant la mà per cobrar el sou a final de mes i queixar-se de tot i de tothom?

Ens agradi o no, nosaltres som l'exemple a seguir. Si la nostra societat fracassa deixeu-vos estar d'una puta vegada d'excuses. Perquè si fracassa serà per responsabilitat i culpa d'una gran majoria que viu sense recordar que drets i deures sempre van agafats de la mà i que tot a la vida té les seves conseqüències. Per tant ha arribat el moment d'exigir menys als demés i començar, cadascú en el seu petit àmbit personal i professional, a complir i comportar-se amb un mínim d'educació, criteri i voluntat de sacfrifici i autosuperació. Perquè depén de tots que els esforços, sacrificis dels nostres avantpassats, que ens han donat un sistema que és el menys dolent de tots els sistemes de representació política pugui evolucionar. Però si juguem a bons i dolents, de ben segur que les coses no milloraran. Tots som un i ha arribat l'hora de demostrar-ho.