No em toqueu les hores!

Sí, sembla que al final la gent no es replantegi les coses per si sols; malgrat criticar-ho tot encara no conec ningú que apliqui aquesta tendència destructuva a queixar-se per fer-ho constructivament de coses que realment valguin la pena. Com per exemple els canvis d'hora. Avui dia, tendim a donar massa coses per suposades i a acceptar-les com dogmes de fe. És per això que aquesta manca de pràctica en flexibilitzar les nostres decissions fa que quan és necessari -per exemple quan toca parlar de modificar constitucions, lleis electorals, tribunals, audiències caduques, entre d'altres- la nostra rovellada experniència en ser flexibles i plantejar escenaris diferents i dinamics es bloquegi provocant husrticària ideològica que sovint acaba amb vehemència i dosis de moralisme.

Sembla ser que alguns experts, van determinar que els canvis d'hora es donguessin per temes energètics en relació a l'hora solar, i adaptar-nos als canvis que suposa la rotació de la terra i l'impacte i de la lluminositat del sol que es veu afectada per la reducciód e distància del plantea pel que fa a l'astre. D'aquesta manera a l'Estat el rellotge va adelantat una hora d'Octubre a març, respecte el rellotge solar i de març a Octubre dues hores adelantat. O sigui: ben aviat es produirà de nou el retrocés d'una hora. D'aquesta manera fins a l'últim cap de setmana de març, estarem vivint en un món de penombra adelantats una hora al rellotge solar.

Malgrat tot tothom donarà per fet que és el normal i que d'aquesta manera ens podem permetre estalviar energia. Però amb el tipus de clima, situació que tenim, entre d'altres exactament què passaria si decidissim establir l'horari d'esti al llarg de l'any? Realment res, això és el que crec. Els canvis de lluminositat al llarg de l'any serien més acceptables, i segurament fins i tot sí que estalviaríem més energia. Ja que segurament a les 17.30 de la tarda no seria fosc i les ciutat s senceres no tindrien totes les llums enceses.

Ara bé, segurament els meus arguments són pobres, potser fins i tot poc encertats. Però al final preval una sola cosa: que un mateix no es resigna a plantejar-se els possibles canvis. ni a creure en la possibilitat de provocar escenaris diferents. La capacitat de no resignar-se i plantejar-se canvis; contradiccions, especulacions, alternatives, és estrictament una capacitat de llibertat. Segurament cadascú haurà d'escollir les seves pròpies batalles i col·lectivament segurament en viurem de ben improtrants a nivell social. Ara bé, mentre siguem incapaços de preguntar-nos perquè deixem que els demés controlin, dictin, com i a quin moment o hora hem de viure, segurament continuarem tancats en una petita caixa on tot gira al nostre voltant, i cada vegada que ens plantegem un canvi quelcom cridarà d'agonia dins nostre perquè no haurem estat capaços de treure a passejar la nostra ànima, que aletargada, s'haura consumit entre barrots de moralitat, prejudisi, veritats absolutes i altres dogmes que a l'Univers l'importen una merda.