dimarts, 1 d’abril del 2014

A vegades veig obres fantasma a Sabadell...



No és estrany que el concepte 'obres' susciti tot tipus d'emocions. A Sabadell, però, una ciutat on els veïns sembla ser han conviscut de forma indefinida amb múltiples obres al centre i a les connexions de les vies d'entrada del municipi, les obres també poden també transmetre sensacions fantasmagòriques. Fa dos mesos que a la connexió de sortida de la Gran Via de Sabadell que va a petar a la gran rotonda que uneix el parc Empresarial amb la C-58 algú se li va passar pel cap reduir els dos carrils de sortida a un. Hom pensa de seguida que si és una acció destinada a millorar-ho benvinguda sigui aquesta mesura. Però des de llavors hi ha unes obres senyalitzades on mai hi ha treballat cap obrer, on no s'ha fet cap actuació a la calçada però on sí, cada dia,  provoca nombroses retencions de sortida. És de rebut preguntar-se per què? Per què durant dos mesos algú ha decidit que la reducció d'un carril afecti el temps, la vida i la paciència dels milers de conductors que proven d'anar a treballar a canvi de res? Si a més, hi afegiu que a Sabadell l'altre accés principal a la ciutat - la Rambla Ibèria- està tallada per obres, i es recomana fer servir l'accés de Gran Via, qualsevol persona amb un mínim d'intel·ligència pot suposar que no és molt normal eliminar un carril de l'accés recomanat.... sobretot, si no s'hi du a terme cap actuació. Si aneu per allí, vigileu. A Sabadell a vegades s'hi veuen obres, i algunes d'elles són com un fantasma.

dimecres, 18 d’abril del 2012

Volem un món millor?

Tothom demana i exigeix canvis en aquest món... La pregunta és què estem disposats a fer nosaltres per canviar? Estem disposats a renunciar a aquest estil de vida materialista? A aquesta tendència a viure recordant els nostres drets però oblidant completament els nostres deures? Estem disposats a cedir privilegis individuals en favor de beneficis col·lectius? Volem un món millor, però realment som capaços d'acceptar els canvis que això implica?

dimarts, 10 d’abril del 2012

Circular per on toca...

Últimament no puc deixar de pensar en un fet que la majoria obviem. Un fet potser poc trascendent però que em neguiteja. En un món on la majoria de gent aspira a ser feliç -sigui qun sigui el concepte que tinguem uns i altres de com arribar a complir aquest objectiu- i on la gran majoria clama per canvis profunds d'actitud per millorar el nostre entorn, estem perduts. És en aquestn món, on demanem més qualitat, mé shumanitat, més implicació, més transperència, més integritat i coherència... Tots demanem quelcom més a polítics, gestor i lobbys. Però com som i qui som els què ho demanem? Quina distància adoptem amb allò que s'ha de canviar? Això em pregunto cada vegada que viatjo en cotxe i m'adono que tots aquells que clamem insitentment per aconseguir una qualitat política i humana som els que ni tan sols sabem circular per una autopista de múltiples carrils per on ens toca. Això em neguiteja. Em neguiteja pensar que la societat que aspira a donar lliçons de moral és la que ni tan sols sap situar-se pel carril dret quan toca per aconseguir que tots col·lectivament fluim amb suavitat per les carreteres. Un fet insignificant però tant evident que no puc obviar. I tu?

dilluns, 16 de gener del 2012

El canvi comença per un mateix.


Si volem que el món sigui un lloc millor hem d'estar disposats a millorar nosaltres mateixos. Ja no podem jutjar ni criticar el món com si nosaltres no en fòssim part. Per millorar el nostre entorn hem d'estar disposats a millorar nosaltres mateixos; una millora implica acceptar la responsabilitat de sotmetre'ns també a la anàlissi per saber què podem millorar i canviar. I la pregunta és si hi estem disposats. Estem disposats de deixar de tirar les burilles dels pitillos a terra? O deixard e posar els peus sobre els seients del metro? I a deixar que els més grans ocupin els seients dels transports públics sense que ens ho hagind e demanar? Estem disposats a que potser ens parteixin la cara per amonestar a algu que embruti el carrer? I estem disposats a cridar l'atenció a algun dels energumens que posen els peus al respatller de les butaques de cinema? I als que tiren els pots de les crispetes a terra? O als que creuen als semàfors en vermell siguin peatons, ciclistes o patinadors?

Tots tenim cada dia la responsabilitat i el deure de canviar l'entorn que ens envolta. La pregunta és per què no fem aquest pas i lluitem contra nosaltres mateixos per millorar el món i poder estar orgullosos d'haver fet tot allò que podíem abans que no sigui massa tard?

diumenge, 5 de juny del 2011

El poder és nostre. Els drets són nostres. Diguin el què diguin.


Som indignats. Estem indignats. Fa segles que a Catalunya la indignació passa de pares a fills. Potser perquè fa segles que Catalunya ha viscut oprimida. Oprimida pels contextos històrics que l'han situat de forma positiva com una terra de pas però també com una terra que molts hn volgut posseir per engrossar les arques dels tresors monàrquics. Ara bé, els catalans sempre hem sabut trobar manera de resistir. Si bé és cert que la rauxa que teníem segles enrere ha quedat en un reducte de seny pragmàtic embolcallat amb desil·lusió. Ara però molts han trobat en les acampades un reducte on poder trobar una guspira d'il·lusió. Però aquesta il·lusió és real?

Fa tres setmanes que l'#acampadabcn trontolla per debatre el dret de l'autodeterminació. Un dret universal no solament que articula la llibertat dels individus sinó dels col·lectius per tal que s'organitzin i es gestionin sense pressions ni imposicions. Un dret que altres acampades han aprovat i que als païssos més democràtics tenen com a aintocables com així remarca la carta fundacional de l'ONU. Ahir, però, l'assamblea general va aprovar massivament aquest dret, però 40 persones van votar en contra en front d'un miler (sent molt modest) i van provocar un Tour de Force aplaçant de nou el debat. Però realment els grupets que gestionen l'acampada han estat captius de les trampes que l'assemblearisme posa a disposició dels més manipuladors. Una activitat democràtica però tant burocràtica que coneixent-ne el funcionament dóna molt poder aquelles persones que saben vetar, convèncer i dinamitar votacions, processos de debat i articulacions de temes a provar.

S'oblida molta gent que fa anys que a Catalunya molta gent practica l'assemblearisme. I també molta gent que treballa de forma activa per aplicar una democràcia més justa. I ho fan sense la pressió mediàtica ni el marquèting de guerrilla que estan usant a Pl. Catalunya. Gent anònima que ajuda a fer del món un lloc millor amb una feina constant en pobles, barris, districtes o ciutats. Gent que malauradament no té ningú que aixequi les mans aplaudint en llenguatge de signes per tal d'agrair-li la seva feina.

Sé que ara molta gent riu i està il·lusionada veient un video que circula per la xarxa d'una dona que exalta la República davant del Príncep Felip, i quan aquest se li acosta li diu que tot s'ha de parlar. Tothom aplaudeix una imatge i llavors ni tan sols en veiem el transfons. Però algú es planteja que hi ha partits que porten 70 anys treballant en favor del republicanisme, entitats i associacions que dia a dia treballen en favor de la justícia social per tal que ningú per procedència sigui discriminat? I ho dic perquè què fàcil és fer el què ha fet aquesta dóna en un video: màrqueting. Perquè sap sobradament que el Princep Felip no li dirà pas res, que no ni li recriminarà la seva actitud. Perquè el Princep treballa per l'Estat i no pinta res de res. Què us penseu que li hauria dit alguna grolleria? Això és valenta anar a provocar una persona que no pot direl què pensa? Això fa algun favor als que volem un món on ningú pugui ser millor que els demés en funció del cognom que l'acompanya? No necessitem cops d'efecte de màrqueting que al cap d'un any ningú recordarà. Perquè el més difícil però, és treballar dia a dia anònimament per no solament promoure un sistema d'organització político-administrativa més justa sinó per integrar, promoure, lliutar pels més desafavorits, per contrarestar les injustícies i promoure els valors. I aquests no surten pel Youtube...

No us enganyeu. A Pl. catalunya hi ha grups polititzats que volen uns determinats objectius. majoritàriament malgrat autodenominar-se universals són nacionalistes espanyols. És lícit, però els catalans hem d'entendre que no hem de malgastar les nostres forces en intentar convèncer a un grup de 80 persones acampades. El dret d'autodeterminació és nostre. El podem exercir perquè les llibertats ningú ens les pot arrebatar. Sé que sóna fàcil però és així. Ningú pot obligar-me a sentir.-me el què no sóc. Ningú pot imposar-me res. Perquè tots junts tenim la força per ser lliure. dia adia. des de la nostra feina, família, amics, entitats o associacions, equip de futbol, bar, botiga. Tots som la milicia de Catalunya i solament convencent els què avui dia viuen a Catalunya i són discriminats i robats igual que nosaltres però segueixen creient el l'unionisme, arribarem a alguna cosa. La llibertat de Catalunya no passa per una acampada manipulada que solament pota plegar 2000 o 3.000 persones. Sinó perquè els 1,2 milions de catalans que vam prendre el carrer el 10 de juliol de 2010 entenguem que dia a dia podem convèncer una sola persona. Si ho fem i el proper dia 9 de juliol de 2011, quan tornem a sortir al carrer, som el doble haurem guanyat. I és que el dia 14 de juny no em manifestaré contra el Parlament de Catalunya perquè és el meu Parlament. Massa gent ha mort per desprestigiar la institució democràtica que tenim. Ara bé, no el vull destruir sinó canviar perquè sigui més fort, tingui ple poder per gestionar les llibertats de Catalunya i al cap i a la fi representi cadascun dels catalans que vivim i treballem a Catalunya. El nostre Parlament som nosaltres i som nosaltres que li hem de donar ple poder. Així que endavant, només nosaltres podem fer que el nostre Parlament sigui més representatiu: trenquem les cadenes que ens han imposat, i nosaltres hem acceptat i aixequem-nos. Només nosaltres, cada dia, podem anar atorgant a la nostra institució ple poder per fer de Catalunya un país més just, modern i absolutament lliure.

dissabte, 4 de juny del 2011

Quants indignats


Comencem el ball de bastons. Avui diuen que es debatrà el dret d'autodeterminació. Ha costat 15 dies que #acampadabcn tiri endavant aquest debat. Respecto els catalanistes que s'hi han implicat però no é sun error pensar que un dret s'ha de debatre? He estat per Pl. catalunya i no he vist debats sobre el dret a la vida? Algú el posa en dubte? I per què altres drets fonamentals si que el posen en dubte?

No acabo de tenir clar si els indignats se n'adonen que el poder no es destrueix. Roman i passa de mans en mans en petits grups. A l'acampada hi ha gent que diu què es pot debatre o no. El dret d'autodeterminació és una prova d'això, ha passat per comissions, discussions i altres processos però en canvi un dels debats espontanis que vaig assitir on els vint integrants clamaven per la destrucció de les escoles, no va haver de passar per cap comissió. Un altre debat surrealista dirigit pel clan argentí amb els seus netbook i discursos de materialisme històric caducat i de psicologia determinista barata no oferien tampoc una visió massa alentadora: "el hombre és una abstracción de sí mismo" i tothom aixecava els braços amb un somriure propi d'un estat d'èxtasi mentre l'orador s'estirava amb un somriure d'orella a orella i es posava el discurs a la butxaca. Uns temes han de passar per comisisó i d'altres no.

Entenc la il·lusió i entusiasme que una novetat com un moviment similar pot provocar, però els que coneixem i estem en contacte amb la lluita diària que es fa des de barris, escoles, biblioteques, associacions, entitats esportives i culturals, agrupacions d'electors i un llarg etc. veiem com uns pocs estan jugant amb uns molts crèduls que es pensen de veritat que no els estan enganyant. Ho sento, des del meu punt de vista uns enganyen i altres estan disposats a deixar-se enganyar. Enganyen quan diuen que no hi ha opció i molts dels dieferents punts que s'aproven en determinades acampades ja estan inclosos a la majoria de partits d'esquerres, quan diuen que no hi ha opció i criden a l'abstenció quan no participar és excloure's i acatar; o quan diuen que no hi ha opcions i a les últimes eleccions es presentaven 3500 candidatures moltes d'elles petites, alternatives i amb programes sorgits d'assembles amb el mateix nombre d'integrans que la de Pl. Catalunya; altres coses rocen el surrealisme com per exemple pensar-se que les circumscripcions úniques són favorables a una major representació plural dels electors, o l'insult que suposa que aprovin punt com que els pobles tenen dret a escolir lliurement els seus conreus... No crec que la pagesia estigui massa dacord amb aquest punt. O per exemple que uns quants, que no deixen de ser pocs si tenim en compte la població de Catalunya, es dediquin a zampar gratis 4 cops al dia amb aliments cedits altruistament per gent o entitats molt generoses que farien més bé als Bancs d'aliments per ajudar a famílies necessitades de veritat que a quatre que en el fons van a dormir allí perquè saben que quan se'n cansin tindran un plat calent i un llitet ben espolsat a casa.

A Barcelona, per exemple, l'Ajuntament atent a Totes les persones en risc d'exclusió. Totes i acadscuna d'elles. Quan fa fred hi ha voluntaris que van a cercar els sense sostre i els porten a dormir a les residències socials, o els porten menjar i mantes. D'altres, amb entitats i consistori, cuiden de la gent gran que viu sola a casa, que tenen problemes de mobilitat i les acompanyen a fer gestions administratives o a les consultes mèdiques. La veritat que la gent digui que no es fa res, que no hi ha alternativa, que estan indignats perquè la societat no els escolta... És tragicòmic. Potser els que es parteixen l'esquena no solament treballant sinó col·laborant en entitats i fent de voluntaris sí que poden estar indignats. Indignats que encara ara hi hagi gent que es pensi que queixar-se i xerrar pot ser una solució. O que quatre gats tallin els carrers. Han pensat indignats i universitaris quanta gent que passa en cotxe que s'ha quedat penjada per un tall dels seus si que col·labora de veritat en fer d'aquets món un lloc millor ja sigui treballant honestament al seu lloc de feina, en una entitat o plracticant amb un voluntariat?

En definitiva, veiem com els demòcrtes reals diuen que hi ha drets que no es poden valorar ara, que el català divideix i el castellà és universal (no els he vist parlar amb xinès que encara és més universal), que els que defensen una cultura, una llengua i uns drets col·lectius són excloents mentre que ells que delimiten drets són els autèntics demòcrates. Al final estem on estàvem. Uns pocs imposen una visió del món que volen que sigui acceptada. Volen que sigui acceptada sense més, sense haver passat per les vicissituds que molts assemblearistes han viscut els 30 últims anys, sense la feina els disgustos, l'ímpteu i la constància que molta gent ha dedicat a aquesta societat perquè ara ells vinguin i ho menystinguin dient que tot és una merda. Doncs ho sento a mi no em faran passar per l'adreçador. Hi ha gent molt vàlida que amb entusiasme i dedicació fan una Catalunya millor, i tu acampat o indignat o el què siguis què fas per Catalunya?

No em crec que tot sigui una merda ni tampoc que no hi ha opció. Crec que una democràcia directa i real com la de Suïssa on la gent té el dret i obligació d'implicarse i els que no ho fan n'han d'acceptar les conseqüències. I aquí hi ha massa gent que el què vol precisament és no acceptar les conseqüències dels seus actes i encara menys implicar-se. Quanta gent acudeix als Consells de Districte a Barcelona? Són públics i participatius... Quanta gent sap que existeixen? Estem tots massa còmodes queixant-nos, fent birres i mirant el futbol per anar a un consell de districte i usar els mecanismes que tenim per protestar. Ara bé, després ens queixem vehentment.

La revolució comença per un mateix i tot hauríem de valorar què fem per nosaltres, pels nostres veïns, pel nostre poble, barri o ciutat i pel nostre estimat país. Fa anys que Catalunya necessita que els catalans assumim la nostra part de responsabilitat. Això no és una comèdia grega on un Deus ex machina caurà del cel per salvar-no a tots. Catalunya té dret a asumir la seva llibertat però per fer-ho tots hem de ser conscients que tenim uns drets i uns deures. I si només volem assumir llibertat però no responsabilitat no anem més enllà de fer una mica de soroll per no res.

dimarts, 24 de maig del 2011

Donar exemple....


Sí vull una democràcia real on els sistema electoral sigui representatiu de veritat no com l'actual i tampoc com el que promouen els indignats que volen circumscripció única. Sí que vull un sistema de drets i deures profunds que incloguin TOTs els drets de les persones com per exemple el dret d'autodeterminació no com els acamapts de Barcelona que defensen el dret a les nacions a escollir els seus conreus però no volen incloure el de l'autodeterminació. Vull un sistema on es primi la justicia social real on els més rics paguen més i els més desafavorits reben més sense discursos demagògicspel mig, on hi ha gent que clama per acabar amb el capitalisme mentre es fot una cocacola dels refresc que els ha regalat una empresa de càtering per la causa. Estic indignat. Indignat perquè tothom diu que no hi ha sortida i el 80% de propostes que porten els manifests estan inclosos en els partits d'esquerres existents. I molts d'ells a banda de ni tan sols informar-se prefereixen abstenir-se. O per exemple, sóc partidari d'un sistema directe, on el vot sigui obligatori i com a Suïssa la ciutadania es responsabilitzi de controlar els governants acudint un cop per setmana als consells de districte. Un sistema on els ciutadans tinguin l'obligació i el deure de participar als referèndums. Consultes populars no solament per temes cabdals com el dret d'autodeterminació però també consultes com les que als païssos amb una democràcia més moderna apliquen fins i tot per escollir els millors pressupostos per fer contractacions d'obres públiques. Estem indignats o és que ens queixem només? Perquè un sistema representatiu de veritat ens exigeix el nostre compromís. destinar una part del nostre temps amb complir amb les obligacions de decidir. I això comença per ser exigent amb un mateix des d'un bon principi.

Jo cada dia milito amb el que crec. Argumento amb la gent que tinc a prop perquè crec que Catalunya té dret a una plena sobirania, cada dia respecto als que usen diferents llengües però primo usar el català per expressar-me i quan no ho aconsegueixo m'esforço per aprendre la lliçó per la següent vegada, cada dia primo comprar llibres en català i consumir productes de la meva terra, provo de no trepitjar els demés a la feina i de fer la feina que em toca sense tocar-me els ous perquè entenc que els que no curren fan el mateix frau que els que malversen fonts; cada dia provo d'aprendre dels meus errors i tractar amb respecte les persones que tinc a prop perquè un món millor comença per mi mateix; cada dia defenso els meus ideals amb els arguments que faci falta i evito fer com fan tants que equipen casa seva amb material d'oficina substret de la feina (robar té dimensions i sovint no ens adonem que robar coses petites segueix sent robar), cada dia respecto les divergències i provo d'aprendre dels que no pensen com jo, cada dia entenc que és responsabilitat de tots la política que es fa perquè la ciutadania no està a l'alçada de les circumstàncies; cada dia si veig que al meu portal hi ha papers per terra els recullo i els llenço a la paperera; si veig que estan a punt de robar al metro a algú l'aviso; si a vegades no he fet el què creia oportu m'ho recrimino. Al final, tots som responsables de tot. I m'indigna que hi hagi gent que faci veure que és extraterrestre copm si la cosa no anés amb ells i que es queixi de tot sense adonar-se que si la ciutat està bruta és perquè nosaltres l'embrutem, si l'administració no funciona és perquè les persones que hi treballen no compleixen, o que es queixen dels programes dels partits polítics i ni tan sosls se'ls han llegit, o que si els tornern el canvi malament i els falten diners criden i si els tornen diners de més callen com putes. És cert, és molt dur viure amb conseqüència del què un pensa i defensa, no és gens fàcil exigir-te a tu mateix el què exigeixes als demés i sovint, no us enganyaré, no m'en surto. I sovint em sento tant abatut que no tinc ganes de continuar. Però el més fàcil és no donar exemple. Per això, jo m'implico i penso què puc fer per millorar no solament la meva vida sinó també la dels demés. I tu? Tu què fas pel món? Què fas per tu mateix? Aquest és la pregunta que cal fer-se.

divendres, 20 de maig del 2011

Indignats fins i tot amb les acampades


La democràcia real és una demanda real, però també ho és que no deixa de ser demagògic demanar-ho i després dir que és insolent i improcedent paralar de drets com els de l'autodeterminació. A l'acampada de Barcelona els desitjo molta sort, però després de veure que combreguen amb el que es decideix a Madrid sense plantejar-se ni tan sols si ens convé o no ja no crec que defensin els interessos d'aquells que el 10 de Juliol passat vam ser els primers indignats que vam prendre la ciutat. No es pot estar impassible al fet que han votat una circumscipció única, símbol de la unitat d'Espanya, i fet que beneficia a PP/PSOE. Com e spot defensar un canvi de sistema i votar en assamblea una mesura que va en contra de la representativitat electoral equilibrada? Com pot ser que a Madrid diguin que s'ha de despolititzar les protestes però ells la poden polititzar amb els seves banderes espanyoles? Com pot ser que a Barcelona s'acampin i ni tan sols facin referència a l'espoli fiscal que pateix la nostra nació? democracia real? Solucions a problemes reals? Un cop més le sintencions es perden en la realitat: un mar de prejudicis i idees preconcebudes que es bloquegen al pensar que llibertat i democràcia real significa accepar que una nació s'emancipi. Si els drets individuals confirmen les llibertats personals, els drets col·lectius passen per les reivindicacions nacionals. Som una nació no deixem que ningú ens digui què toca parlar o argumentar ara. El dret de l'autodeterminacio, el dret a l'autogetsió, a gestionar els nostres recursos i a establir els nostres límits i ambicions com poble No és negociable. I sincerament, si el que volen fer una revolució espanyola que no inclogui ni respecti les reivindicacions nacionals de Catalunya que la facin però que no comptin que els catalans ens doblegarem una altra vegada. Perquè estem indignats per la falta de compromís de la classe política i la manca de transperència i honestedat, però també ho estemper uan Espanya reaccionaria que ni en un procés de rebel·lió social pot oblidar el seu snetiment d'"una, grande Y libre".

dijous, 14 d’abril del 2011

Vendetta

Sempre tendim a buscar responsables o culpables de tot. De com s'està retallant l'estat del benestar, de la crisi econòmica, de la falta d'educació, de la brutícia que campa lliurement per les nostres ciutats, entre d'altres.


El més paradoxal de tot és que un cop tenim els culpables la nostra vehèmencia es perd. Senzillament es dilueix com una gora d'aigua enmig de la pluja. Desapreix sense més ni menys. Quan es tracta de responsabilitzar-nos i prendre accions per canviar les coses qui queda al capdavant cridant? Qui està disposat a jugar-se la seva pròpia seguretat i estil de vida en una partida de pòker per canviar el món?


Avui la premsa de Catalunya publica els sous dels principals directius de bancs i Caixes de l'Estat Espanyol. I solament es publiquen aquells que sobrepassen el milió d'euros anual, com si cobrar 800.000 euros anuals fos xavalla i poca cosa més. El fet però és que els cinc primers directius del banco de Santander cobren gairebé 30 milions d'euros anuals sense comptar evidentment plans de pensions i altres beneficis adjacents als seus càrrecs. I a ningú li cau la cara de vergonya? Estem parlant de sous de 500.000 a 700.000 euros mensuals. Pensa-hi detingudament.

Amb el què cobren cinc persones es podria subsanar el dèficit que pateix la sanitat catalans. O sigui implica que els quiròfans que s'han tancat, les visites que s'han anul·lat i les exploracions o proves de diagnosi que s'hant congelat e spodrien fer. I no solament això, anant mé slluny amb 30 milions d'euros es podria alimentar i donar ajuts a totes les persones que estan al llindar de la pobresa a l'estat Espanyol.

Al carrer la gent clama per cercar culpables. Però no són els altres. No són persones concretes. Tots nosaltres som els culpables de deixar i permetre que el sistema hagi esdevingut pervers. Nosaltres som els que anem a dormir intentant no pensar que 5 persones poden arribar a cobrar el què cobren.

No són artistes únics. No salven vides. No són mediocres epsortistes que donen cops de peu a una pilota. Són gestors que viuen de la plusvàlua de getsionar i emmagatzemar els diners dels altres. De jugar a la borsa -la casa de putes de l'especulació- amb els estalvis de molta gent. Són els que accepten fonts de compensació de l'Estat per mantenir el nivell de beneficis -uns diners públics que mai toranar-, són en definitiva els montres que nosaltres hem deixat crear.

Els eurodiputats de PSOE i PP no volen volar en classe turista mentre als treballadors públics els retallen una mitjana del 5% del se sou i els pressupostos d'Ensenyament o Sanitat es veuen retallats considerablement. I ningú clama al cel? Els hauríem de processar a tots per malversació de diners públics! Els futbolistes cobren desorbitades xifres de diners i no deixen de ser esportistes mediocres comparats amb altres disciplines i tots els fem un somriure i els perseguim i seguim histèricament perquè el futbol ens ajuda a no pensar? Els banquers s'embutxaquen quantitats astronòmiques de diners i creiem de veritat que al ser empreses privades els ho hem de permetre quan la seva feina no és ni més estressant ni mé simprotant que la de un metge?

La culpa és nostre. Per deixar que això sigui així. la culpa es nostre per pensar que en democràcia ja no hauríem de vigilar per contenir aquestes ganes de deixar que uns pocs pensin per tots. La culpa és meva per contribuir també a que al meu entorn hi hagi gent així.

diumenge, 20 de març del 2011

És cosa de tots!


A dia d'avui, en un món convuls és fàcil escoltar arreu que molts estan cansats dels polítics, de la situació econòmica, vaja, de la situació del món en general. Sovint, ens obsequem en respondre i afirmar què no ens agrada. Però lluny d'arribar a trobar respostes a per què vivim en una societat que no ens agrada, senzillament ens dediquem a desvincular allò que no ens agrada de les nostres pròpies vides.

Els polítics són com són perquè nosaltres som com som. Sí, ho sé fa ràbia. Però les coses són així. La societat en si mateixa és un cúmul de persones amb les seves afinitats i diferències. Però en si mateixa és un conjunt on els mínims comuns denominadors prevalen. Prevalen per formular lleis, per establir què està de moda, per decidir que està bé o malament, etc. Evidentment tot és més complex. però a trets generals la majoria decideix el què regula moral, ètica i legalment el nostre entorn.
Però el fet és que no podem queixar-nos dels polítics sense queixar-nos de nosaltres mateixos. Nosaltres formem part d'aquest conjunt que deixa que les coses continuïn igual. Nosaltres deixem que el Bancs provoquin una crisi financera i els donem subvencions que malgrat els beneficis nets que tenen les entitats mai més tornaran, malgrat tractar-se de diner públics. Nosaltres permetem que els periodistes i mitjans de comunicació tapin les vergonyes de les aventures sexuals dels polítics que tenen protegida i blindada la seva vida sexual per un pacte tàcit des de la transició. Nosaltres permetem que es donin milions d'euros a multinacionals que se'ls guarden a la butxaca mentre obliguen als treballadors eles seves fàbriques ubicades a catalunya a baixar-se el sou si no volen que tanquin la planta sencera. Uns diners que per suposat no tornaran malgrat al cap de l'any tinguin benefici, i a ningú li produeix cap estranyesa.

El món no és així. El món l'hem anat construint entre totes les generacions de persones que conformem cada societat cultural. Però no totes les societats són iguals. Hi ha societats, com les nòrdiques o la japonesa on l'honestedat prima per sobre d'altres emocions i aptituds polítiques. Els polítics són un reflex de la societat que entre tots conformem. I com a tal hem oblidat una cosa: el poder és a les nostres mans. No simbòlicament, sinó realment.

Si volem honestedat apliquem-la al nostre àmbit habitual de vida. Si volem que la gent es comproti com cal deixem de girar la cara quan veiem que algú roba algo pel carrer, posa els peus als seients dels ferrocarrils o llença un paper al mig de la vorera. Si volem recuperar el poder, apaguem tots la llum auna hora concreta apagant milers d'habitatges pressionant així a les elèctriques que ens pauja el preu però regala l'energia a tots els seus treballadors. Si volem canviar el món deixem d¡acceptar o de pensar que per tenir un càrrec o un altre ens pertoquen un seguit de privilegis pagats amb diners (privats o públics) però que no ens correspon. I així un llarg etcètera fins a entendre que aquest és l'efecte mirall. Si nosaltres actuem com cal, no deixarem lloc a la nostra societat a gent mediocre que s'aprofiti dels demés. I així la ciutadania recuperara la seva responsabilitat. T'atreveixes a plicar aquestes exigències al teu dia a dia i a la teva vida? Si és així benvingut al principi del canvi.

dimecres, 9 de març del 2011

Crònica d'una mort anunciada

Malgrat molta gent es lamenta ara, la marxa de Derbi de Catalunya és un pas més cap a la liquidació del sector del motociclisme a Catalunya. Un sector, que per posar-nos en antecedents, havia estat el segon més productiu del món gràcies a la combinació de la productivitat d'indústries multinacionals com Honda o Yamaha, amb indústries artesanals com Rieju o Gas Gas. Ara toca acomiadar-se de la marca Derbi ja que Piaggio ha decidit traslladar la mítica marca fundada per la família Rabasa a Mollet mitjançant un taller de reparació de bicicletes que regentaven el 1922 a aquesta localitat.

Malgrat Catalunya és un punt de referència pel que fa al motociclisme, no solament per ser un els punts on arrelaren històricament gairebé totes les disciplines de les dues rodes, des del trial, al motocrós fins a la modalitat de velocitat, sinó perquè després de tants anys é un dels punts on es concentren més motocicletes, fabriques tant de producció directa com auxiliar de producció d'accessoris, així com també per l'arrelament d'una afició entorn als diferents pilots de la zona.


Però les normatives actuals castiguen el món d ela motocicleta. Unes normatives discriminatòries que malgrat al sector automovilístic han arribat a subvencionar concessionaris i empreses estrangeres com Nissan o Seat que s'han embutxacat milions d'euros malgrat han retallat igualment sous i llocs de treball, i per tant, diners que han anat directament a les arques de les seus de les multinacionals i que mai més es retornaran ni directa ni indirectament.


Però el món de les dues rodes n'hi ha estat subvencionat, malgrat les fàbriques de les dues rodes aposten per Catalunya i creen llocs de feina. Tot i que Barcelona és una de les ciutats del món amb més motos, sembla que res d'això importa. la decisions polítiques han fet que el carnet de ciclomotor passi dels 14 als 16 anys com la mesura més fàcil per NO regular ni implementar un pla pedagògic de formació per adolescents que perdran oportunitats de mobilitat i de responsabilitzar-se davant de la circulació viària. Segueixen sense regular el fet que robar un ciclomotor continuï sent una falta davant de la llei i no un delicte, afavorint així un desgavell de la protecció d'aquests vehicles.

Però tampoc s'han atrevit a entrar directament en el fet de les autoescoles malgrat diuen que la seguretat viària és una de les majors preocupacions. Llavors per què treure's el carnet de conduir no implica un procés pedagògic d'aprenentatge sinó caure en mans d'uns funcionaris que no tenen ni puta idea de què fer en determinades situacions que són qui valoraran si tens aptituds o no? Per què no s'implanta les escoles de pilotatge de forma oficial perquè els usuaris a par de pagar preus desorbitats per un carnet puguin aprendre de forma pràctica i pedagògica a conduir una moto? Per què ara enduriran la llei d'ITV en motos que limitaran els accessoris que es pugin col•locar a les montures incrementant doncs la crisi que patirà el sector d ela indústria auxiliar que també està arrelada a Catalunya? Com pot ser que per portar una moto gran hagis d'estar limitat en el temps en funció de la potència, independentement de si saps o no conduir, de si portes o no la moto limitada sinó ue solamente depengui d'un compte enrere que dura dos anys exacte?

És lamentable que ningú es faci responsable d'aquests fets. primer perquè les lleis de circulació i lleis que afecten l'articulació del sistema d'obtenció de carnets no estan promogudes per persones expertes en el seu camp sinó per tecnòcrates que no saben quines repercussions tenen les seves decisions. I encara és més lamentable que els ciutadans creiem que un model com Alemanya no és possible, perquè lògicament Espanya no pot aspirar a seguir aquell model... Solament amb decisions correctes i almenys amb la voluntat de millorar, podríem aspirar a segur el model alemany on tenen uns índex de seguretat altíssims, així com unes bones infraestructures i uns nivells de conducció òptims sense anar en contra de la indústria que crea llocs de feina i en definitiva aporta riquesa al seu territori. Quan n'aprendrem? Quan sigui massa tard i Catalunya perdi les últimes industries de les dues rodes que encara batallen per tirar endavant el seu projecte?

diumenge, 9 de gener del 2011

He fumat, ho he deixat, he tornat a fumar, però per damunt de tot sóc lliure.


La llibertat és un estat de dret on els individus hem de ser capaços i estar disposats a decidir, escollir, exercir, assumir, però sobretot a ser conscient que podem fer-ho. Dic això perquè molta gent confon allò que les societats huamanes creem per autoregular-nos i el concepte de llibertat. Aquests dies molta gent creu que per fi s'ha fet justicia i la llibertat ha guanyat la partida perquè s'ha prohibit fumar a tots els locals així com també a certes distàncies dels parcs infantils i dels hospitals.


No seré jo qui defensi el tabac ja que malgrat ser fumador, és la segona vegada que deixo de fumar pel convenciment que és un vici que provoca una extrema adicció i les seves conseqüències són totes nefastes. Però si que defensaré el drets d'aquells que volen escollir. Perquè al final, no parlem d'un vici o d'un altre sinó d'uns comportaments que legislen els usos de l'espai públic, limiten l'ús d'escollir i permeten que els culpables en surtin impunes.


I és que un sempre s'ha de fer moltes preguntes. Com per exemple, per què el govern no aplica la mateixa llei que obliga a tots els productes a identificar TOTS els components que s'utilitzen per la seva fabricació? Per què no es posa a palestra les més de 350 substàncies quimíques -en alguns casos il·legals- que s'utilitza en la fabricació dels cigarrets? Per què malgrat ser un vici tant dolent es pena i es castiga el seu ús o consum però no la seva fabricació? Per què el govern segueix lucrant-se dels impostos inderiectes que genera aquest producte? Per què al mateix temps que en delimita el seu consum torna a ampliar els punts de venda, com per exemple, les estacions de servei? Per què el tabaquisme no es tracta com una patologia mèdica que necessiti processos de desintoxicació com altres drogues? Per què malgrat l'ús cannabis té propietats positives per a diferents malalties i el tabac -fabricat amb tots els aditius- no en té ni una, i en canvi si el deixen fabricar i distribuir? Per què ningú es planteja le sdiferències d'ús del tabac natural i el tabac adulterat per les grans fàbriques? Perquè no e spoden dividir els locals en fumadors i no fumadors com es feia? Per què els drets dels uns vlen més que els dels altres al mateix temps que fumadors i no fumadors estem per sota dels drets de les tabcaleres? Entre tantes d'altres preguntes...


En general, entre la indignació d'uns i la estúpida sensació de triomf d'altres, la majoria no hem percebut que un cop més estem en mans d'uns governants que fan jocs d'equilibris amb els seus propis interessos lluny de partir-se la cara pels interessos de tots. Potser, és la mostra que un cop més, la societat malgrat ens queixem fem la gara gara a aquells que ens manen i ens manipulen amb total impunitat. I a sobre encara els riem les gràcies... quan del què parlem és de llibertat.

dijous, 9 de desembre del 2010

Invertir el temps per no perdre'l!

El temps passa. Tornem a estar al llindar de les festes de Nadal. En aquests moments, no és estrany compartir converses amb aquells que tenim més aprop sobre la perplexitat que tenim la majoria envers la persepció del temps. I és que tots compartim aquesta estranya sensació que el temps se'ns escapa i que a mesura que creixem aquest és més fugicer. Malgrat tot, cal recordar que el temps sempre és el mateix si bé és la percepció el què canvia. Precisament per això, recomanen establir-se en un estat de plena consciència per poder gaudir d'una màxima persepció fet que teòricament relentitza aquesta percepció. I, enmig d'aquesta febre consumista de Nadal, val la pena calmar-se i gaudir del què fem i vivim a cada segon. És per això que cal pensar detingudament amb què comprarem, què volem regalar, quan ens volem gastar, entre d'altres. Per una banda aconseguirem allunyar la sensació de rapidesa del pas del temps, i contribuirem a no fer regals de forma intrascendent i compulsivament. Així que, si no volem perdre el temps és recomanable invertir temps en gaudir, ser conscients, planificar el nadal i els regals per tal de viure-ho plenament. I és que invertir temps en aquells que estimem és la millor manera de no perdre'l.

dissabte, 4 de desembre del 2010

Havia de passar: és estadística.

El passat 19 de novembre estava de camí a la feina. A la cruïlla d'Avinguda de l'Estadi amb Santa Madrona em vaig deturar a un semàfor. Feia fred i eren gairebé les deu del matí. Recordo que al meu costat hi havia un cotxe d'autoescola i que em quedaven gairebé uns 200 metres per arribar a l'Institut Barcelona Esports, on treballo. La gran avantatge de tenir un horari flexible és que al matí puc entrar a treballar més tard -evidentement quedant-me més tardes a treballar i plegant més tard- podent prendre'm amb calma la odissea que suposa anar de Sabadell a Barcelona, ja sigui en vehicle privat o transport públic.

El semàfor estava en vermell i recordo com malgrat portava guants vaig acostar les mans al motor. És una de les avantatges de conduir una moto gran, quan el motor s'escalfa és com una petita estufa temperada que no crema però reconforta. Llavors el semafor es va posar en verd, instintivament vaif donar gas i, per la meva sorpresa, la moto es va revolucionar sorollosament però no es va moure ni un xic.

"Idiota", vaig pensar per mi mateix. No havia insertat la marxa i el motor en punt mort s'havia revolucionat i prou. Lentament, vaig inclinar-me una mica fent veure -un tic que solem tenir els motoristes- que hi ha hagut algun imprevist aliè a la nostra voluntat. En definitiva, vaig dissimular mentre insertava la marxa i contemplava com el cotxe d'autoescola arrancava a pas de tortuga.

Amb la marxa insertada vaig arrencar, content. Feia un molt bon dia, fred però amb molt de sol. Tenia moltes ganes d'acabar unes feines de marxandatge i senyalètica -dos temes que m'apassionen, ves per on- i mentre la moto ronronejava i avançava lentament vaig veure com el cotxe d'autoescola circulava tant lent que els condutors de darrere començaven a embogir. A tant sols 10 o 15 km/h vaig haver superat la seva alçada i just quan anava a insertar la segona marxa i a obrir gas de fons, vaig snetir com una fiblada al cap.

No sé com un taxista apareixia per la meva esquerra saltant-se dos carrils i provant de girar. Amb l'únic incovenient que per fer-ho havia de creuar la meva trajectròria. I així va ser. L'únic que recordo d'aquell moment, va ser veure el taxi, veure que anava tant depressa i solament temps per pensar: no penso morir.

Sona dramàtic però és l'únic que recordo que vaig pensar. En aquell moment el taxi va impactar contra la meva moto i contra mi. Recordo el tacte dels plàstics a la meva cama i com jo vaig estirar-la perquè no quedés atrapada. Finalment i volant pels aires, vaig albirar un moment la meva moto que després d'enganxar-se al morrro del cotxe queia a terra. El taxi ni tan sols havia frenat. No podia pensar en res i no ho vaig fer. Vaig encongir braços i cames i vaig provar de caure d'espatlla a terra.

Així va ser. I mentre l'asfalt fred m'abraçava el cop sec del meu cos em va provocar un calfred. La respiració va quedar tallada a l'instant. En aquell mment vaig tornar a pensar de pressa: no podia moure les cames, o almenys no ho notava. De sobte un ciclista es va acostar a mi i em va preguntar si estava bé. Vaig dir que sí, però que ningú provés de treure'm el casc. No sabia si havia impactat amb el terra també. I en aquell moment un espiral de gent, companyia, veus va arremolinar-se al meu voltant. Recordo perfectament un noi que conduïa una Yamaha R6, em va dir que estigués tranquil i que el taxista s'havia passat tres pobles. El ciclista va trucar a la meva xicota, la Bàrbara, amb qui vaig parlar a través del casc. Jo no l'escoltava però ella a mi sí i jo no parava de dir que estava bé. Després una noia que era metge va posar-se al meu costat i em va fer respondre cadascuna de le spreguntes que em feia. I en aquell moment vaig sentir al taxista cridar. Resulta que ben nerviós l'home estava intentant fotre'm a mi les culpes, em sembla que a insultar-me i a cridar.

Malgrat el taxista era pakistaní i parlava en un succedani de castellà jo vaig dir-li des de terra que tenia sort, que si em pogués aixecar li partira la cara. Ben clar i català. És el què té recordar cada dos per tres l'anunci "D'ajuda'm parla'm en català". Dos vellets, que m'havien tapat les cames amb les seves jaquetes, gairebé arriben a les mans amb ell. I al final va fer acte de presència la Guàrdia Urbana i els serveis d'emergència. La veritat és que després d'això arriba el capítol del dia i mig més llarg de la meva vida a l'Hospital Clínic de Barcelona, on a banda d'ignorar-me, no fer-me les proves corresponents després d'un accident, em van torturar amb la seva incompetència. Però d'això no en vull parlar ja que al final vaig ser traslladat al parc Taulí de sabadell on si que van estar a l'alçada i al cinqué dia em van deixar marxar.

Aquell dia, un seguit de factors van coincidir. Estic segur que havia de patir l'accident. Recordant cada decissió meva al llarg del matí des que m'havia llevat penso que era inevitable. cada vegada que havia cedit el pas i havia deixat passar a un altre conductor, cada vegada que jo n'havia passat a un altre, cada semàfor que havia respectat i no havia passat ràpid apurant els últims segons de llum taronja o cadascún que no havia passat quan el de peatons es posa en vermell; cada moment en el què hagués pogut circular a 130 en comptes de fer-ho a 80 km/h; el fet que sempre porto l'equipació corresponent per anar en moto (mínim, guants i una bona jaqueta amb proteccions); les proteccions de la moto (els pelacrash que el delc ostat esquerre es va enclastar al morro del cotxe permetent-me alliberar la cama); la meva estimada moto de 230 kg; i un llarg etcètera on segurament al final acceptaré que hi havia més d'un "angelet" cuidant de mi. En definitiva havia de passar. No puc dir una altra cosa. Però va passar i la gent del meu voltant va prendre partit, va passar i totes les circumstàncies em van ser favorables. Amb una cotilla metàl·lica que em manté l'esquena recta, amb uns mesos de repós per endavant, una moto sinistrada, una rascada a la cama, i un somriure. Però va passar i aquí estic!

dimarts, 2 de novembre del 2010

Eleccions 2010 // 30 candidatures: Tarragona

I, finalment, aquestes són les nadidatures que participaran a la carrera electotral a Tarragona:

Partit dels Socialistes del Catalunya (PSC-PSOE)
Convergència i Unió (CiU)
Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco (EB-CENB)
Solidaritat Catalana per la Independència (SI)
Plataforma per Catalunya (PxC)
Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICEUiA)
PACMA (Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal)-Partit Animalista
Partido de los Pensionistas en Acción (PDLPEA)
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC / Esquerra)
Partit Popular (PP)
Pirates de Catalunya (Pirata.cat)
Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC)
Partit Família i Vida (PFiV)
Reagrupament Independentista (RI.CAT)
Falange Española de la JONS (FE de las JONS)
Alternativa Liberal Social
Els Verds-Grup Verd Europeu (EV-GVE)
Democraticaweb (DW)
Des de Baix
Unificación Comunista de España (UCE)
Partido Obrero Socialista Internacionalista (POSI)
Coordinadora Reusenca Independent (CORI)
Por un Mundo Más Justo (PUM+J)
Partido Gay, Lésbico, Bisexual, Transexual y Heterosexual-Todos
somos iguales (GLBTH / TSI)
Movimiento Social Republicano (MSR)
Unión Progreso y Democracia (UPyD)
Solidaridad y Autogestión Internacionalista (SAIN)
Centro Democratico y Social (CDS)
Ciutadans-Partido de la Ciutadania (C´S)
Partit Republicà d’Esquerra-Izquierda Republicana (PRE-IR)

Eleccions 2010 // 26 candidatures: Girona

I aquesta és la llista de les candideatures que es presentaran a les eleccions a la provincia de Girona:

Partit dels Socialistes del Catalunya (PSC-PSOE)
Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICVEUiA)
Convergència i Unió (CiU)
Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco (EB-CENB)
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC / Esquerra)
Partit Família i Vida (PFiV)
Solidaritat Catalana per la Independència (SI)
PACMA (Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal)-Partit
Animalista
Plataforma per Catalunya (PxC)
Partido de los Pensionistas en Acción (PDLPEA)
Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC)
Partit Popular (P.P.)
Des de Baix (Des de Baix)
Reagrupament Independentista (RI.CAT)
Ciutadans-Partido de la Ciutadania (C´S)
Falange Española de la JONS (FE DE LAS JONS)
Pirates de Catalunya (Pirata.cat)
Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI)
Partido Gay, Lésbico, Bisexual, Transexual y Heterosexual-Todos somos iguales (GLBTH/TSI)
Unión Progreso y Democracia (UPyD)
Coordinadora Reusenca Independent (CORI)
Unificación Comunista de España (UCE)
Pagesos per la Dignitat Rural Catalana (PDR.cat)
Movimiento Social Republicano (MSR)
Els Verds-Grup Verd Europeu (EV-GVE)
Partit Republicà d’Esquerra-Izquierda Republicana (PRE-IR)

Eleccions 2010 // 29 candidatures: Lleida

Aquestes són les candidatures que concorren a les eleccions a la provincia de Lleida:

Convergència i Unió (CiU)
Partit dels Socialistes del Catalunya (PSC-PSOE)
Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICVEUiA)
Plataforma per Catalunya (PxC)
Solidaritat Catalana per la Independència
Partit per Catalunya (PxCAT)
Partit de Justícia i Progrés (PJP)
Partido de los Pensionistas en Acción (PDLPEA)
Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco (EB-CENB)
Falange Española de la JONS (FE DE LAS JONS)
Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal-Partit Animalista (PACMA)
Partit Popular (PP)
Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC)
Des de Baix (Des de Baix)
Reagrupament Independentista (RI.CAT)
Partit Família i Vida (PFiV)
Movimiento Social Republicano (MSR)
Bloc Sobiranista Català (Bloc SC)
Coordinadora Reusenca Independent (CORI)
Els Verds-Grup Verd Europeu (EV-GVE)
Pirates de Catalunya (Pirata.cat)
Partido Aragonés (PAR)
Unión Progreso y Democracia (UPyD)
Ciutadans-Partido de la Ciutadania (C´S)
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC / Esquerra)
Por un Mundo Más Justo (PUM+J)
Partit Humanista de Catalunya (PH)
Unificación Comunista de España (UCE)
Centro Democrático y Social (CDS)

Eleccions 2010 // 29 candidatures: Barcelona

Un total de 114 candidatures es presentaran a les eleccions al Parlament de Catalunya. Un fet que pot resultar divertit si hom es dedica a buscar informació de cadascuna de les candidatures. Aquesta és la llista de candidatures que es presenten a la provincia de Barcelona:

Partit dels Socialistes del Catalunya (PSC-PSOE)
Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICVEUiA)
Convergència i Unió (CiU)
Gent Nostra (GN)
Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco (EB-CENB)
Solidaritat Catalana per la Independència (SI)
PACMA (Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal)-Animalista
Esquerra Republicana de Catalunya (Esquerra)
Partido de los Pensionistas en Acción (PDLPEA)
Falange Española de la JONS (FE de las JONS)
Plataforma per Catalunya (PxC)
Partit Popular (PP)
Reagrupament Independentista (RI.CAT)
Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC)
Des de Baix
Partido Castellano (PCAS)
Ciutadans-Partido de la Ciutadania (C´S)
Coordinadora Reusenca Independent (CORI)
Pirates de Catalunya (Pirata.cat)
Unión Progreso y Democracia (UPyD)
Unificación Comunista de España (UCE)
Partido Obrero Socialista Internacionalista (POSI)
Por un Mundo Más Justo (PUM+J)
Familia y Vida (PFyV)
Els Verds-Grup Verd Europeu (EV-GVE)
Movimiento Social Republicano (MSR)
Alternativa de Govern (Alternativa de Govern)
Partit Republicà d’Esquerra-Izquierda Republicana (PRE-IR)
Partit Humanista (PH)

dijous, 28 d’octubre del 2010

Eleccions 2010 // 114 candidatures: Escons en Blanc

Ja és públic. Un total de 114 candidatures participaran a les properes eleccions a Catalunya, el 28 de novembre vinent. Hi ha opcions per a tots els gustos, des d'extrema dreta fins a diguem-ne d'esquerra, ja que en aquest cas les esquerres ja han perdut els extrems dins del panorama de crisi ideològica per al qual naveguen. La grandesa de la democràcia fa que no solament hi hagi partits, això sí alguns de dubtosa credibilitat, d'opcions ideològiques tradicionals sinó que també n'apareixen de més alternatius. La veritat, però, que el més improtant és saber què hi ha moltes opcions que confrmen un ventall polític que per primera vegada podria jugar a favor de la ciutadania.

I és que tots aquells que normalment s'abstenen han d'entendre que l'única manera de trencar amb l'estabislhment actual és precisament participant. L'abstenció no solament és poc favorable a aquells que creuen que així es prodiguen en l'art de la reivindicació ans al contrari. L'abstenció afavoreix als partits que comopten amb representació al Parlament, que tenen una mobilització de votants al llarg de la seva aparició regular als mitjans. També una baixa participació provoca que segons el sistema electoral vigent la xifra de vots per aconseguir un primer representant sigui ridícula: quant més baixa participació més f'acil és que aquesta xifra s'aconsegueixi al mateix temps que més diputats dóna als més votats.

En general doncs, abstenir-se va un mal favor a tota la societat. No té cap raó de ser a no ser que precisament el què vulguin aconseguir els asbtencionistes és ajudar als partits convencionals a afiançar, encara més, el seu poder. Ara bé, el què hauríem de tenir clar és que de tant en tant val la pena arriscar-se i comprometre's. Votar una opció política nova que aporta canvis substancials i de contingut al sistema sí que pot ser un bon revolsiu, i una opció a tenir en compte, abans sempre que no anar a votar.

Tothom parla de la necessitat de llistes obertes, noves circumscripcions, una major proporcionalitat, entre d'altres mesures, però hem de tenir en compte que els partits convencionals no estan interessats en retocar lleis que segurament els poden obligar a cedir quotes de poder. Per això val la pena plantejar-se dues coses: primer de tot si volem o no un canvi, un fet que si la resposta és afirmativa ens portarà ineuívocament a prendre l'opció de participar; la segona és quina opció pot representar o accentuar aquest canvi i en aquest cas no solament tenim 114 candidatures, sinó també l'opció de vot en blanc o el vot nul.

Malgrat tot, el vot en blanc avui dia no representa res més que una opció que consta formalment però que en cap cas té efectes. És per això que un curiós grup que fa anys que treballa amb els temes participatius s'ha refundat per crear Escons en Blanc. Aquesta formació treballa per aconseguir una representació d'escons que evidentment deixaran buits per obligar els polítics a gestionar millor les institucions -inevitablement si un grup no vota res perquè ni es presenta ocuaparà llocs que han pres a la resta de grups convencionals que al seu torn es veuran obligats a negociar molt més per tirar endavant les decissions afavorint així a la millora de la democràcia-; al mateix temps que pressionen i fan visible la principal reivindicació: que els vots ens blanc comptin com a escons buits al parlament aconseguint una via oficial per tots aquells que no volen votar a cap partit i aconseguint que el vot en blanc sigui un vot de càstig.

Avui per començar a submergir-se entre les opcions polítiques actuals, hem començat amb un grup que promulga una opció que no és de dretes ni d'esquerres sinó que solament proposa aconseguir aquest canvi a la llei electoral per afavorir la democràcia i participació de la societat. Més endavant continuarem amb la resta: 114 candidatures donen molt de joc...


divendres, 22 d’octubre del 2010

No em toqueu les hores!

Sí, sembla que al final la gent no es replantegi les coses per si sols; malgrat criticar-ho tot encara no conec ningú que apliqui aquesta tendència destructuva a queixar-se per fer-ho constructivament de coses que realment valguin la pena. Com per exemple els canvis d'hora. Avui dia, tendim a donar massa coses per suposades i a acceptar-les com dogmes de fe. És per això que aquesta manca de pràctica en flexibilitzar les nostres decissions fa que quan és necessari -per exemple quan toca parlar de modificar constitucions, lleis electorals, tribunals, audiències caduques, entre d'altres- la nostra rovellada experniència en ser flexibles i plantejar escenaris diferents i dinamics es bloquegi provocant husrticària ideològica que sovint acaba amb vehemència i dosis de moralisme.

Sembla ser que alguns experts, van determinar que els canvis d'hora es donguessin per temes energètics en relació a l'hora solar, i adaptar-nos als canvis que suposa la rotació de la terra i l'impacte i de la lluminositat del sol que es veu afectada per la reducciód e distància del plantea pel que fa a l'astre. D'aquesta manera a l'Estat el rellotge va adelantat una hora d'Octubre a març, respecte el rellotge solar i de març a Octubre dues hores adelantat. O sigui: ben aviat es produirà de nou el retrocés d'una hora. D'aquesta manera fins a l'últim cap de setmana de març, estarem vivint en un món de penombra adelantats una hora al rellotge solar.

Malgrat tot tothom donarà per fet que és el normal i que d'aquesta manera ens podem permetre estalviar energia. Però amb el tipus de clima, situació que tenim, entre d'altres exactament què passaria si decidissim establir l'horari d'esti al llarg de l'any? Realment res, això és el que crec. Els canvis de lluminositat al llarg de l'any serien més acceptables, i segurament fins i tot sí que estalviaríem més energia. Ja que segurament a les 17.30 de la tarda no seria fosc i les ciutat s senceres no tindrien totes les llums enceses.

Ara bé, segurament els meus arguments són pobres, potser fins i tot poc encertats. Però al final preval una sola cosa: que un mateix no es resigna a plantejar-se els possibles canvis. ni a creure en la possibilitat de provocar escenaris diferents. La capacitat de no resignar-se i plantejar-se canvis; contradiccions, especulacions, alternatives, és estrictament una capacitat de llibertat. Segurament cadascú haurà d'escollir les seves pròpies batalles i col·lectivament segurament en viurem de ben improtrants a nivell social. Ara bé, mentre siguem incapaços de preguntar-nos perquè deixem que els demés controlin, dictin, com i a quin moment o hora hem de viure, segurament continuarem tancats en una petita caixa on tot gira al nostre voltant, i cada vegada que ens plantegem un canvi quelcom cridarà d'agonia dins nostre perquè no haurem estat capaços de treure a passejar la nostra ànima, que aletargada, s'haura consumit entre barrots de moralitat, prejudisi, veritats absolutes i altres dogmes que a l'Univers l'importen una merda.