El passat 19 de novembre estava de camí a la feina. A la cruïlla d'Avinguda de l'Estadi amb Santa Madrona em vaig deturar a un semàfor. Feia fred i eren gairebé les deu del matí. Recordo que al meu costat hi havia un cotxe d'autoescola i que em quedaven gairebé uns 200 metres per arribar a l'Institut Barcelona Esports, on treballo. La gran avantatge de tenir un horari flexible és que al matí puc entrar a treballar més tard -evidentement quedant-me més tardes a treballar i plegant més tard- podent prendre'm amb calma la odissea que suposa anar de Sabadell a Barcelona, ja sigui en vehicle privat o transport públic.
El semàfor estava en vermell i recordo com malgrat portava guants vaig acostar les mans al motor. És una de les avantatges de conduir una moto gran, quan el motor s'escalfa és com una petita estufa temperada que no crema però reconforta. Llavors el semafor es va posar en verd, instintivament vaif donar gas i, per la meva sorpresa, la moto es va revolucionar sorollosament però no es va moure ni un xic.
"Idiota", vaig pensar per mi mateix. No havia insertat la marxa i el motor en punt mort s'havia revolucionat i prou. Lentament, vaig inclinar-me una mica fent veure -un tic que solem tenir els motoristes- que hi ha hagut algun imprevist aliè a la nostra voluntat. En definitiva, vaig dissimular mentre insertava la marxa i contemplava com el cotxe d'autoescola arrancava a pas de tortuga.
Amb la marxa insertada vaig arrencar, content. Feia un molt bon dia, fred però amb molt de sol. Tenia moltes ganes d'acabar unes feines de marxandatge i senyalètica -dos temes que m'apassionen, ves per on- i mentre la moto ronronejava i avançava lentament vaig veure com el cotxe d'autoescola circulava tant lent que els condutors de darrere començaven a embogir. A tant sols 10 o 15 km/h vaig haver superat la seva alçada i just quan anava a insertar la segona marxa i a obrir gas de fons, vaig snetir com una fiblada al cap.
No sé com un taxista apareixia per la meva esquerra saltant-se dos carrils i provant de girar. Amb l'únic incovenient que per fer-ho havia de creuar la meva trajectròria. I així va ser. L'únic que recordo d'aquell moment, va ser veure el taxi, veure que anava tant depressa i solament temps per pensar: no penso morir.
Sona dramàtic però és l'únic que recordo que vaig pensar. En aquell moment el taxi va impactar contr
a la meva moto i contra mi. Recordo el tacte dels plàstics a la meva cama i com jo vaig estirar-la perquè no quedés atrapada. Finalment i volant pels aires, vaig albirar un moment la meva moto que després d'enganxar-se al morrro del cotxe queia a terra. El taxi ni tan sols havia frenat. No podia pensar en res i no ho vaig fer. Vaig encongir braços i cames i vaig provar de caure d'espatlla a terra.
Així va ser. I mentre l'asfalt fred m'abraçava el cop sec del meu cos em va provocar un calfred. La respiració va quedar tallada a l'instant. En aquell mment vaig tornar a pensar de pressa: no podia moure les cames, o almenys no ho notava. De sobte un ciclista es va acostar a mi i em va preguntar si estava bé. Vaig dir que sí, però que ningú provés de treure'm el casc. No sabia si havia impactat amb el terra també. I en aquell moment un espiral de gent, companyia, veus va arremolinar-se al meu voltant. Recordo perfectament un noi que conduïa una Yamaha R6, em va dir que estigués tranquil i que el taxista s'havia passat tres pobles. El ciclista va trucar a la meva xicota, la Bàrbara, amb qui vaig parlar a través del casc. Jo no l'escoltava però ella a mi sí i jo no parava de dir que estava bé. Després una noia que era metge va posar-se al meu costat i em va fer respondre cadascuna de le spreguntes que em feia. I en aquell moment vaig sentir al taxista cridar. Resulta que ben nerviós l'home estava intentant fotre'm a mi les culpes, em sembla que a insultar-me i a cridar.
Malgrat el taxista era pakistaní i parlava en un succedani de castellà jo vaig dir-li des de terra que tenia sort, que si em pogués aixecar li partira la cara. Ben clar i català. És el què té recordar cada dos per tres l'anunci "D'ajuda'm parla'm en català". Dos vellets, que m'havien tapat les cames amb les seves jaquetes, gairebé arriben a les mans amb ell. I al final va fer acte de presència la Guàrdia Urbana i els serveis d'emergència. La veritat és que després d'això arriba el capítol del dia i mig més llarg de la meva vida a l'Hospital Clínic de Barcelona, on a banda d'ignorar-me, no fer-me les proves corresponents després d'un accident, em van torturar amb la seva incompetència. Però d'això no en vull parlar ja que al final vaig ser traslladat al parc Taulí de sabadell on si que van estar a l'alçada i al cinqué dia em van deixar marxar.
Aquell dia, un seguit de factors van coincidir. Estic segur que havia de patir l'accident. Recordant cada decissió meva al llarg del matí des que m'havia llevat penso que era inevitable. cada vegada que havia cedit el pas i havia deixat passar a un altre conductor, cada vegada que jo n'havia passat a un altre, cada semàfor que havia respectat i no havia passat ràpid apurant els últims segons de llum taronja o cadascún que no havia passat quan el de peatons es posa en vermell; cada moment en el què hagués pogut circular a 130 en comptes de fer-ho a 80 km/h; el fet que sempre porto l'equipació corresponent per anar en moto (mínim, guants i una bona jaqueta amb proteccions); les proteccions de la moto (els pelacrash que el delc ostat esquerre es va enclastar al morro del cotxe permetent-me alliberar la cama); la meva estimada moto de 230 kg; i un llarg etcètera on segurament al final acceptaré que hi havia més d'un "angelet" cuidant de mi. En definitiva havia de passar. No puc dir una altra cosa. Però va passar i la gent del meu voltant va prendre partit, va passar i totes les circumstàncies em van ser favorables. Amb una cotilla metàl·lica que em manté l'esquena recta, amb uns mesos de repós per endavant, una moto sinistrada, una rascada a la cama, i un somriure. Però va passar i aquí estic!
