Trencaclosques col·lectiu

Ara que els ànims estan més apaivagats i que ja no és una novetat que els que van fer vaga juguin la seva carta de bons i dolents a nivell de lliçó respecte als demés, potser toca fer una mica de reflexió sobre les perspectives del què estem construint com a col·lectiu humà.

Lluny de ser una reflexió intrascendent, últimament he escoltat com amb molt de fervor alguns defensen el seu posicionament amb el senzill argument d'identificar-se amb el grup "dels bons" llançant directament i per contra als demés al grup "dels dolents". Una actitud molt simplista que demostra que malgrat molts afirmen tenir una sensibilitat especial i portar dins seu un sentiment que no es conformista, la societat estar renunciant al seu criteri.

Per què ho crec? Senzillament perquè una setmana després de la vaga, la realitat s'imposa. S'imposa en molts àmbits, on per exemple, molta gent està enganyant el sistema per cobrar subvencions, per cobrar ajudes, o sense anar més enllà gent amb el tratge i les ulleres de sol dinant en menjadors socials. D'altres abusen dels allotjaments proporcionats amb lleis socials que són brillants perquè promouen una societat on tothom que té un problema rep l'ajuda que necessita de tots i de part de tots. Un sistema brillant que s'enfonsa pel mal comportament d'un gran grup de persones. D'altres, es dediquen a cobrar el seu sou mentre ocupen un lloc de feina, evidentment sense complir amb les seves responsabilitats, i si pot, pel camí, s'endurà paquets de paper DIN-A4, llapissos, bolis, grapadores, i tot el què pugui i més. Potser alguns fins i tot, sense que els importi tres pepinos qui ho paga es dediquin després a protestar, ja sigui trencant mobiliari urbà, pintant parets, cremant contenidors, entre d'altres. Evidentment és sols un tast de les mil i unes situacions que es poden trobar i que tots hem viscut al llarg de la nostra trajectòria.

Ara bé molts pensareu que sóc un exagerat. Ans al contrari: estic sent molt i molt suau i contingut amb les meves afirmacions. Dins nostre sabem què és una realitat. Però fa massa por assumir-la. Dins nostre tots tenim algun "input" que ens recorda actituds d'aquest tipus que només evoquen a la cèlebre frase egoista de "jo tinc dret" i que sempre apareix amputada de la seva cua "també tinc deures".

La veritat és que ens queixem dels polítics, del sistema, dels periodistes, de les estructures, dels empresaris, dels economistes, dels banquers i agents financers, entre altres i al final aquestes estructures formen una estructura o univers cultural que no deixa de ser un reflex directe de la societat. És cert, molts no us mereixeu ni ens mereixem el què ens envolta. I molts som els que, intentem si més no viure d'una altra manera, no perquè siguem millors o pitjors sinó perquè els valors i el criteri heredats i obtinguts ens ho dicten. Però també és cert que la gran majoria de la societat es mereix el què té. Com podem demanar transperència als polítics si a la primera de canvi una gran part de la societat converteix un sistema d'ajudes socials que està pensat positivament en un sistema de frustracions on la gent enganya el sistema -ergo, ens enganya a tots, fins i tot a si mateix- per cobrar ajudes, rebre subvencions? Com podem demanar contundència davant dels casos de corrupció més flagrants si som tant menyspreables que, una part de la societat es dedica al furt laboral, ja sigui en material d'oficina o en falses dietes? Com podem dir que els empresaris no tracten bé al treballadors si molts són els primers que demanen baixes per anar a treballar d'amagotits a una altra banda cobrant en "negre"? O no fent bé la seva feina? O passant-se hores i hores en converses personals telefòniques en ple àmbit laboral? O fent vaga encoberta permanent al llarg de tot l'any i parant la mà per cobrar el sou a final de mes i queixar-se de tot i de tothom?

Ens agradi o no, nosaltres som l'exemple a seguir. Si la nostra societat fracassa deixeu-vos estar d'una puta vegada d'excuses. Perquè si fracassa serà per responsabilitat i culpa d'una gran majoria que viu sense recordar que drets i deures sempre van agafats de la mà i que tot a la vida té les seves conseqüències. Per tant ha arribat el moment d'exigir menys als demés i començar, cadascú en el seu petit àmbit personal i professional, a complir i comportar-se amb un mínim d'educació, criteri i voluntat de sacfrifici i autosuperació. Perquè depén de tots que els esforços, sacrificis dels nostres avantpassats, que ens han donat un sistema que és el menys dolent de tots els sistemes de representació política pugui evolucionar. Però si juguem a bons i dolents, de ben segur que les coses no milloraran. Tots som un i ha arribat l'hora de demostrar-ho.

Vaga? Jo no gràcies!

Vaga. Aquests dies aquesta paraula és en boca de tothom. El què em sorpren més però és que molts estan pendent del què faran els demés per prendre una pròpia decissió. Alguns ho viuen com un dia en el què es quedaran a casa, descansant i escurçant la setmana laboral mentre d'altres s'avillen amb la bandera del màrtir treballador i diuen ser els únics que saben què el convé al proletariat. D'altres restem immòbils mentre al nostre voltant es teixeix una teranyina on tothom queda atrapat sense cap tipus de criteri, argument o raó.

No faré vaga. Ho tinc clar des del primer dia que es va convocar. Malgrat molts arguments positius em provoquen ganes de cridar: em rebaixen el sou com als funcionaris, però jo no tinc feina assegurada de per vida; el govern amb la complicitat de molts aproven una reforma laboral de dubtosa fiabilitat; un seguit de girs que no han sancionat ni subsanat els privilegis de molts que van provocar la crisi financera; dispendi de diner públic sense sentit o mal invertit; entre tants d'altres motius.

Però no faré vaga. Em nego a fer vaga al costat de gent que diu que reclama el bé per als treballadors i l'únic pel què lluita és pel bé del seu col·lectiu de privilegiats que representen. I és que com volen que em cregui que forçant als empresaris a mantenir alliberats que cobren el sou completament malgrat no treballen i no solament destinen el seu temps a les activitats de l'entitat que representen i que són privades, ocupant així el lloc d'una persona que de ben segur voldria treballar? Mantenint una estructura de privilegis on els seus representants viuen amb plenitud fent la gara gara als partits polítics? Com puc deixar de treballar quan precismaent el què es necessita és treballar amb un millor rendiment? Quantes vegades han protestat demanant més inversions en I+D? Quantes vegades han promogut la supressió de sous privilegiats de molts polítics? I no solament això, com puc fer vaga compartint el meu espai vital amb gent que sovint no compleix amb les seves obligacions? O que organitzen piquets exigint el respecte pel dret fonamental a la vaga i ignorant el dret fonamental a no fer-ne?

Recordo les lluites obreres de principis de segle XX on realment hi havia un sacrifici per defensar el què ideològicament es creia més just. Molts van lluitar al seu moment i van aconseguir dotar els sistemes amb un seguit de normes de conducta que avui dia no solament ens proporcionen el dret a vaga sinó tants altres drets. Però no oblido que no són els mateixos. El dia que els sindicats actuals facin públics els seus números, sous, rendes i clarifiquin les activitats dels seus afiliats i alliberats, segurament començaré a creure. Mentrestant seguiré el meu propi camí: treballar i reivindicar cada dia no solament la meva tasca sinó també les meves ganes d'aprendre i superar-me. Malgrat tot, sigui el què sigui el que la resta decideixi espero que per una vegada tots siguem capaços de respectar les decissions dels demés sense judicis de valors.

Culs llogats

Sembla que últimament molts s'omplen la boca de què s'ha de fer i què per sortir d'una crisi econòmica que en gran part haurà enriquit encara més a molts dels què segurament mantenen la responsabilitat d'accentuar-la. Tot i això encara no he sentit cap veu que porti un mínim de criteri... Com que la conveniència obliga a molts a callar si volen menjar calent, ningú ha alçat la veu preguntant no solament quan cobren els polítics sinó que tampoc ningú els ha demanat que compleixen la llei que els obliga a declarar el seu patrimoni. Però el criteri és quelcom que s'atrofia i ara la societat es queixa dolorosa de ser el què és. I ja no hi ha temps per plantejar-se quine scotitzacions tenen els polítics? O, perquè aquells que ja estan retirats cobren pensions milionàries així com mantenen serveis de xofer, cotxe oficial, despatx i seguretat, pagats amb rendes públiques. No em sembla malament que hagin de ser compensats d'alguna manera si han dedicat part de la seva vida al servei pùblic, però el problema segurament, és que s'aplica tot plegat sense criteri. sense tenir en compte si aquell política ha complert o no la llei d'incompatibilitats, no solament ells sinó les seves parelles, fills o familiars. Quans mengen de plats servits per empreses, fundacions, o altres organitzacions que completen els seus sous amb honoràris extres? I no solament això, ara sembla que tothom munta amb còlera perquè a Madrid han tingut la idea de reduir els alliberats sindicals. I, és que algú és pregunta què fan 3.500 persones cobrant d'una empresa el sou íntegre? Treballar pel sindicat? Una herència més d el'aplicació del sistema etsructural del sindicat vertical de Franco, o sigui del dictador. I ara sembla que ser democràtic és aguantar que els polítics cobrin sense cap tipus de criteri i que hi hagi quants més alliberats sindicals millor. Precisament quan el què es necessita és que tothom, començant per a mi i acabant amb el de més enllà, complim amb la nostra feina i amb la nostra societat. Però és clar, la responsabilitat ningú la vol. Al final, no he vist cap sindicalista queixar-se perquè les rendes dels polític no siguin públiques, ni els he escoltat reivindicar la llei d'incompatibilitats ni emprendre accions legals contra aquells que ostenten càrrecs per ser consorts d'un polític, o reclamar cursos de formació a l'empresa, o lluitar perquè l'empresari inverteixi en I+D, entre d'altres. Potser perquè al cap i a la fi, hi ha massa gent que viu a costa dels demés perquè el seu gran somni en la vida ha estat i sempre serà cobrar i menjar calent, sense importar res més.

La clau

Diuen que les claus obren les cerradures. Cadascuna té un mecanisme diferent pel que no totes les claus són vàlides. I llavors, és quan s'obre una bifurcació vital: es poden forçar les cerradures o hem d'esperar a obtenir les claus? Sembla que el món, embolicat dins l'amalgama social de crítiques i plors, vehèmencia i pasivitat, ha quedat saturat. Vivim moments de canvi on molts esperem que les coses millorin, no per art de màgia sinó perquè fa temps, que hi ha gent, que exemplificant el treball dels artesans orfebres i ferrers hem confiat en forjar claus per poder obrir les cerradures dels candaus que limiten la nostra existència. Hi ha però qui prefereix trencar els candaus i destrossar les cerradures. I un cop ho aconsegueixen resten buits, incoherents. I és que la meta no és el més important, ja què al cap i a la fi, el què ens forja no solament com a persones sinó com a col·lectiu és el camí i les experiències viscudes. Perquè igual de difícil és viure amb el pes de les cadenes que fer-ho sense elles. Ja que la llibertat sempre exigeix un compromís. I quin compromís més gran hi ha que forjar-se la clau de la pròpia llibertat?

La memòria de les pedres

El 13 d'agost de 1940 al municipi de la Bretanya francesa de La Baule-Escoublac membres de la Gestapo del III Reich van detenir a Lluís Companys. El President exiliat de Catalunya, es trobava a l'espera de recuperar la pista del seu fill perduda arran d'un bombaredeig tot i el risc considerable de romandre en la França ocupada pel règim nazi. A partir d'aquí va ser entregat als militars de la Dictadura de Franco a la frontera i va ser traslladat a Madrid on va ser interrogat i torturat als soterranis de la Dirección General de la Seguridad del Estado fins que finalment el van dur de nou a Barcelona. A Montjuïc va ser sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim que el va condemnar a mort per afusellament.

Avui fa 70 anys de la detenció de Companys a la França ocupada; el President màrtir de Catalunya compta amb una extensa bibliografia majoritàriament molt curosa amb els fets històrics que envolten no solament la seva mort sinó també la seva vida. Em refereixo evidentment a llibes escrits per historiadors metòdics i professionals i no al material que molts energumens que s'autoproclamen historiadors -quan no ho són- i l'únic que fan és manipular la història al seu favor per donar credibilitat a les tesis de Franco que justificaven de forma paranoica un cop d'estat, una guerra i una dictadura articulada per la mort, la manca de llibertats i la repressió.

Recordar és important. Però més important és trobar les eines necessàries per construir un criteri propi. Un criteri que ajudi a no deixar-se entabanar per tots aquells que fabniquen tesis pamfletàries mentre juguen al joc Constitucional i que per la nit s'autocomplauen amb la recreació d'un paradís imaginari on Franco els acull amb els braços oberts. Un criteri que avisi que avui dia s'està banalitzant amb excés la falta de memòria històrica i on deixi de banda aquests simples de ment que creuen que el millor és oblidar. Tant a nivell psicològic com antropològic, individus i col·lectius necessitem reviure, analitzar, entendre, acceptar els fets concrets per poder assumir i seguir endavant. És per això que avui és un dia important per recordar que fa massa temps que caminem per la corda fluixa fent veure que oblidar és sa.

Però no puc oblidar. I cada vegada que passo pels murs del Castell de Montjuïc, on sovint molta gent aprofitem l'hora de dinar per anar a fer esport als circuits esportius municipals. Allí mentre lluito per deconectar de la feina sempre arribo a un punt en concret on s'hi perden els meus ulls. Un punt en concret del mur del castell. Un punt on les gruixudes pedres que conformen el mur estan foradades. Les bales que van afusselar al President Companys van deixar uns rastres inesborrables.

No solament Companys fou afusellat sinó tants altres. I cada dia, les pedres inèrtes d'aquest Castell de Montjuïc xisclen en silenci perquè mentre elles conserven encara la duresa dels impactes i la melancòlia de la mort, gran part de la societat s'ha donat per vençuda i s'ha llançat als braços de l'òblit i de la falta de criteri.

Si les pedres poden recordar perquè no ho hauríem de fer nosaltres?

Discurs de Lluís Companys de l'1 de maig de 1937

Temps de canvi

Diuen que s'ha d'acceptar tot allò que no es pot canviar; tal com deia Einstein si un problema no té solució ja no és un problema i per tant, cal acceptar-ho. D'altra banda, l'expressió històrica continua dient que cal tenir forces per canviar allò que està a les nostres mans i, conclou, demanant una dosi de saviesa per diferenciar allò que podem o no podem canviar. Finalment hom pot pensar que la vida es classifica en un munt de situacions que podem canviar o no, i que al capdevall només ens queda diferenciar i escollir bé on dipositem les nostres energies. Però no sé si realment és així, o és que donem per fet que hi ha tantes coses que no podem canviar que ni tan sols ho intentem. És cert que quan un prova de canviar una cosa i no se'n surt el sentiment de frustració és dolorós, però encara ho és més viure resignat acceptant que moltes coses no canviaran perquè senzillament algú un dia, va pensar que així seria. Així que abans de classificar què pot canviar o què, senzillament em plantejo que tot és suceptible del canvi, fins i tot, el món que ens ha tocat viure.

Barcelona 2010: Barni's Power!

Escric aquestes ratlles mentre l'emoció dels últims dies m'acapara; tinc la sensació que dins meu tot segueix un camí indesxifrable on els records i les experiències viscudes aquests dies obren noves portes i finestres abans tancades. Mentre l'estadi Olímpic Lluís Companys ha recuperat el seu ritme latent de buidor, cadascú de nosaltres ha tornat cap al traçat de la seva rutina o quotidianitat anterior. Una rutina que ja mai més serà igual. Diuen que les experiències traumàtiques deixen empremptes tant profundes que mai ens en deslliurem. Però les experiències positives deixen una empempta encara més forta. És com una petjada a la llera de la platja que mai s'esborra per més que l'aigua jugui a refregar-s'hi.

Aquests dies envoltat en el frenesí dels Campionats Europeus d'Atletisme Barcelona 2010 no he après res sobre atletisme ni cap de les seves disciplines. És així de clar. Però sí que he tornat a la meva rutina amb una motxilla plena d'eines, aventures, rialles, experiències, emotivitat, tensions, superació, i tants altres atributs que a partir d'ara seran indescutiblement part de mi. I em sento com si hagués après a llegir un trosset important de la partitura que conforma la meva vida. Mentre els espectadors veien una competició esportiva vistosa i emocionant, els què hem format part de la seva organització ens hem vist immersos en les entranyes sovint aspres de la responsabilitat i duresa que implica tirar endavant un esdeveniment com aquest. I dins d'aquest món que al llarg d'un temps, poc o molt, ens hem trobat immersos en una dinàmica humana on hem trobat espatlles on recolzar-nos, somriures i rialles complices, la companyonia d'un equip jove que malgrat les adversitats ens hem enfrontat fins i tot als nostres límits físics i emocionals.

És per això que avui escric aquestes línies. Perquè de cop tot s'ha aturat i torno al meu dia a dia. Però ho faig amb un somriure cada vegada que penso les paraules màgiques: Barni's Power!