Invertir el temps per no perdre'l!

El temps passa. Tornem a estar al llindar de les festes de Nadal. En aquests moments, no és estrany compartir converses amb aquells que tenim més aprop sobre la perplexitat que tenim la majoria envers la persepció del temps. I és que tots compartim aquesta estranya sensació que el temps se'ns escapa i que a mesura que creixem aquest és més fugicer. Malgrat tot, cal recordar que el temps sempre és el mateix si bé és la percepció el què canvia. Precisament per això, recomanen establir-se en un estat de plena consciència per poder gaudir d'una màxima persepció fet que teòricament relentitza aquesta percepció. I, enmig d'aquesta febre consumista de Nadal, val la pena calmar-se i gaudir del què fem i vivim a cada segon. És per això que cal pensar detingudament amb què comprarem, què volem regalar, quan ens volem gastar, entre d'altres. Per una banda aconseguirem allunyar la sensació de rapidesa del pas del temps, i contribuirem a no fer regals de forma intrascendent i compulsivament. Així que, si no volem perdre el temps és recomanable invertir temps en gaudir, ser conscients, planificar el nadal i els regals per tal de viure-ho plenament. I és que invertir temps en aquells que estimem és la millor manera de no perdre'l.

Havia de passar: és estadística.

El passat 19 de novembre estava de camí a la feina. A la cruïlla d'Avinguda de l'Estadi amb Santa Madrona em vaig deturar a un semàfor. Feia fred i eren gairebé les deu del matí. Recordo que al meu costat hi havia un cotxe d'autoescola i que em quedaven gairebé uns 200 metres per arribar a l'Institut Barcelona Esports, on treballo. La gran avantatge de tenir un horari flexible és que al matí puc entrar a treballar més tard -evidentement quedant-me més tardes a treballar i plegant més tard- podent prendre'm amb calma la odissea que suposa anar de Sabadell a Barcelona, ja sigui en vehicle privat o transport públic.

El semàfor estava en vermell i recordo com malgrat portava guants vaig acostar les mans al motor. És una de les avantatges de conduir una moto gran, quan el motor s'escalfa és com una petita estufa temperada que no crema però reconforta. Llavors el semafor es va posar en verd, instintivament vaif donar gas i, per la meva sorpresa, la moto es va revolucionar sorollosament però no es va moure ni un xic.

"Idiota", vaig pensar per mi mateix. No havia insertat la marxa i el motor en punt mort s'havia revolucionat i prou. Lentament, vaig inclinar-me una mica fent veure -un tic que solem tenir els motoristes- que hi ha hagut algun imprevist aliè a la nostra voluntat. En definitiva, vaig dissimular mentre insertava la marxa i contemplava com el cotxe d'autoescola arrancava a pas de tortuga.

Amb la marxa insertada vaig arrencar, content. Feia un molt bon dia, fred però amb molt de sol. Tenia moltes ganes d'acabar unes feines de marxandatge i senyalètica -dos temes que m'apassionen, ves per on- i mentre la moto ronronejava i avançava lentament vaig veure com el cotxe d'autoescola circulava tant lent que els condutors de darrere començaven a embogir. A tant sols 10 o 15 km/h vaig haver superat la seva alçada i just quan anava a insertar la segona marxa i a obrir gas de fons, vaig snetir com una fiblada al cap.

No sé com un taxista apareixia per la meva esquerra saltant-se dos carrils i provant de girar. Amb l'únic incovenient que per fer-ho havia de creuar la meva trajectròria. I així va ser. L'únic que recordo d'aquell moment, va ser veure el taxi, veure que anava tant depressa i solament temps per pensar: no penso morir.

Sona dramàtic però és l'únic que recordo que vaig pensar. En aquell moment el taxi va impactar contra la meva moto i contra mi. Recordo el tacte dels plàstics a la meva cama i com jo vaig estirar-la perquè no quedés atrapada. Finalment i volant pels aires, vaig albirar un moment la meva moto que després d'enganxar-se al morrro del cotxe queia a terra. El taxi ni tan sols havia frenat. No podia pensar en res i no ho vaig fer. Vaig encongir braços i cames i vaig provar de caure d'espatlla a terra.

Així va ser. I mentre l'asfalt fred m'abraçava el cop sec del meu cos em va provocar un calfred. La respiració va quedar tallada a l'instant. En aquell mment vaig tornar a pensar de pressa: no podia moure les cames, o almenys no ho notava. De sobte un ciclista es va acostar a mi i em va preguntar si estava bé. Vaig dir que sí, però que ningú provés de treure'm el casc. No sabia si havia impactat amb el terra també. I en aquell moment un espiral de gent, companyia, veus va arremolinar-se al meu voltant. Recordo perfectament un noi que conduïa una Yamaha R6, em va dir que estigués tranquil i que el taxista s'havia passat tres pobles. El ciclista va trucar a la meva xicota, la Bàrbara, amb qui vaig parlar a través del casc. Jo no l'escoltava però ella a mi sí i jo no parava de dir que estava bé. Després una noia que era metge va posar-se al meu costat i em va fer respondre cadascuna de le spreguntes que em feia. I en aquell moment vaig sentir al taxista cridar. Resulta que ben nerviós l'home estava intentant fotre'm a mi les culpes, em sembla que a insultar-me i a cridar.

Malgrat el taxista era pakistaní i parlava en un succedani de castellà jo vaig dir-li des de terra que tenia sort, que si em pogués aixecar li partira la cara. Ben clar i català. És el què té recordar cada dos per tres l'anunci "D'ajuda'm parla'm en català". Dos vellets, que m'havien tapat les cames amb les seves jaquetes, gairebé arriben a les mans amb ell. I al final va fer acte de presència la Guàrdia Urbana i els serveis d'emergència. La veritat és que després d'això arriba el capítol del dia i mig més llarg de la meva vida a l'Hospital Clínic de Barcelona, on a banda d'ignorar-me, no fer-me les proves corresponents després d'un accident, em van torturar amb la seva incompetència. Però d'això no en vull parlar ja que al final vaig ser traslladat al parc Taulí de sabadell on si que van estar a l'alçada i al cinqué dia em van deixar marxar.

Aquell dia, un seguit de factors van coincidir. Estic segur que havia de patir l'accident. Recordant cada decissió meva al llarg del matí des que m'havia llevat penso que era inevitable. cada vegada que havia cedit el pas i havia deixat passar a un altre conductor, cada vegada que jo n'havia passat a un altre, cada semàfor que havia respectat i no havia passat ràpid apurant els últims segons de llum taronja o cadascún que no havia passat quan el de peatons es posa en vermell; cada moment en el què hagués pogut circular a 130 en comptes de fer-ho a 80 km/h; el fet que sempre porto l'equipació corresponent per anar en moto (mínim, guants i una bona jaqueta amb proteccions); les proteccions de la moto (els pelacrash que el delc ostat esquerre es va enclastar al morro del cotxe permetent-me alliberar la cama); la meva estimada moto de 230 kg; i un llarg etcètera on segurament al final acceptaré que hi havia més d'un "angelet" cuidant de mi. En definitiva havia de passar. No puc dir una altra cosa. Però va passar i la gent del meu voltant va prendre partit, va passar i totes les circumstàncies em van ser favorables. Amb una cotilla metàl·lica que em manté l'esquena recta, amb uns mesos de repós per endavant, una moto sinistrada, una rascada a la cama, i un somriure. Però va passar i aquí estic!

Eleccions 2010 // 30 candidatures: Tarragona

I, finalment, aquestes són les nadidatures que participaran a la carrera electotral a Tarragona:

Partit dels Socialistes del Catalunya (PSC-PSOE)
Convergència i Unió (CiU)
Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco (EB-CENB)
Solidaritat Catalana per la Independència (SI)
Plataforma per Catalunya (PxC)
Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICEUiA)
PACMA (Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal)-Partit Animalista
Partido de los Pensionistas en Acción (PDLPEA)
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC / Esquerra)
Partit Popular (PP)
Pirates de Catalunya (Pirata.cat)
Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC)
Partit Família i Vida (PFiV)
Reagrupament Independentista (RI.CAT)
Falange Española de la JONS (FE de las JONS)
Alternativa Liberal Social
Els Verds-Grup Verd Europeu (EV-GVE)
Democraticaweb (DW)
Des de Baix
Unificación Comunista de España (UCE)
Partido Obrero Socialista Internacionalista (POSI)
Coordinadora Reusenca Independent (CORI)
Por un Mundo Más Justo (PUM+J)
Partido Gay, Lésbico, Bisexual, Transexual y Heterosexual-Todos
somos iguales (GLBTH / TSI)
Movimiento Social Republicano (MSR)
Unión Progreso y Democracia (UPyD)
Solidaridad y Autogestión Internacionalista (SAIN)
Centro Democratico y Social (CDS)
Ciutadans-Partido de la Ciutadania (C´S)
Partit Republicà d’Esquerra-Izquierda Republicana (PRE-IR)

Eleccions 2010 // 26 candidatures: Girona

I aquesta és la llista de les candideatures que es presentaran a les eleccions a la provincia de Girona:

Partit dels Socialistes del Catalunya (PSC-PSOE)
Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICVEUiA)
Convergència i Unió (CiU)
Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco (EB-CENB)
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC / Esquerra)
Partit Família i Vida (PFiV)
Solidaritat Catalana per la Independència (SI)
PACMA (Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal)-Partit
Animalista
Plataforma per Catalunya (PxC)
Partido de los Pensionistas en Acción (PDLPEA)
Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC)
Partit Popular (P.P.)
Des de Baix (Des de Baix)
Reagrupament Independentista (RI.CAT)
Ciutadans-Partido de la Ciutadania (C´S)
Falange Española de la JONS (FE DE LAS JONS)
Pirates de Catalunya (Pirata.cat)
Partit Obrer Socialista Internacionalista (POSI)
Partido Gay, Lésbico, Bisexual, Transexual y Heterosexual-Todos somos iguales (GLBTH/TSI)
Unión Progreso y Democracia (UPyD)
Coordinadora Reusenca Independent (CORI)
Unificación Comunista de España (UCE)
Pagesos per la Dignitat Rural Catalana (PDR.cat)
Movimiento Social Republicano (MSR)
Els Verds-Grup Verd Europeu (EV-GVE)
Partit Republicà d’Esquerra-Izquierda Republicana (PRE-IR)

Eleccions 2010 // 29 candidatures: Lleida

Aquestes són les candidatures que concorren a les eleccions a la provincia de Lleida:

Convergència i Unió (CiU)
Partit dels Socialistes del Catalunya (PSC-PSOE)
Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICVEUiA)
Plataforma per Catalunya (PxC)
Solidaritat Catalana per la Independència
Partit per Catalunya (PxCAT)
Partit de Justícia i Progrés (PJP)
Partido de los Pensionistas en Acción (PDLPEA)
Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco (EB-CENB)
Falange Española de la JONS (FE DE LAS JONS)
Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal-Partit Animalista (PACMA)
Partit Popular (PP)
Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC)
Des de Baix (Des de Baix)
Reagrupament Independentista (RI.CAT)
Partit Família i Vida (PFiV)
Movimiento Social Republicano (MSR)
Bloc Sobiranista Català (Bloc SC)
Coordinadora Reusenca Independent (CORI)
Els Verds-Grup Verd Europeu (EV-GVE)
Pirates de Catalunya (Pirata.cat)
Partido Aragonés (PAR)
Unión Progreso y Democracia (UPyD)
Ciutadans-Partido de la Ciutadania (C´S)
Esquerra Republicana de Catalunya (ERC / Esquerra)
Por un Mundo Más Justo (PUM+J)
Partit Humanista de Catalunya (PH)
Unificación Comunista de España (UCE)
Centro Democrático y Social (CDS)

Eleccions 2010 // 29 candidatures: Barcelona

Un total de 114 candidatures es presentaran a les eleccions al Parlament de Catalunya. Un fet que pot resultar divertit si hom es dedica a buscar informació de cadascuna de les candidatures. Aquesta és la llista de candidatures que es presenten a la provincia de Barcelona:

Partit dels Socialistes del Catalunya (PSC-PSOE)
Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICVEUiA)
Convergència i Unió (CiU)
Gent Nostra (GN)
Escons en Blanc-Ciudadanos en Blanco (EB-CENB)
Solidaritat Catalana per la Independència (SI)
PACMA (Partit Antitaurí contra el Maltractament Animal)-Animalista
Esquerra Republicana de Catalunya (Esquerra)
Partido de los Pensionistas en Acción (PDLPEA)
Falange Española de la JONS (FE de las JONS)
Plataforma per Catalunya (PxC)
Partit Popular (PP)
Reagrupament Independentista (RI.CAT)
Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC)
Des de Baix
Partido Castellano (PCAS)
Ciutadans-Partido de la Ciutadania (C´S)
Coordinadora Reusenca Independent (CORI)
Pirates de Catalunya (Pirata.cat)
Unión Progreso y Democracia (UPyD)
Unificación Comunista de España (UCE)
Partido Obrero Socialista Internacionalista (POSI)
Por un Mundo Más Justo (PUM+J)
Familia y Vida (PFyV)
Els Verds-Grup Verd Europeu (EV-GVE)
Movimiento Social Republicano (MSR)
Alternativa de Govern (Alternativa de Govern)
Partit Republicà d’Esquerra-Izquierda Republicana (PRE-IR)
Partit Humanista (PH)

Eleccions 2010 // 114 candidatures: Escons en Blanc

Ja és públic. Un total de 114 candidatures participaran a les properes eleccions a Catalunya, el 28 de novembre vinent. Hi ha opcions per a tots els gustos, des d'extrema dreta fins a diguem-ne d'esquerra, ja que en aquest cas les esquerres ja han perdut els extrems dins del panorama de crisi ideològica per al qual naveguen. La grandesa de la democràcia fa que no solament hi hagi partits, això sí alguns de dubtosa credibilitat, d'opcions ideològiques tradicionals sinó que també n'apareixen de més alternatius. La veritat, però, que el més improtant és saber què hi ha moltes opcions que confrmen un ventall polític que per primera vegada podria jugar a favor de la ciutadania.

I és que tots aquells que normalment s'abstenen han d'entendre que l'única manera de trencar amb l'estabislhment actual és precisament participant. L'abstenció no solament és poc favorable a aquells que creuen que així es prodiguen en l'art de la reivindicació ans al contrari. L'abstenció afavoreix als partits que comopten amb representació al Parlament, que tenen una mobilització de votants al llarg de la seva aparició regular als mitjans. També una baixa participació provoca que segons el sistema electoral vigent la xifra de vots per aconseguir un primer representant sigui ridícula: quant més baixa participació més f'acil és que aquesta xifra s'aconsegueixi al mateix temps que més diputats dóna als més votats.

En general doncs, abstenir-se va un mal favor a tota la societat. No té cap raó de ser a no ser que precisament el què vulguin aconseguir els asbtencionistes és ajudar als partits convencionals a afiançar, encara més, el seu poder. Ara bé, el què hauríem de tenir clar és que de tant en tant val la pena arriscar-se i comprometre's. Votar una opció política nova que aporta canvis substancials i de contingut al sistema sí que pot ser un bon revolsiu, i una opció a tenir en compte, abans sempre que no anar a votar.

Tothom parla de la necessitat de llistes obertes, noves circumscripcions, una major proporcionalitat, entre d'altres mesures, però hem de tenir en compte que els partits convencionals no estan interessats en retocar lleis que segurament els poden obligar a cedir quotes de poder. Per això val la pena plantejar-se dues coses: primer de tot si volem o no un canvi, un fet que si la resposta és afirmativa ens portarà ineuívocament a prendre l'opció de participar; la segona és quina opció pot representar o accentuar aquest canvi i en aquest cas no solament tenim 114 candidatures, sinó també l'opció de vot en blanc o el vot nul.

Malgrat tot, el vot en blanc avui dia no representa res més que una opció que consta formalment però que en cap cas té efectes. És per això que un curiós grup que fa anys que treballa amb els temes participatius s'ha refundat per crear Escons en Blanc. Aquesta formació treballa per aconseguir una representació d'escons que evidentment deixaran buits per obligar els polítics a gestionar millor les institucions -inevitablement si un grup no vota res perquè ni es presenta ocuaparà llocs que han pres a la resta de grups convencionals que al seu torn es veuran obligats a negociar molt més per tirar endavant les decissions afavorint així a la millora de la democràcia-; al mateix temps que pressionen i fan visible la principal reivindicació: que els vots ens blanc comptin com a escons buits al parlament aconseguint una via oficial per tots aquells que no volen votar a cap partit i aconseguint que el vot en blanc sigui un vot de càstig.

Avui per començar a submergir-se entre les opcions polítiques actuals, hem començat amb un grup que promulga una opció que no és de dretes ni d'esquerres sinó que solament proposa aconseguir aquest canvi a la llei electoral per afavorir la democràcia i participació de la societat. Més endavant continuarem amb la resta: 114 candidatures donen molt de joc...

No em toqueu les hores!

Sí, sembla que al final la gent no es replantegi les coses per si sols; malgrat criticar-ho tot encara no conec ningú que apliqui aquesta tendència destructuva a queixar-se per fer-ho constructivament de coses que realment valguin la pena. Com per exemple els canvis d'hora. Avui dia, tendim a donar massa coses per suposades i a acceptar-les com dogmes de fe. És per això que aquesta manca de pràctica en flexibilitzar les nostres decissions fa que quan és necessari -per exemple quan toca parlar de modificar constitucions, lleis electorals, tribunals, audiències caduques, entre d'altres- la nostra rovellada experniència en ser flexibles i plantejar escenaris diferents i dinamics es bloquegi provocant husrticària ideològica que sovint acaba amb vehemència i dosis de moralisme.

Sembla ser que alguns experts, van determinar que els canvis d'hora es donguessin per temes energètics en relació a l'hora solar, i adaptar-nos als canvis que suposa la rotació de la terra i l'impacte i de la lluminositat del sol que es veu afectada per la reducciód e distància del plantea pel que fa a l'astre. D'aquesta manera a l'Estat el rellotge va adelantat una hora d'Octubre a març, respecte el rellotge solar i de març a Octubre dues hores adelantat. O sigui: ben aviat es produirà de nou el retrocés d'una hora. D'aquesta manera fins a l'últim cap de setmana de març, estarem vivint en un món de penombra adelantats una hora al rellotge solar.

Malgrat tot tothom donarà per fet que és el normal i que d'aquesta manera ens podem permetre estalviar energia. Però amb el tipus de clima, situació que tenim, entre d'altres exactament què passaria si decidissim establir l'horari d'esti al llarg de l'any? Realment res, això és el que crec. Els canvis de lluminositat al llarg de l'any serien més acceptables, i segurament fins i tot sí que estalviaríem més energia. Ja que segurament a les 17.30 de la tarda no seria fosc i les ciutat s senceres no tindrien totes les llums enceses.

Ara bé, segurament els meus arguments són pobres, potser fins i tot poc encertats. Però al final preval una sola cosa: que un mateix no es resigna a plantejar-se els possibles canvis. ni a creure en la possibilitat de provocar escenaris diferents. La capacitat de no resignar-se i plantejar-se canvis; contradiccions, especulacions, alternatives, és estrictament una capacitat de llibertat. Segurament cadascú haurà d'escollir les seves pròpies batalles i col·lectivament segurament en viurem de ben improtrants a nivell social. Ara bé, mentre siguem incapaços de preguntar-nos perquè deixem que els demés controlin, dictin, com i a quin moment o hora hem de viure, segurament continuarem tancats en una petita caixa on tot gira al nostre voltant, i cada vegada que ens plantegem un canvi quelcom cridarà d'agonia dins nostre perquè no haurem estat capaços de treure a passejar la nostra ànima, que aletargada, s'haura consumit entre barrots de moralitat, prejudisi, veritats absolutes i altres dogmes que a l'Univers l'importen una merda.

Eleccions 2010: la responsabilitat de la democràcia.

Últimament em fa gràcia escoltar com molta gent es queixa que el vot en blanc no serveix, com d'altra banda estan farts de votar a partits que no els representen i que gràcies a sumptuoses campanyes de publicitat i marquèting porten els seus candidats a aparèixer als llocs més inesperats, fins i tot escoltar com molts diuen que no hi ha massa alternatives. Un llarg procés de reflexió, que dura aproximadament un minut pot dur qualsevol persona a una nova realitat: hi ha més vida enllà dels partits convencionals.

Sembla que malgrat les queixes d'una gran majoria, la gran massa de votants és reacia a votar a una altra cosa/partit; i al final fan un ús d'un dret que més aviat sembla una rebequeria infantil: l'abstenció. Ara bé, amb l'abstenció tal i com avui dia està contemplada no serveix sinó per afavorir els partits amb representació. Una paradoxa que a més comporta una certa situació demagògica on els que s'abstenen després segueixen criticant i valorant un procés del qual no han format part.

Com deia una petita reflexió, amb molt poc esforç, es pot arribar a entendre que quanta més abstenció més fàcil és per als partits convencionals repartir-se al poder i, fins i tot, afavorir que partits xenòfobs d'ultradreta puguin assolir més fàcilment un mínim per treure algun representant.

Mentre l'abstenció no estigui directament representada al sistema parlamentari i pugui suposar un vot de càstig i tenir implicacions directes en les orgeanitzacions parlamentaries, no serveix sinó per afiançar els partits tradicionals i afavorir l'auge de partits que més aviat cap persona amb dos dits de seny s'hauria de plantejar de votar.

Malgrat tot, dic que em fa gràcia perquè a les properes eleccions hi ha fins un nombre realment sorprenent d'opcions polítiques inscrites al procés electoral. Malgrat és difícil trobar-se una llista decent a Internet, sí que és cert que depén de le spersones/votants informar-se'n. Bàsicament perquè alguns d'ells presenten programes que almenys en paper tenen certa coherència. Si bé és veritat que d'altres fan gairebé riure, tot i que això ho deixo en mans del criteri de cadascú, que com sempre sol ser inesperat. El cas que més em crida l'atenció és que hi ha grups que promouen i defensen precisament el què molta gent al carrer afirma: que l'abstenció serveixi per alguna cosa i obligui al estar representada al sistema parlamentari amb escons buits a teixir un sistema que dificulti le smajories, obligui als pactes transversals i pugui suposar un càstig real als polítics.

D'altres van més enllà, proposen reformes estructurals per convertir l'actual sistema polític en un sistema més representatiu, i parlen de llistes obertes, entre d'altres mesures substancials que de ben segur valdria la pena que algú les tingués en compte.

Senzillament, en resum, val la pena que aquells que encara no hagin trobat les seves opcions polítiques valorin totes les possibilitats, que en general com a societat ens impliquem i examinem exahustivament els seus programes, que busquem alternatives i siguem prou valents com per no acabar jugant el joc de l'abstenció, que ara per ara i amb el model actual, no ajudarà a ningú. Ans al contrari, ens pot perjudicar a tots.

Trencaclosques col·lectiu

Ara que els ànims estan més apaivagats i que ja no és una novetat que els que van fer vaga juguin la seva carta de bons i dolents a nivell de lliçó respecte als demés, potser toca fer una mica de reflexió sobre les perspectives del què estem construint com a col·lectiu humà.

Lluny de ser una reflexió intrascendent, últimament he escoltat com amb molt de fervor alguns defensen el seu posicionament amb el senzill argument d'identificar-se amb el grup "dels bons" llançant directament i per contra als demés al grup "dels dolents". Una actitud molt simplista que demostra que malgrat molts afirmen tenir una sensibilitat especial i portar dins seu un sentiment que no es conformista, la societat estar renunciant al seu criteri.

Per què ho crec? Senzillament perquè una setmana després de la vaga, la realitat s'imposa. S'imposa en molts àmbits, on per exemple, molta gent està enganyant el sistema per cobrar subvencions, per cobrar ajudes, o sense anar més enllà gent amb el tratge i les ulleres de sol dinant en menjadors socials. D'altres abusen dels allotjaments proporcionats amb lleis socials que són brillants perquè promouen una societat on tothom que té un problema rep l'ajuda que necessita de tots i de part de tots. Un sistema brillant que s'enfonsa pel mal comportament d'un gran grup de persones. D'altres, es dediquen a cobrar el seu sou mentre ocupen un lloc de feina, evidentment sense complir amb les seves responsabilitats, i si pot, pel camí, s'endurà paquets de paper DIN-A4, llapissos, bolis, grapadores, i tot el què pugui i més. Potser alguns fins i tot, sense que els importi tres pepinos qui ho paga es dediquin després a protestar, ja sigui trencant mobiliari urbà, pintant parets, cremant contenidors, entre d'altres. Evidentment és sols un tast de les mil i unes situacions que es poden trobar i que tots hem viscut al llarg de la nostra trajectòria.

Ara bé molts pensareu que sóc un exagerat. Ans al contrari: estic sent molt i molt suau i contingut amb les meves afirmacions. Dins nostre sabem què és una realitat. Però fa massa por assumir-la. Dins nostre tots tenim algun "input" que ens recorda actituds d'aquest tipus que només evoquen a la cèlebre frase egoista de "jo tinc dret" i que sempre apareix amputada de la seva cua "també tinc deures".

La veritat és que ens queixem dels polítics, del sistema, dels periodistes, de les estructures, dels empresaris, dels economistes, dels banquers i agents financers, entre altres i al final aquestes estructures formen una estructura o univers cultural que no deixa de ser un reflex directe de la societat. És cert, molts no us mereixeu ni ens mereixem el què ens envolta. I molts som els que, intentem si més no viure d'una altra manera, no perquè siguem millors o pitjors sinó perquè els valors i el criteri heredats i obtinguts ens ho dicten. Però també és cert que la gran majoria de la societat es mereix el què té. Com podem demanar transperència als polítics si a la primera de canvi una gran part de la societat converteix un sistema d'ajudes socials que està pensat positivament en un sistema de frustracions on la gent enganya el sistema -ergo, ens enganya a tots, fins i tot a si mateix- per cobrar ajudes, rebre subvencions? Com podem demanar contundència davant dels casos de corrupció més flagrants si som tant menyspreables que, una part de la societat es dedica al furt laboral, ja sigui en material d'oficina o en falses dietes? Com podem dir que els empresaris no tracten bé al treballadors si molts són els primers que demanen baixes per anar a treballar d'amagotits a una altra banda cobrant en "negre"? O no fent bé la seva feina? O passant-se hores i hores en converses personals telefòniques en ple àmbit laboral? O fent vaga encoberta permanent al llarg de tot l'any i parant la mà per cobrar el sou a final de mes i queixar-se de tot i de tothom?

Ens agradi o no, nosaltres som l'exemple a seguir. Si la nostra societat fracassa deixeu-vos estar d'una puta vegada d'excuses. Perquè si fracassa serà per responsabilitat i culpa d'una gran majoria que viu sense recordar que drets i deures sempre van agafats de la mà i que tot a la vida té les seves conseqüències. Per tant ha arribat el moment d'exigir menys als demés i començar, cadascú en el seu petit àmbit personal i professional, a complir i comportar-se amb un mínim d'educació, criteri i voluntat de sacfrifici i autosuperació. Perquè depén de tots que els esforços, sacrificis dels nostres avantpassats, que ens han donat un sistema que és el menys dolent de tots els sistemes de representació política pugui evolucionar. Però si juguem a bons i dolents, de ben segur que les coses no milloraran. Tots som un i ha arribat l'hora de demostrar-ho.

Vaga? Jo no gràcies!

Vaga. Aquests dies aquesta paraula és en boca de tothom. El què em sorpren més però és que molts estan pendent del què faran els demés per prendre una pròpia decissió. Alguns ho viuen com un dia en el què es quedaran a casa, descansant i escurçant la setmana laboral mentre d'altres s'avillen amb la bandera del màrtir treballador i diuen ser els únics que saben què el convé al proletariat. D'altres restem immòbils mentre al nostre voltant es teixeix una teranyina on tothom queda atrapat sense cap tipus de criteri, argument o raó.

No faré vaga. Ho tinc clar des del primer dia que es va convocar. Malgrat molts arguments positius em provoquen ganes de cridar: em rebaixen el sou com als funcionaris, però jo no tinc feina assegurada de per vida; el govern amb la complicitat de molts aproven una reforma laboral de dubtosa fiabilitat; un seguit de girs que no han sancionat ni subsanat els privilegis de molts que van provocar la crisi financera; dispendi de diner públic sense sentit o mal invertit; entre tants d'altres motius.

Però no faré vaga. Em nego a fer vaga al costat de gent que diu que reclama el bé per als treballadors i l'únic pel què lluita és pel bé del seu col·lectiu de privilegiats que representen. I és que com volen que em cregui que forçant als empresaris a mantenir alliberats que cobren el sou completament malgrat no treballen i no solament destinen el seu temps a les activitats de l'entitat que representen i que són privades, ocupant així el lloc d'una persona que de ben segur voldria treballar? Mantenint una estructura de privilegis on els seus representants viuen amb plenitud fent la gara gara als partits polítics? Com puc deixar de treballar quan precismaent el què es necessita és treballar amb un millor rendiment? Quantes vegades han protestat demanant més inversions en I+D? Quantes vegades han promogut la supressió de sous privilegiats de molts polítics? I no solament això, com puc fer vaga compartint el meu espai vital amb gent que sovint no compleix amb les seves obligacions? O que organitzen piquets exigint el respecte pel dret fonamental a la vaga i ignorant el dret fonamental a no fer-ne?

Recordo les lluites obreres de principis de segle XX on realment hi havia un sacrifici per defensar el què ideològicament es creia més just. Molts van lluitar al seu moment i van aconseguir dotar els sistemes amb un seguit de normes de conducta que avui dia no solament ens proporcionen el dret a vaga sinó tants altres drets. Però no oblido que no són els mateixos. El dia que els sindicats actuals facin públics els seus números, sous, rendes i clarifiquin les activitats dels seus afiliats i alliberats, segurament començaré a creure. Mentrestant seguiré el meu propi camí: treballar i reivindicar cada dia no solament la meva tasca sinó també les meves ganes d'aprendre i superar-me. Malgrat tot, sigui el què sigui el que la resta decideixi espero que per una vegada tots siguem capaços de respectar les decissions dels demés sense judicis de valors.

Culs llogats

Sembla que últimament molts s'omplen la boca de què s'ha de fer i què per sortir d'una crisi econòmica que en gran part haurà enriquit encara més a molts dels què segurament mantenen la responsabilitat d'accentuar-la. Tot i això encara no he sentit cap veu que porti un mínim de criteri... Com que la conveniència obliga a molts a callar si volen menjar calent, ningú ha alçat la veu preguntant no solament quan cobren els polítics sinó que tampoc ningú els ha demanat que compleixen la llei que els obliga a declarar el seu patrimoni. Però el criteri és quelcom que s'atrofia i ara la societat es queixa dolorosa de ser el què és. I ja no hi ha temps per plantejar-se quine scotitzacions tenen els polítics? O, perquè aquells que ja estan retirats cobren pensions milionàries així com mantenen serveis de xofer, cotxe oficial, despatx i seguretat, pagats amb rendes públiques. No em sembla malament que hagin de ser compensats d'alguna manera si han dedicat part de la seva vida al servei pùblic, però el problema segurament, és que s'aplica tot plegat sense criteri. sense tenir en compte si aquell política ha complert o no la llei d'incompatibilitats, no solament ells sinó les seves parelles, fills o familiars. Quans mengen de plats servits per empreses, fundacions, o altres organitzacions que completen els seus sous amb honoràris extres? I no solament això, ara sembla que tothom munta amb còlera perquè a Madrid han tingut la idea de reduir els alliberats sindicals. I, és que algú és pregunta què fan 3.500 persones cobrant d'una empresa el sou íntegre? Treballar pel sindicat? Una herència més d el'aplicació del sistema etsructural del sindicat vertical de Franco, o sigui del dictador. I ara sembla que ser democràtic és aguantar que els polítics cobrin sense cap tipus de criteri i que hi hagi quants més alliberats sindicals millor. Precisament quan el què es necessita és que tothom, començant per a mi i acabant amb el de més enllà, complim amb la nostra feina i amb la nostra societat. Però és clar, la responsabilitat ningú la vol. Al final, no he vist cap sindicalista queixar-se perquè les rendes dels polític no siguin públiques, ni els he escoltat reivindicar la llei d'incompatibilitats ni emprendre accions legals contra aquells que ostenten càrrecs per ser consorts d'un polític, o reclamar cursos de formació a l'empresa, o lluitar perquè l'empresari inverteixi en I+D, entre d'altres. Potser perquè al cap i a la fi, hi ha massa gent que viu a costa dels demés perquè el seu gran somni en la vida ha estat i sempre serà cobrar i menjar calent, sense importar res més.

La clau

Diuen que les claus obren les cerradures. Cadascuna té un mecanisme diferent pel que no totes les claus són vàlides. I llavors, és quan s'obre una bifurcació vital: es poden forçar les cerradures o hem d'esperar a obtenir les claus? Sembla que el món, embolicat dins l'amalgama social de crítiques i plors, vehèmencia i pasivitat, ha quedat saturat. Vivim moments de canvi on molts esperem que les coses millorin, no per art de màgia sinó perquè fa temps, que hi ha gent, que exemplificant el treball dels artesans orfebres i ferrers hem confiat en forjar claus per poder obrir les cerradures dels candaus que limiten la nostra existència. Hi ha però qui prefereix trencar els candaus i destrossar les cerradures. I un cop ho aconsegueixen resten buits, incoherents. I és que la meta no és el més important, ja què al cap i a la fi, el què ens forja no solament com a persones sinó com a col·lectiu és el camí i les experiències viscudes. Perquè igual de difícil és viure amb el pes de les cadenes que fer-ho sense elles. Ja que la llibertat sempre exigeix un compromís. I quin compromís més gran hi ha que forjar-se la clau de la pròpia llibertat?

La memòria de les pedres

El 13 d'agost de 1940 al municipi de la Bretanya francesa de La Baule-Escoublac membres de la Gestapo del III Reich van detenir a Lluís Companys. El President exiliat de Catalunya, es trobava a l'espera de recuperar la pista del seu fill perduda arran d'un bombaredeig tot i el risc considerable de romandre en la França ocupada pel règim nazi. A partir d'aquí va ser entregat als militars de la Dictadura de Franco a la frontera i va ser traslladat a Madrid on va ser interrogat i torturat als soterranis de la Dirección General de la Seguridad del Estado fins que finalment el van dur de nou a Barcelona. A Montjuïc va ser sotmès a un Consell de Guerra sumaríssim que el va condemnar a mort per afusellament.

Avui fa 70 anys de la detenció de Companys a la França ocupada; el President màrtir de Catalunya compta amb una extensa bibliografia majoritàriament molt curosa amb els fets històrics que envolten no solament la seva mort sinó també la seva vida. Em refereixo evidentment a llibes escrits per historiadors metòdics i professionals i no al material que molts energumens que s'autoproclamen historiadors -quan no ho són- i l'únic que fan és manipular la història al seu favor per donar credibilitat a les tesis de Franco que justificaven de forma paranoica un cop d'estat, una guerra i una dictadura articulada per la mort, la manca de llibertats i la repressió.

Recordar és important. Però més important és trobar les eines necessàries per construir un criteri propi. Un criteri que ajudi a no deixar-se entabanar per tots aquells que fabniquen tesis pamfletàries mentre juguen al joc Constitucional i que per la nit s'autocomplauen amb la recreació d'un paradís imaginari on Franco els acull amb els braços oberts. Un criteri que avisi que avui dia s'està banalitzant amb excés la falta de memòria històrica i on deixi de banda aquests simples de ment que creuen que el millor és oblidar. Tant a nivell psicològic com antropològic, individus i col·lectius necessitem reviure, analitzar, entendre, acceptar els fets concrets per poder assumir i seguir endavant. És per això que avui és un dia important per recordar que fa massa temps que caminem per la corda fluixa fent veure que oblidar és sa.

Però no puc oblidar. I cada vegada que passo pels murs del Castell de Montjuïc, on sovint molta gent aprofitem l'hora de dinar per anar a fer esport als circuits esportius municipals. Allí mentre lluito per deconectar de la feina sempre arribo a un punt en concret on s'hi perden els meus ulls. Un punt en concret del mur del castell. Un punt on les gruixudes pedres que conformen el mur estan foradades. Les bales que van afusselar al President Companys van deixar uns rastres inesborrables.

No solament Companys fou afusellat sinó tants altres. I cada dia, les pedres inèrtes d'aquest Castell de Montjuïc xisclen en silenci perquè mentre elles conserven encara la duresa dels impactes i la melancòlia de la mort, gran part de la societat s'ha donat per vençuda i s'ha llançat als braços de l'òblit i de la falta de criteri.

Si les pedres poden recordar perquè no ho hauríem de fer nosaltres?

Discurs de Lluís Companys de l'1 de maig de 1937

Temps de canvi

Diuen que s'ha d'acceptar tot allò que no es pot canviar; tal com deia Einstein si un problema no té solució ja no és un problema i per tant, cal acceptar-ho. D'altra banda, l'expressió històrica continua dient que cal tenir forces per canviar allò que està a les nostres mans i, conclou, demanant una dosi de saviesa per diferenciar allò que podem o no podem canviar. Finalment hom pot pensar que la vida es classifica en un munt de situacions que podem canviar o no, i que al capdevall només ens queda diferenciar i escollir bé on dipositem les nostres energies. Però no sé si realment és així, o és que donem per fet que hi ha tantes coses que no podem canviar que ni tan sols ho intentem. És cert que quan un prova de canviar una cosa i no se'n surt el sentiment de frustració és dolorós, però encara ho és més viure resignat acceptant que moltes coses no canviaran perquè senzillament algú un dia, va pensar que així seria. Així que abans de classificar què pot canviar o què, senzillament em plantejo que tot és suceptible del canvi, fins i tot, el món que ens ha tocat viure.

Barcelona 2010: Barni's Power!

Escric aquestes ratlles mentre l'emoció dels últims dies m'acapara; tinc la sensació que dins meu tot segueix un camí indesxifrable on els records i les experiències viscudes aquests dies obren noves portes i finestres abans tancades. Mentre l'estadi Olímpic Lluís Companys ha recuperat el seu ritme latent de buidor, cadascú de nosaltres ha tornat cap al traçat de la seva rutina o quotidianitat anterior. Una rutina que ja mai més serà igual. Diuen que les experiències traumàtiques deixen empremptes tant profundes que mai ens en deslliurem. Però les experiències positives deixen una empempta encara més forta. És com una petjada a la llera de la platja que mai s'esborra per més que l'aigua jugui a refregar-s'hi.

Aquests dies envoltat en el frenesí dels Campionats Europeus d'Atletisme Barcelona 2010 no he après res sobre atletisme ni cap de les seves disciplines. És així de clar. Però sí que he tornat a la meva rutina amb una motxilla plena d'eines, aventures, rialles, experiències, emotivitat, tensions, superació, i tants altres atributs que a partir d'ara seran indescutiblement part de mi. I em sento com si hagués après a llegir un trosset important de la partitura que conforma la meva vida. Mentre els espectadors veien una competició esportiva vistosa i emocionant, els què hem format part de la seva organització ens hem vist immersos en les entranyes sovint aspres de la responsabilitat i duresa que implica tirar endavant un esdeveniment com aquest. I dins d'aquest món que al llarg d'un temps, poc o molt, ens hem trobat immersos en una dinàmica humana on hem trobat espatlles on recolzar-nos, somriures i rialles complices, la companyonia d'un equip jove que malgrat les adversitats ens hem enfrontat fins i tot als nostres límits físics i emocionals.

És per això que avui escric aquestes línies. Perquè de cop tot s'ha aturat i torno al meu dia a dia. Però ho faig amb un somriure cada vegada que penso les paraules màgiques: Barni's Power!

Un sentiment

Avui dia és més fàcil destruir que construir. Potser perquè últimament no hi ha ningú que tingui dos dits de seny per frenar aquesta actitud tant poc intel•ligent. Avui dia la coherència o el criteri deixa molt que desitjar i´s'absenta de tants àmbits de la nostra societat que quan un hi pensa fredament és inevitable notar al suor freda regalimar front avall. En un altre país, una llengua és motiu d'orgull igual que ho és una cultura formada per les seves tradicions. Aquells que s'autoanomenen intel•lectuals, serien capaços de lluitar aferrissadament per protegir, agombolar, cuidar una cultura, una llengua o unes tradicions. Encara que no fossin les seves. Qualsevol persona del món, en una gran majoria, mai renunciaria a la seva llengua, a les seves tradicions ni als seus trets culturals. Qualsevol persona del món defensaria la seva cultura i els seus sentiments. Rememoraria una i altra vegada les seves llegendes i celebraria les seves festivitats més assenyalades, i la gent del seu voltant, les compartís o no ho viuria com una mostra de riquesa.

Però com he dit això seria en un altre lloc, perquè a España ens demanem que fem el què ells mai farien en el nostre lloc. Ens demanen que deixem de reivindicar la protecció per la nostra llengua, ens demanen que deixem de recordar una i altra vegada els nostres sentiments, i no solament això, ens acusen amb insults que la història repúdia pel que van fer al món, insults que en un altre país estarien penats jurídicament. Així és, a España ja no queden intel•lectuals que lluitin per la riquesa cultural, que promoguin la defensa d'un Estat Plurinacional; no en queden que defensin les tant contrastades tesis antropològiques on les diversitats culturals ajuden a cohesionar les societats i els seus individus. No queda ningú que tingui empatia i entengui que si qualsveol altre llengua del món amenaces la supervivència de la seva ells farien el mateix que nosaltres, sinó encara més, per protegir-la. Ja no queda ningú que sigui coherent i recordi que el pacte constitucional abalava el català com a llengua vehicular, i fins i tot els més de dretes, van votar a favor que conèixer el català fos un deure. Ningú es planteja més reptes en un Estat que ens acusa de voler estar sols, de discriminar i que en el fons, és ell qui tanca la possibilitat d'eixamplar els horitzons de la seva societat, és ell que es vol mantenir monolingüe en prejudici dels conciutadans, és ell que encara somia de tant en tant amb "Una, Grande y Libre"...

Els catalans no som tant importants com per haver articulat una cultura al nostre voltant només per molestar a la gent. Només demanem i reclamem el què qualsevol persona del món fa cada dia: viure tal i com som. I és en el passat dissabte 10 de juliol que els catalans hem construït un castell, un pilar format per catalans de diverses procedències, fins i tot dels catalans castellanoparlants, o immigrants integrats a Catalaunya, o sigui els nous catalans. Tots hem fet una pinya i ara toca el moment de recuperar la coherència i criteri per mantenir una unitat. Si la gent vol viure en la ignorància no hi podem fer res, però mai deixarem de reclamar el què sentim com a nostre. I ara és el moment que tots, els que votem d'esquerres o de dretes, els que se senten independentistes o els que se senten autonomistes o federalistes, els que els agraden els castellers com els que els avorreixen, els que han ballat sardanes com els que només hem vist les sardanes a distància, els que obliden la lletra dels segadors, com els que no la saben com els que la tenen gravada al cor... Tots som Catalunya i ara és el moment d'entendre que si ens retallen la nostra capacitat de decidir, sigui el què sigui el què volem decidir, tots hi perdem. Quan algú actua contra una llengua, tots hi perdem. Quan algú ens limita les inversions quan Catalunya representa el 19% del PIB d'ESpaña tots hi perdem. Quan els catalans ens barallem entre nosaltres tots hi perdem, i sobretot quan no aconseguim unir-nos contra la intolerància general tots hi perdem. Quin tipus de país volem? I quina país volem deixar als nostres fills? És el moment d'unir-se i comprovar què som capaços de fer.

Exercir la llibertat de ser el que un creu que és

En moments trascendentals val la pena aturar-se i recordar. Recordar qui som, d'on venim i cap a on volem anar. Potser els debats polítics infructuosos, portats des de punts de vista alterats o adulterats per interessos particulars, ens han desviat de la qüestió. Si alguna cosa vam heredar de la Revolució Francesa no van ser paraules sense sentit. La llibertat no solament és ser lliure, implica un exercici d'on se'n desprenen drets i obligacions. La llibertat d'una persona acaba on comença la dels altres. I així de forma successiva fins a estructurar les llibertats dels col·lectius. La democràcia és el sistema menys dolent per representar totes les especificitats d'aquesta llibertat, i com a tal és un sistema subjecte a les persones. Un fet que implica defectes o esbiaixos. És per això, que un no es pot amparar amb unes regles de joc inamobibles per plantejar el futur de les societats. Les Constitucions com a manifestacions de regulació d'un estrat cultural poden i han de ser modificades per abarcar el màxim de drets i deures de cada persona. Però el fet en sí mateix no implica que un no pugui aspirar a res més.

Catalunya enceta una etapa complicada. Complicada perquè com a societat no hem sabut establir un debat madur i normal sobre el què volem com a poble. I sense debat no poden haver-hi objectius de futur. En un moment on un organisme oficial que representa teòricament una eina per mantenir i establir les regles del joc, ens trobem que com a tal no deixa d'estar al servei de persones, al servei d'ideologies. Un fet frívolament comprensible. És per això què malgrat alguns no estavem d'acord amb un Estatut de mínims, d'altres sí, d'altres no van votar, el fet és que vam aconseguir manifestar la voluntat d'un poble amb els mecanismes existents.

I ara, posen en dubte aquesta voluntat. Malgrat tots els arguments possibles, només cal esgrimir un fet. Les emocions, els sentiments d'un poble no el poden canviar ni lleis, ni decrets ni sentències. Però és davant d'aquest fet que hom a Catalaunya cal preguntar-se si realment estem preparats per acceptar que siguem d'una ideologia o una altra, parlem català o castellà, siguem d'esquerres o dretes, nacionalistes catalans o espanyols, entre d'altres, tots tenim el deure de manifestar el què creiem. Perquè el cap i a la fi, tots els que estem a Catalunya, patirem les mancances i limitacions que es puguin derivar d'aquesta sentència. Si Catalunya no pot disminuir l'espoli fiscal al què està sotmés implica que tots els catalans (catalaniste so no) patirem la falta d'inversions al nostre territori, patirem la manca de pressupost per les escoles, medicina i tants altres serveis i infraestructures. I potser, pensant en la butxaca molts es donaran compte que un a la vida ha de prendre partit, i que no pot ignorar el què succeix al seu voltant.

Prenguntes sembrades

Sovint tinc la sensació que molta gent pensa que hem de trobar les respostes a molts dels problemes que avui dia creiem viure en una societat que es transforma convulsament. Però potser no són les respostes el què més necessitem. Potser seria millor formular les preguntes adequades. El problema en si mateix no rau en el fet que la majoria de la gent viu d'aquest món sense respecte ni cap el què trepitja, ni cap a la llum del sol que cada dia l'il·lumina i molt menys cap a les persones que l'acompanyen en aquets camí. El problema rau en en que en tot moment avui dia cal i és necessari recordar tant i amb tanta insistència a la societat que tots som un. Recordar que quan un embruta el carrer, l'embruta per tothom, pel de dretes, pel d'esquerres, pel que té gossos, pel que té criatures, pels més vells, pels més joves... Tots som tots, i quan ens hem de recordar que és així vol dir que les coses fa massa temps que no rutllen. I la pregunta és quan vam oblidar que tots plorem, riem, sagnem, patim, somiem i desitgem? Perquè al cap i a la fi, si avui dia hem de demanar que no robin les flors que hom planta és que aquest planeta necessita preguntar-se si sembrem o no plegats per fer un futur millor.

Lluny de tot

No sé si solament em resulta difícil llevar-me o és que a les nits em costa anar-me'n a dormir. Potser és que de nit em fa pena acomiadar-me d'un món al què ja m'he adaptat. I sovint els matins, em fa mandra llevar-me i haver d'afrontar un món complex i estrany que sovint no sembla el meu. Tot un dia és el què trigo a entendre com pot haver-hi gent que es dediqui a viure amargada i amargant als demés, que només contemplin la possibilitat d'avançar o progressar passant per damunt dels seus companys i/o amics, criticant i malparlant d'allò i d'aquells que l'envolten. Potser per això, quan ja m'hi he acostumat, i he refredat les meves emocions al llarg del dia, mentre veig companys de feina que no mouen ni un dit per complir amb les seves responsabilitats, gent que es nega a admetre que potser, i dic només potser, s'equivoca, o persones que tenen tanta por d'afrontar la seva vida que s'amaguen dins d'una closca, quan ja m'hi he acostumat és quan haig d'anar a dormir. I l'endemà, sempre és difícil veure com res ha canviat. I de nou has d'adaptar-te com una canya al vent, sense trencar-te, per aguantar les estrebades d'una societat que decau lenta i agònicament, per no convertir-te senzillament en alguna cosa semblant a ells.

Temps

Hem desenvolupat unes capacitats realment fascinants per posposar tot allò què és importants. Suposo, que els humans tenim a les espatlles massa anys d'experiència en aquest camp. Diuen que els organismes col·lectiu s'organitzen al voltant d'un petit grup és el què manté la iniciativa, la resta es deixa conduir sense objeccions. Potser per això la gran massa social ha desenvolupat un seguit d'expressions al llenguatge per codificar aquests estats d'inactivitat. I al final s'han convertit en un codi gairebé establert. "Que ho faci algú altre", "Haurien de fer-ho així", "Si fos jo faria això o allò altre", "Algú ho hauria d'arreglar", "Ja ho farem demà", "demà serà un altre dia", "Ara no puc", "No tinc temps", "Que prenguin decisions, per això els votem", "Cobren per decidir", entre tantes d'altres.

Segurament hem desenvolupat un estat anímic realment excepcional. Molts veuen que les coses no funcionen i al final, malgrat glorioses excepcions, la massa opta per l'històric laissez faire, laissez passer, sense apostar gens per la responsabilitat individual i col·lectiva que tenim tots envers el món que ens envolta. I mentrestant juguem a formular expressions apàtiques per posposar la nostra intervenció, hi ha qui després de contribuir a destrossar el sistema financer es planteja jubilacions milionàries, d'altres que articulen lleis per mantenir els seus interessos, qui crea i manté uns sistema de consum on les marques incideixen cada dia més en la nostra vida quotidiana, qui crea conflictes i genera tensions per enriquir-se, qui usa els mitjans de comunicació subvencionats tots amb diners públics per usar-los en favor dels col·lectius de poder, i d'altres que es conformen en posar la seva "ploma" al servei del millors postor, i fins i tot qui es nega a deixar caure a aquells negocis privats que es van enriquir amb abans de la crisi i els reflota amb diner públic, qui promet que el sistema econòmic capitalista necessita un canvi substancial malgrat sap que es doblegarà davant dels interessos dels col·lectius que ostenten el poder...

Gustave Flaubert ja va sentenciar-ho en una senzilla frase: el passat ens tortura i el passat ens manté encadenats. És per això que se'ns escapa el present. Un principi on s'hi pot afegir la manca d'intenció general per afrontar aquest present. I malgrat és vox populi que la nostra existència és ben limitada, unes quantes dècades si tot va bé i què suposen un sospir dins la història de la humanitat, la majoria actua com si tingués tot el temps del món. Un temps que s'escapa, perquè ens oblidem que hi ha massa coses que requereixen la nostra atenció, aquí, en aquest moment. I no poden esperar més.

Sobrevol fent cercles

Sé que sou aquí fora esperant. Teniu el bec afilat i la gana esmolada. Malgrat dieu que els polítics no us complauen i que res tenen a veure amb vosaltres, no puc evitar de somriure. Hi ha alguna cosa als vostres ulls que em diu que mentiu. De tant en tant bateu les ales i la gent -espantadíssima per antonomàsia- s'arrauleix. Sembla que malgrat hem sobreviscut a una història convulsa i amb grans episodis de reivindicació i lluita tot s'ha perdut en el temps. No pareu de grallar histèricament mentre veieu com les vostres víctimes es consumeixen cada vegada que escolten les vostres lamentacions. D'un dia clar i càlid sou capaços de convertir-lo en fosc i gèlid. La gent us permet tenir aquest do amb la seva credulitat.

Gralleu i critiqueu, a qui sigui i a tothom, sense miraments. Sou jutges i botxins dels vostres opositors. Us fa por enfrontar-vos entre vosaltres i uniu forces per ser més nombrosos i, poder així, atacar més fort i amb més crueltat a les vostres víctimes. I sempre gralleu, clamant que la ciutat està bruta, que la justícia és lenta, que els funcionaris són tots iguals, que la política està desvirtuada, que la inseguretat és aberrant, i tantes altres coses que al final ja no posen la pell de gallina a ningú. Heu creat un horitzó amb una mancança abobinable de responsabilitat i on el futur es pinta només amb el color de l'apatia. I quanta més apatia més es deixa manipular la societat.

I finalment els ecos, que sorgeixen cada vegada que us queixeu per tot, van creant una melodia plena de merda, que acaba esquitxant tot el què teniu al vostre voltant. Però us veig contents avui, penseu que aviat tindreu la vostra ració d'aliment que arrancareu d'aquells que han estat fulminats gràcies a les vostres artimanyes. I a sobre amb l'esplendor d'una massa social crèdula que us aclama sense cap tipus d'esperit crític.

Però com un corb, volo a contravent, us observo immòbils i amb els ulls clucs. Teniu por. Sou covards. I potser algun dia us alimentareu també de mi, però no podreu fer-ho fins que no aconseguiu arrencar-me un esquinç de carn del meu cos inert amb el vostre bec afilat. Mentrestant, sé qui sou. Us veig cada dia al tren, us escolto a la ràdio, us veig a la televisió, us llegeixo als diaris, sovint sento converses vostres als bars, o us veig polular sense fer res pel vostre lloc de feina, pel carrer, a les botigues, i a tants altres indrets. Sé que esteu arreu, però a mi no m'heu convençut. Viviu de la mentida i de la crítica cruenta contra els que no pensen com vosaltres. Sé qui sou i com sou: voltors.

Remors

De les runes de pedra n'escoltem les veus i en sentim els remors, de sorolls ja oblidats i de colors ja esvaïts. Portalades tancades que un dia van ser obertes i porticons esberlats d'allò que vam haver d'obrir a cops. Una estança amb una càl·lida llar de foc que mai es consumeix i d'altres amb rastres d'una pell congelada i freda que mai més recuperarà la seva templança. Així és com la nostra vida aglutina les runes de la nostra existència dins nostre. Així és com la memòria cataloga les emocions de la nostra vida i les enclaustra dins de nosaltres mateixos. És per això que la memòria és com l'espelma que sempre tenim a mà per recòrrer els passadíssos profunds i sovint foscos de la nostra ànima. Però qui és prou valent per encendre l'espelma i perdre's en l'obscuritat que regna als laberintics corredors dels records?

El poder de sortir indemne

Malgrat amb el temps els humans som més capaços d'entendre per fi que tots formem part d'un tot, som incapaços d'acceptar aquesta responsabilitat. Fa temps que veig com el món que m'envolta trontolla i amb ell jo mateix. Després d'una crisi econòmica agreujada, a banda dels cicles periòdics de l'economia, per la cobdicia d'uns quants que han especulat i segueixen especulant amb divises i altres productes que ni tan sols existeixen realement mitjançant el teatre implantat a les borses mundials, ara ens toca arreglar el problema a tots. I per fer-ho no demanarem explicacions ni responsabilitats a aquells que fins al moment des d'empreses i entitats privades s'han enriquit sense mesura, sinó que el què farem és estrènyer encara més el cercle que manté a la major part d'una part de la població mundial perquè paguin els plats trencats. Em nego a creure que aquest és el món que tots volem, on aquells que la fan no la paguen i els que intenten dur a terme la seva vida amb un mínim de dignitat han de posar cada galta de la cara dues o tres vegades per rebre una bona bofetada. Potser és que amb els canvis que envolten les noves tecnologies, els nous sistemes d'informació i l'accés a un consumisme mínim, gran part de la societat ha deixat de preguntar-se quin món volem. Seguim com sempre, preguntan-nos d'on venim i cap a on anem. I al cap de mil·lers d'anys no solament no tenim la resposta sinó que l'enfonsem més en el fang d'unes estructures que solament responen a dinàmiques de poder. Un poder que com deia Napoleó segueix estant a les mateixes mans: "la força dels governants és la força d'aquells que es deixen governar".

De nit, sóc jo

De dins de la foscor un pot escoltar tot allò que més el recorda a si mateix. En aquell instant on tot es difumina els propis límits queden reduits a etiqutes plenes de prejudicis que no són sinó petits fanals que aspiren a guiar-nos. Etiquetar el món és com deixar un rastre de molles de pa. Però els grans contes ens han demostrat que no serveix per res. I és que per creuar la foscor un ha de tenir més que unes pedretes o molles de pa. Per creuar la foscor un ha de saber on és el fil del seu esperit, un fil de llum tènue que és capaç d'acariciar el món i la realitat. La foscor ens demostra en el moment just qui som.